
El veí de dalt va penjar el primer post l'onze de setembre d'enguany i jo el vaig conèixer a l'octubre. No recordo com hi vaig fet cap, però sovint hi vaig anar tornat. Hem dóna un regust de l'anar fent, sense pressa i sense pausa, de les converses ben travades -a la fresca sota el cel estelat- i amb pinzellades d'erudició d'aquelles que alleugereixen la motxilla del nostre viatge vital.
5 comentaris:
Eiii, quina il.lusió que parlis del vei!!! Jo me l'estimo molt!
Ara t'he descobert jo a tu! :P
Me hubiera encantado leerte y opinar, pero por más que me esforzé no comprendí mucho. Los idiomas no son mi fuerte. De todas maneras te dejo un saludo, caí aquí desde el blog de Marga
Tens raó, és un gran veí. D'aquells que tothom voldria tenir a la seva escala, fins i tot que fos president!!
Sempre te sal, llimoma, llet... per deixar-te en qualsevol emergència... I a més no fa soroll a les nits... ;-)
Jo el tinc de veí al replà i te'n puc dir meravelles...amb el seu permís.jbauer, no fa soroll a les nits perquè té un matalàs d'aigua...
Publica un comentari a l'entrada