dijous, de desembre 28, 2006

10.013.734 AMB 96

Al post 1964 us vaig prometre que parlaria del tema. Recuperat parcialment del visionat del didàctic vídeo (que us recomano vivament) penso que estic en condicions de fer-ho. Després del post nadalenc amb el text de Gabo (llarg), penso que no convé (ni a mi ni a valtros) abusar de la paciència mutua: per tant seré breu.
Tarragona, la meva ciutat, no es decideix a arraconar la pràctica de la tauromàquia. I penso que els motius són de caire econòmic essencialment.
L'Ajuntament i la Diputació veuen bé què la plaça de braus s'empri per a espectacles taurins (estan en el seu dret): però m'estranya doncs cada cop més aquesta pràctica està rebutjada a nivell d'opinió. L'euro -però- és l'euro!
La plaça de braus s'està remodelant per tal de que s'hi puguin continuar fent curses de braus (entre d'altres moltes coses). Si cliqueu damunt la foto veureu les dades, però el més espectacular és el cos del muntatge: 10.013.734,96 euros. Més de 10 milions d'euros a pagar entre totes les persones que vivim a la demarcació de Tarragona.

dilluns, de desembre 25, 2006

AQUEST NADAL SINISTRE

Coincidint amb el Nadal penjo aquest post, reproduint un article de Gabriel García Márquez amb el que m'hi identifico bastant i que m'acaba d'enviar per e-mail un amic cubà. A veure que us sembla!


ESTAS NAVIDADES SINIESTRAS, de Gabriel García Marquez


Ya nadie se acuerda de Dios en Navidad. Hay tanto estruendo de cornetas y fuegos deartificio, tantas guirnaldas de focos de colores, tantos pavos inocentes degolladosy tantas angustias de dinero para quedar bien por encima de nuestros recursos reales que uno se pregunta si a alguien le queda un instante para darse cuenta de que semejante despelote es para celebrar el cumpleaños de un niño que nacio hace 2.000 años en una caballeriza de miseria, a poca distancia de donde habia nacido, unos milaños antes, el rey David. 954 millones de cristianos creen que ese niño era Dios encarnado, pero muchos lo celebran como si en realidad no lo creyeran. Lo celebran ademas muchos millones que no lo han creido nunca, pero le gusta la parranda, y muchos otros que estarian dispuestos a voltear el mundo al reves para que nadie losiguiera creyendo. Seria interesante averiguar cuantos de ellos creen tambien en elfondo de su alma que la Navidad de ahora es una fiesta abominable, y no se atreven adecirlo por un prejuicio que ya no es religioso sino social.


Lo mas grave de todo es el desastre cultural que estas Navidades pervertidas estancausando en America Latina. Antes, cuando solo teniamos costumbres heredadas de España, los pesebres domesticos eran prodigios de imaginacion familiar. El niño Dios era mas grande que el buey, las casitas encaramadas en las colinas eran mas grandeque la virgen, y nadie se fijaba en anacronismos : el paisaje de Belén era completado con un tren de cuerda, con un pato de peluche mas grande que un leon quenadaba en el espejo de la sala, o con un agente de transito que dirigia un rebaño decorderos en una esquina de Jerusalén. Encima de todo se ponia una estrella de papeldorado con una bombilla en el centro, y un rayo de seda amarilla que habria deindicar a los Reyes Magos el camino de la salvacion. El resultado era mas bien feo,pero se parecia a nosotros, y desde luego era mejor que tantos cuadros primitivosmal copiados del aduanero Rousseau.


La mistificacion empezo con la costumbre de que los jugetes no los trajeron los Reyes Magos - como sucede en España con toda razon -, sino el niño Dios. Los niños nos acostabamos mas temprano para que los regalos llegaran pronto, y eramos felices oyendo las mentiras poeticas de los adultos. Sin embargo, yo no tenía más de cinco años cuando alguien en mi casa decidió que ya era tiempo de revelarme la verdad. Fue una desilusión no solo porque yo creía de veras que era el niño Dios quien traía losjugetes, sino también porque hubiera querido seguir creyendolo. Además , por pura lógica de adulto, pensé entonces que también los otros misterios católicos eran inventados por los padres para entretener a los niños, y me quedé en el limbo. Aquel día -como decían los maestros jesuitas en la escuela primaria - perdía la inocencia, pues descubrí que tampoco a los niños los traían las cigueñas de París , que es algoque todavia me gustaría seguir creyendo para pensar más en el amor y menos en la píldora.


Todo aquello cambió en los últimos treinta años, mediante una operación comercial deproporciones mundiales que es al mismo tiempo una desvastadora agresión cultural. El niño Dios fué destronado por el Santa Claus de los gringos y los ingleses, que es el mismo Papa Noel de los franceses , y a quienes todos conocemos demasiado. Nos llego con todo: el trineo tirado por un alce , y el abeto cargado de juguetesbajo una fantastica tempestad de nieve. En realidad , este ursurpador con nariz decervecero no es otro que el buen San Nicolás, un santo al que yo quiero mucho y porque es el de mi abuelo el coronel, pero que no tiene nada que ver con la Navidad, y mucho menos con la Nochebuena tropical de la América Latina. Según la leyenda nordica, San Nicolas reconstruyó y revivió a varios escolares que un oso habia descuartizado en la nieve , y por eso lo proclamaron el patron de los niños. Pero su fiesta se celebra el 6 de diciembre y no el 25. La leyenda se volvioinstitucional en las provincias germanicas del Norte a fines del siglo XVIII , junto al arbol de los juguetes , y hace poco mas de cien años paso a Gran Bretaña y Francia . Luego pasó a Estados Unidos , y estos nos lo mandaron para América Latina, con toda una cultura de contrabando: la nieve artificial, las candilejas de colores, el pavo relleno y estos quince dias de consumismo frenetico al que muy pocos nos atrevemos a escapar. Con todo, tal vez lo mas siniestro de estasNavidades de consumo sea la estetica miserable que trajeron consigo: esas tarjetaspostales indigentes , esas ristras de foquitos de colores, esas campanitas devidrio, esas coronas de muérdago colgadas en el umbral, esas canciones deretrasados mentales que son los villancicos traducidos del inglés; y tantas otras estupideces gloriosas para las cuales ni siquiera valia la pena de haber inventadola electricidad.


Todo eso , en torno a la fiesta más espantosa del año. Una noche infernal en que los niños no pueden dormir con la casa llena de borrachos que se equivocan de puertabuscando donde desaguar, o persiguiendo a la esposa de otro que acaso tuvo la buenasuerte de quedarse dormido en la sala . Mentira : no es una noche de paz y amor ,sino todo lo contrario . Es la ocasion solemne de la gente que no se quiere . La oportunidad providencial de salir por fin de los compromisos aplazados por indeseables: la invitación al pobre ciego que nadie invita, a la prima Isabel quese quedo viuda hace quince años, a la abuela paralítica que nadie se atreve a mostrar. Es la alegría por decreto, el cariño por lástima, el momento de regalar porque nos regalan, y de llorar en público sin dar explicaciones. Es la hora feliz de que los invitados se beban todo lo que sobro de la Navidad anterior : la crema dementa , el licor de chocolate , el vino de plátano . No es raro, como sucede amenudo, que la fiesta termine a tiros . Ni es raro tampoco que los niños - viendo tantas cosas atroces - terminen por creer de veras que el niño Jesus no nació en Belén , sino en Estados Unidos.


Imatges extretes de: http://www.themodernword.com/gabo/, http://www.ananova.com/, http://www.cdrwxp.co.pt/ i http://ridiculisme.org/tio.html (Escamot Tió, del qual vaig sentir a parlar per primer cop al Bloc de la Txell)

diumenge, de desembre 24, 2006

L'INVASOR DE L'ESPAI

Space Invader, qui es considera a ell mateix un "virus urbà", és el pseudònim d'un anònim parisenc que -sense fer soroll- està envaint diferents ciutats del món amb les seves petites obres figuratives dels jocs arcade de primera generació, i en especial del clàssic Space Invaders, popular joc de vídeo creat per Toshihiro Nishikado l'any 1978 i també conegut amb el genèric "marcianitus" en el qual crancs i calamars alienígenes duen a terme una inexorable invasió.

La idea de Space Invader és senzillament envair ciutats arreu del món amb els Invaders inspirats principalment en els quatre personatges d'aquest ja clàssic joc de vídeo. La invasió s'està duent a terme en solitari, però també han sortit alguns seguidors espontanis. Així malgrat Space Invader ha actuat en 35 ciutats moltes d'altres ja han començat a patir el simpàtic atac dels invasors, que lluny del tradicional esprai es materialitzen amb uns materials ben singulars: tesel.les de colors -del tipus rajoleta de piscina per entendren's- que formen un personatge d'arcade què és posteriorment encimentat a diferents indrets d'una ciutat.
Barcelona, és pel moment l´única ciutat catalana que ha entomat un atac de l'invasor de l'espai, mostrem aquí un parell de fotografies, del Palau de la Música Catalana i del MACBA, aquesta darrera -feta per Xavi- mostra un cívic (sic) operari assassinant un dels Space Invaders.

Realment estem davant d'una exposició global d'obres d'art. Per a qui tingui el mono i en vulgui una de pròpia la pot adquirir -numerada- pel mòdic preu de 75 euros la unitat.
Fotos de Barcelona extretes de: http://www.space-invaders.com/

divendres, de desembre 22, 2006

PER A LA SELPHY

He aconseguit centrar-me! Arriba el solstici de nadal i avui és el dia assenyalat per desvetllar el nostre blocaire invisible (the world famous Alepsi's idea called "invisble blogger"). Doncs aquí la teniu, eixerida i balladora! La Selphy! Autora del blog Routines, que destil.la un aire fresc com la vida mateixa i amb un disseny molt acurat. A banda d'altres projectes, que he conegut gràcies a aquesta iniciativa invisible.
Aquí van els meus regals. Com que li agraden els animals he decidit regalar-li un vídeo i un llibre, que faig extensiu a tots vosaltres. Una abraçada!
Castellano: (libro + video)

divendres, de desembre 15, 2006

EL MEME MUSICAL

Dóno molta raó a Merucu, una de les víctimes del meme que va passar-me el veí de dalt: Dicen por ahí que cuando te llega el primer meme, es que empiezas a dedicar demasiado tiempo a lo que son los blogs y empiezas a descuidar aspectos de tu vida. Justament per aquest motiu he trigat una mica a respondre l'amic Robertinhos, que -no sense sorpresa- va rebotar-me el meme musical que li havia passat:

Es tracta d'un meme musical. Busca un CD, ves a la tercera cançó i transcriu els tres primers versos.

Doncs bé, aquí va el resultat:

Disc: La terra és plana.
Autor: Quimi Portet.
Edició: Música Global Discogràfica, SL.
Cançó 3: Àfrica, 11 de la tarda. De Q. Portet & Ll. Massana.

Deures fets, aquest és el meme (de marres, com diu Jbauer):

Àfrica, 11 de la tarda.
Una mèdium troba finalment un lloc per aparcar. A 5000 quilòmetres d'allà, mor un ànec amb el seu somriure estúpid


I passo els deures, per si els hi ve de gust el rollo del meme, a les amigues:

Freyja, Soy.una.Quijote. i Bettina Perroni

dimarts, de desembre 12, 2006

Ce Hache I


Molt s'està escrivint en els blogs del món mundial sobre el traspàs del tal Pinochet. Carlinhos Medeiros, a la seu blog Bodega, reprodueix un acudit de Maringoni prou divertit on un parell de diables li barren el pas a l'infern. El blogger brasiler d'Aracata -potser per fer més consciència de la mort del dictador- després ha canviat l'acudit per una foto del funeral.


En tot cas, el què va fer aquest home no te nom. Una salutació amiga a Carlinhos des del Connexions

AdSENSE: SENSE AND SENSIBILITY

Avui la casa Google ens obsequia amb una adaptació de l'obra de Munch "El crit" (1893). Jo avui també he rebut cridaneres notícies dels amics de Google. En concret la decisió d'AdSense de què aquest blog que esteu llegint no compleix les polítiques del programa AdSense degut a què està escrit en llengua catalana. Penso que no cal que faci més comentaris, aquí us copio l'e-mail rebut. Realment des de què he obert el Connexions estic aprenent molt... Què en penseu, amics i amigues?


Gracias por el interés mostrado en AdSense de Google. Tras revisar su solicitud, nuestros especialistas han comprobado que no cumple las políticas de nuestro programa, por lo que de momento no podemos aceptarla. A continuación detallamos las razones por las que no hemosaceptado su solicitud:


- Idioma no disponible. Más detalles:


Idioma no disponible: hemos detectado que el contenido principal de susitio se encuentra en un idioma para el que no ofrecemos asistencia enestos momentos. Si desea obtener la lista completa de idiomas disponibles consulte https://www.google.com/support/adsense/bin/answer.py?answer=9727 . Si es propietario o administra otro sitio en uno de los idiomas disponibles, puede reenviar su solicitud como se describe acontinuación. actualizar y reenviar su solicitud, por favor, acceda a su cuenta en (aquí surt un altre link) mediante la dirección de correoelectrónico y la contraseña que indicó en su solicitud. Nuestros especialistas revisarán su cuenta para comprobar que cumpla con las políticas de nuestro programa. Por ello, le recomendamos resolver todoslos problemas relacionados con su solicitud antes de reenviarla.
Si tiene alguna duda al respecto, no dude en escribirnos a la dirección mailto:direcciónadsense-es@google.com
Atentamente,


El equipo AdSense de Google

dilluns, de desembre 11, 2006

MEMES & CO.

El veí de dalt m'envia el meu primer "meme" (a ell li arriba de la Jaka , també tarragonina). Sembla que els passats cinc dies pont el nostre veí ha carregat piles, doncs els seus sempre interessants (i de vegades tremendus) posts floreixen -sortosament- com un amatller a la primavera.
El "meme" consisteix en això mateix: "Agafa el llibre que tinguis més a prop (no el que t'agradi més), ves a la pàgina 123 (d'entrada, el suplement del diari l'he de deixar de banda); ves a la cinquena frase (sí, encara sé comptar) i transcriu el text. Cita autor i obra".

Doncs som-hi:
Il matrimonio (con Dalmazzo) non fu segreto. Ben più lo fu quello di Filippo de Castro, che era di condizione inferiore a quella di Dalmazzo e non aveva beni; non era nemmeno il caso di parlarne.

Autora: Maria-Mercè Costa.
Títol: Violante Carròs. Contessa di Quirra.
Edizioni Iris. Any 2004.

El llibre en qüestió és una edició en tres idiomes: català, italià i sard. Vincenzo Piras és el traductor de l'edició catalana "Violant Carroç, una Comtessa dissortada", editat per Rafael Dalmau l'any 1973. El "meme" era taxatiu i la sort ha recaigut sobre un fragment en italià.

Curiós el món dels matrimonis secrets: Penso en dues pel.lícules Lola vende ca, i Braveheart.

Fets els deures ara em toca a mi fer rodar la ruleta, així que... "The memes goes to...":

Merucu, gran bloguero asturià "el mestre".
Robertinhos, meme especial que explico a sota :)
Augustus, la sala de màquines de la cultura.
Joan, el món de les idees.
Roxi, amb molt de carinyo.

Els deures per a Robertinhos varien, doncs és una persona molt aplicada: Es tracta d'un meme musical. Busca un CD, ves a la tercera cançó i transcriu els tres primers versos. En cas de que el primer CD que et vingui a la mà sigui sense lletra la dificultat s'acentua: comentan's què et transmet la música en un parell de frases.






Blocaire invisble:
Pista 1: Es tracta d'una dona una mica sectària, en el bon sentit de la paraula :)

Aprofito per agraïr públicament a El gurú de lo gratis la seva ajuda per tal d'instal.lar els traductors, a Joan el post que m'ha dedicat i comentar que properament incorporaré nous links al blog. Properament...

divendres, de desembre 08, 2006

1694

1694: Aquestes són les visites que marca el comptador en aquest moment. Estic content de les passejades que aneu fent pel Connexions. Com a mínim constato que és una bona eina per anar compartint coses, no?
Avui vull demanar-vos que enceneu els altaveus i mireu un vídeo, fent clic aquí. Només això amics i amigues. A mi m'ha impressionat.
En un proper post parlaré sobre la temàtica d'aquest vídeo que us convido a veure. Una abraçada i gràcies a tots i totes: els que aneu comentant coses, els qui m'envieu e-mails plens d'idees i sinceritat, i sobretot als qui us aneu passejant per aquest petit blog que ja és una mica vostre.
Foto: "Elvis would weep if he saw these...". By jodi_tripp.

dimarts, de desembre 05, 2006

AL VOLTANT DEL SR. AMÈRICA

Després del post anterior he pensat proposar-vos una activitat al voltant del Sr. Terry Gene Bollea, més conegut per tot un seguit de curiosos noms: The Super Destroyer, Sterling Golden, Terry Boulder, Hulk Hogan, Hulk Machine, Hollywood Hogan i Mr. America. Potser a casa nostra Hulk Hogan és el que ha fet més fortuna.

Doncs bé, vull preguntar-vos que és el que us crida l'atenció d'aquest Sr. i si penseu que la seva imatge te alguna relació amb l'ensucrat món de la Barbie.
Lluites lliures i personalitats a banda, si en alguna cosa aquest home és un crack és que ha estat capaç de perdurar a la petita pantalla durant anys i panys.
Serà el seu bigoti canós l'eix de l'atractiu del Sr. Amèrica? Què en penseu de tot plegat?

dilluns, de desembre 04, 2006

MÉS D'UN CENTENAR DE BARBIES ENS VISITEN

Diumenge al matí l'exposició de barbies va aprovar l'exàmen: èxit de públic amb una mitjana de dues-centes persones cada hora. Jo no se si -com afirma el president de l'Autoriat Portuaria- la barbie és "la nina més famosa del món", però si que és obvi que aquesta nina de 29 centímetres és una de les icones de la nostra societat contemporània. Icona controvertida pels seus cànons i les seves mides, però icona. L'exposició de fet es composa de tres petites exposicions diferenciades, a saver:

1.- Passarel.la Barbie amb tot el glamour i la fantasia de totes les èpoques, amb seixanta nines de diferents èpoques de la col.lecció privada de Mattel.
2.- Escala B. Amb fotogafies d'Edel Dévora i Mikel Cans.
3.- El Carnaval de Tenerife. Amb nines de Fran Romero vestides amb fantasies carnavaleres.

Potser el què més m'ha cridat l'atenció són les fotografies, on se'ns presenta una Barbie en diferents ambients, de tal manera que sembla talment de mida humana gràcies al joc dels fotògrafs amb l'escala. Pel que fa a les altres dues exposicions, el què m'havia imaginat: diferents nines amb els més inversemblants vestits i amb molt de glamour, això sí. Potser he trobat a faltar un catàleg rigorós, contextualitzant la nina amb la seva història, que parlés de les polèmiques sobre l'anorexia, però també de l'alta costura en miniatura i del col.leccionisme. El que si què he notat a faltar és alguna nina procedent de l'antiga col.lecció de Ietje i Marina Raebel, només per la curiositat.


Glòria Bosch, directora de màrqueting de Mattel agraeix "l'entusiasme i l'interés que han demostrat des del primer moment el Port de Tarragona per acollir aquesta exposició única". A ningú no se li escapa que a nivell comercial estem en plena campanya de Nadal, època en què el màrqueting és vital per a assegurar un increment de vendes de barbies, com de tants altres juguets i objectes de tot tipus. I tampoc a ningú no se li escapa que organitar aquesta exposició és sinònim d'èxit a nivell de visites.
Només una cosa: d'acord que aquesta és una exposició d'aquelles què ja et venen donades, però no costava gens oferir les explicacions sobre cada nina en la llengua pròpia. El propi servei lingüístic del port ho hagués fet de franc.

Tinglado 4 del Moll de Costa de Tarragona. Fins el 31 de desembre.

diumenge, de desembre 03, 2006

MOSTASSA, OU I ALTRES INESTABILITATS PERSONALS

Sembla que, en el país del tripartit (Quimi Portet dixit) aquest és el bloc de les trilogies! Ahir tancava la dels concerts de Diversons i avui penjo un tercer post sobre els fets del Port. Més que res per tal de satisfer els navegants encuriosits que han anat seguint aquest afer. I posat a fer, anuncio públicament què ben aviat parlaré de l'exposició de la Barbie a Tarragona.

Bé, com vaig fer l'altre cop reprodueixo íntegres les paraules del Jeffrey James White, l'autor de l'exposició Tsunami, obres de la qual van ser danyades durant la party que per cel.lebrar el dia de Hispanidad s'organitza cada any al Port (a quin país vivim!). Aquestes paraules són la resposta a les declaracions que els representants del Port van fer al diari Més Tarragona, on s'insultava l'artista.

En respuesta al artículo publicado en este diario el pasado jueves 30 de noviembre donde José Luís Navarro, Jefe del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona. En este artículo el Sr. Navarro asegura que las obras “…estaven protegides per catenàries i no té constància que els danys tinguessin lloc en aquest acte…” (recepción de la Guardia Civil el dia de la Hispanidad) y posteriormente que “…triarem artistas més estables en matèria personal…” acusándome directamente de tener un claro interés por ser indemnizado. Ante tales declaraciones y en defensa de mi dignidad como persona y como artista respondo por última y definitiva vez al Sr. Navarro sin entrar en futuras y eternas polémicas por este desgraciado tema.
Simplemente cuatro cosas: El Sr. Navarro no sabe que la Guardia Civil me envió una carta donde muy correctamente se me explicaba las “circunstancias excepcionales” que se encontraron aquel día. En la misma, en su punto nº 8 dice: “ Por parte de esta Comandancia, se ha contactado con el Presidente de la Autoridad Portuaria para establecer la forma más adecuada para resarcirle de los daños sufridos”. Por tanto, la misma Comandancia admite la existencia de daños. Sr. Navarro, antes de acusar a alguien de mentiroso, por favor infórmese. Y por favor, quiero dejar claro que, en todo momento, mantengo la responsabilidad de los daños a El Port por autorizar el evento y no a los asistentes del mismo.
Las obras NO estaban protegidas por catenarias y en la circunstancia de que así fuera: ¿cómo se pudieron llegar a dañar las obras incluso con ellas? Si el uso compartido de sus instalaciones durante 600 exposiciones, nunca ha dado problemas ¿qué falló en su departamento precisamente ese día?. ¿No pudieron hacer correctamente su trabajo un día más. Tildarme de inestable es un recurso muy pobre para alguien de la supuesta “categoría” del Sr. Navarro. Inestables, locos y muchas cosas más han sido muchos de los grandes genios de todas las artes durante la historia. Yo, pobre de mí, sin compararme con ellos, no puedo mas que sentirme casi orgulloso de que usted me incluya en su “inestabilidad”. Si mi intención fuese económica no habría realizado un esfuerzo de tal magnitud por exponer en una sala no comercial como es la suya, o gastarme 550 euros para “convertir” el díptico institucional en un catálogo, que de paso da mejor imagen a El Port. Si mi intención fuese económica quizás conseguiría un carnet y me introduciría en política. Llevo 10 años exponiendo en galerías de todo el mundo y nunca una obra mía había sido dañada hasta ahora. En el futuro escogeré con más criterio las salas donde exponer.

Com a cloenda dir que, malgrat no sé massa que significa exactament, jo també sóc una persona inestable a nivell personal, especialment els dies que em llevo amb el peu esquerre. Malgrat tot sóc feliç. Algú més vol sortir de l'armari per parlar-nos de les seves inestabilitats a nivell personal?

Imatges extretes de: www.huktra.com, www.altanet.org i www.porttarragona.es

TEMPLE DE LA COMUNICACIÓ

Ha arribat un any més la Mostra d'Art del CPT. Ben Almed Allaj Larbi ha titolat aquesta obra El temple de la comunicació. Els colors vius, l'estructura i el material emprat realment criden l'atenció. Conforme ens hi apropem els colors lluents entreveuen les tragetes de telèfon usades, uns centenars. M'ha fet pensar en la importància de la comunicació, especialment quan tens trabes per tal de poder-la exercitar lliurement. I és què CPT -bloggers blocaires- significa Centre Penitenciari de Tarragona. La mostra, anomenada Metrópolis, recull peces d'altres autors així com de Ben Almed Allaj.

Quantes hores es deuen haver pogut xerrar per telèfon amb aquestes targetes?
On? Al Pati del rei Jaume I (Ajuntament), plaça de la Font de Tarragona. Fins el 10 de desembre.

dissabte, de desembre 02, 2006

ELS MOUSSAKIS

Quan vaig iniciar aquest bloc (o blog, vaja) tampoc vaig marcar-me cap manera en concret d'anar fent i vaig anar penjant petites ressenyes de les darreres pelis que havia vist: contra la desmemòria cues de pansa... o penjeu-ho a internet. Per què dic això, doncs perquè és una bona forma de tindre a mà el link a la fitxa d'aquell actor què t'agrada, el cartell de la pel.lícula, etc. Més que penjar grans divagacions, grans temes... prefereixo escriure a raig: pim, pam.


I després del cinema -espero aviat decidir-me a parlar d'Alex de la Iglesia, un dels meus dires preferits- va venir la música per casualitat. Avui publico el post de cloenda del cicle de músiques del món Diversons: finalitza la trilogia! Aquest matí ennuvolat han actuat Los Moussakis, grup què va nèxer a Barcelona l'any 2003 després d'haver-se cruspit una moussaca (ho pilleu?). El formen músics provinents de diversos països de l'àrea dels Balcans, tot i que avui ha cantat amb ells un parell de peces l'israeliana Tula (quin nom més cubà!). Branislav Grbic, violinista nascut a Belgrad, és qui encapçala aquest grup que ja te un primer CD al mercat. Defineixen la seva música com a música balcànica, jo penso que van una mica més enllà i què potser no caldria encorsetar-los amb aquesta etiqueta tan genèrica.

2 de desembre de 2006. Rambla Nova. Tarragona. Actuació a la Rambla Nova de Tarragona. Programa Diversons de la Fundació "La Caixa".
Foto: http://cucadellum.blogspot.com/