dijous, de desembre 28, 2006

10.013.734 AMB 96

Al post 1964 us vaig prometre que parlaria del tema. Recuperat parcialment del visionat del didàctic vídeo (que us recomano vivament) penso que estic en condicions de fer-ho. Després del post nadalenc amb el text de Gabo (llarg), penso que no convé (ni a mi ni a valtros) abusar de la paciència mutua: per tant seré breu.
Tarragona, la meva ciutat, no es decideix a arraconar la pràctica de la tauromàquia. I penso que els motius són de caire econòmic essencialment.
L'Ajuntament i la Diputació veuen bé què la plaça de braus s'empri per a espectacles taurins (estan en el seu dret): però m'estranya doncs cada cop més aquesta pràctica està rebutjada a nivell d'opinió. L'euro -però- és l'euro!
La plaça de braus s'està remodelant per tal de que s'hi puguin continuar fent curses de braus (entre d'altres moltes coses). Si cliqueu damunt la foto veureu les dades, però el més espectacular és el cos del muntatge: 10.013.734,96 euros. Més de 10 milions d'euros a pagar entre totes les persones que vivim a la demarcació de Tarragona.

dilluns, de desembre 25, 2006

AQUEST NADAL SINISTRE

Coincidint amb el Nadal penjo aquest post, reproduint un article de Gabriel García Márquez amb el que m'hi identifico bastant i que m'acaba d'enviar per e-mail un amic cubà. A veure que us sembla!


ESTAS NAVIDADES SINIESTRAS, de Gabriel García Marquez


Ya nadie se acuerda de Dios en Navidad. Hay tanto estruendo de cornetas y fuegos deartificio, tantas guirnaldas de focos de colores, tantos pavos inocentes degolladosy tantas angustias de dinero para quedar bien por encima de nuestros recursos reales que uno se pregunta si a alguien le queda un instante para darse cuenta de que semejante despelote es para celebrar el cumpleaños de un niño que nacio hace 2.000 años en una caballeriza de miseria, a poca distancia de donde habia nacido, unos milaños antes, el rey David. 954 millones de cristianos creen que ese niño era Dios encarnado, pero muchos lo celebran como si en realidad no lo creyeran. Lo celebran ademas muchos millones que no lo han creido nunca, pero le gusta la parranda, y muchos otros que estarian dispuestos a voltear el mundo al reves para que nadie losiguiera creyendo. Seria interesante averiguar cuantos de ellos creen tambien en elfondo de su alma que la Navidad de ahora es una fiesta abominable, y no se atreven adecirlo por un prejuicio que ya no es religioso sino social.


Lo mas grave de todo es el desastre cultural que estas Navidades pervertidas estancausando en America Latina. Antes, cuando solo teniamos costumbres heredadas de España, los pesebres domesticos eran prodigios de imaginacion familiar. El niño Dios era mas grande que el buey, las casitas encaramadas en las colinas eran mas grandeque la virgen, y nadie se fijaba en anacronismos : el paisaje de Belén era completado con un tren de cuerda, con un pato de peluche mas grande que un leon quenadaba en el espejo de la sala, o con un agente de transito que dirigia un rebaño decorderos en una esquina de Jerusalén. Encima de todo se ponia una estrella de papeldorado con una bombilla en el centro, y un rayo de seda amarilla que habria deindicar a los Reyes Magos el camino de la salvacion. El resultado era mas bien feo,pero se parecia a nosotros, y desde luego era mejor que tantos cuadros primitivosmal copiados del aduanero Rousseau.


La mistificacion empezo con la costumbre de que los jugetes no los trajeron los Reyes Magos - como sucede en España con toda razon -, sino el niño Dios. Los niños nos acostabamos mas temprano para que los regalos llegaran pronto, y eramos felices oyendo las mentiras poeticas de los adultos. Sin embargo, yo no tenía más de cinco años cuando alguien en mi casa decidió que ya era tiempo de revelarme la verdad. Fue una desilusión no solo porque yo creía de veras que era el niño Dios quien traía losjugetes, sino también porque hubiera querido seguir creyendolo. Además , por pura lógica de adulto, pensé entonces que también los otros misterios católicos eran inventados por los padres para entretener a los niños, y me quedé en el limbo. Aquel día -como decían los maestros jesuitas en la escuela primaria - perdía la inocencia, pues descubrí que tampoco a los niños los traían las cigueñas de París , que es algoque todavia me gustaría seguir creyendo para pensar más en el amor y menos en la píldora.


Todo aquello cambió en los últimos treinta años, mediante una operación comercial deproporciones mundiales que es al mismo tiempo una desvastadora agresión cultural. El niño Dios fué destronado por el Santa Claus de los gringos y los ingleses, que es el mismo Papa Noel de los franceses , y a quienes todos conocemos demasiado. Nos llego con todo: el trineo tirado por un alce , y el abeto cargado de juguetesbajo una fantastica tempestad de nieve. En realidad , este ursurpador con nariz decervecero no es otro que el buen San Nicolás, un santo al que yo quiero mucho y porque es el de mi abuelo el coronel, pero que no tiene nada que ver con la Navidad, y mucho menos con la Nochebuena tropical de la América Latina. Según la leyenda nordica, San Nicolas reconstruyó y revivió a varios escolares que un oso habia descuartizado en la nieve , y por eso lo proclamaron el patron de los niños. Pero su fiesta se celebra el 6 de diciembre y no el 25. La leyenda se volvioinstitucional en las provincias germanicas del Norte a fines del siglo XVIII , junto al arbol de los juguetes , y hace poco mas de cien años paso a Gran Bretaña y Francia . Luego pasó a Estados Unidos , y estos nos lo mandaron para América Latina, con toda una cultura de contrabando: la nieve artificial, las candilejas de colores, el pavo relleno y estos quince dias de consumismo frenetico al que muy pocos nos atrevemos a escapar. Con todo, tal vez lo mas siniestro de estasNavidades de consumo sea la estetica miserable que trajeron consigo: esas tarjetaspostales indigentes , esas ristras de foquitos de colores, esas campanitas devidrio, esas coronas de muérdago colgadas en el umbral, esas canciones deretrasados mentales que son los villancicos traducidos del inglés; y tantas otras estupideces gloriosas para las cuales ni siquiera valia la pena de haber inventadola electricidad.


Todo eso , en torno a la fiesta más espantosa del año. Una noche infernal en que los niños no pueden dormir con la casa llena de borrachos que se equivocan de puertabuscando donde desaguar, o persiguiendo a la esposa de otro que acaso tuvo la buenasuerte de quedarse dormido en la sala . Mentira : no es una noche de paz y amor ,sino todo lo contrario . Es la ocasion solemne de la gente que no se quiere . La oportunidad providencial de salir por fin de los compromisos aplazados por indeseables: la invitación al pobre ciego que nadie invita, a la prima Isabel quese quedo viuda hace quince años, a la abuela paralítica que nadie se atreve a mostrar. Es la alegría por decreto, el cariño por lástima, el momento de regalar porque nos regalan, y de llorar en público sin dar explicaciones. Es la hora feliz de que los invitados se beban todo lo que sobro de la Navidad anterior : la crema dementa , el licor de chocolate , el vino de plátano . No es raro, como sucede amenudo, que la fiesta termine a tiros . Ni es raro tampoco que los niños - viendo tantas cosas atroces - terminen por creer de veras que el niño Jesus no nació en Belén , sino en Estados Unidos.


Imatges extretes de: http://www.themodernword.com/gabo/, http://www.ananova.com/, http://www.cdrwxp.co.pt/ i http://ridiculisme.org/tio.html (Escamot Tió, del qual vaig sentir a parlar per primer cop al Bloc de la Txell)

diumenge, de desembre 24, 2006

L'INVASOR DE L'ESPAI

Space Invader, qui es considera a ell mateix un "virus urbà", és el pseudònim d'un anònim parisenc que -sense fer soroll- està envaint diferents ciutats del món amb les seves petites obres figuratives dels jocs arcade de primera generació, i en especial del clàssic Space Invaders, popular joc de vídeo creat per Toshihiro Nishikado l'any 1978 i també conegut amb el genèric "marcianitus" en el qual crancs i calamars alienígenes duen a terme una inexorable invasió.

La idea de Space Invader és senzillament envair ciutats arreu del món amb els Invaders inspirats principalment en els quatre personatges d'aquest ja clàssic joc de vídeo. La invasió s'està duent a terme en solitari, però també han sortit alguns seguidors espontanis. Així malgrat Space Invader ha actuat en 35 ciutats moltes d'altres ja han començat a patir el simpàtic atac dels invasors, que lluny del tradicional esprai es materialitzen amb uns materials ben singulars: tesel.les de colors -del tipus rajoleta de piscina per entendren's- que formen un personatge d'arcade què és posteriorment encimentat a diferents indrets d'una ciutat.
Barcelona, és pel moment l´única ciutat catalana que ha entomat un atac de l'invasor de l'espai, mostrem aquí un parell de fotografies, del Palau de la Música Catalana i del MACBA, aquesta darrera -feta per Xavi- mostra un cívic (sic) operari assassinant un dels Space Invaders.

Realment estem davant d'una exposició global d'obres d'art. Per a qui tingui el mono i en vulgui una de pròpia la pot adquirir -numerada- pel mòdic preu de 75 euros la unitat.
Fotos de Barcelona extretes de: http://www.space-invaders.com/

divendres, de desembre 22, 2006

PER A LA SELPHY

He aconseguit centrar-me! Arriba el solstici de nadal i avui és el dia assenyalat per desvetllar el nostre blocaire invisible (the world famous Alepsi's idea called "invisble blogger"). Doncs aquí la teniu, eixerida i balladora! La Selphy! Autora del blog Routines, que destil.la un aire fresc com la vida mateixa i amb un disseny molt acurat. A banda d'altres projectes, que he conegut gràcies a aquesta iniciativa invisible.
Aquí van els meus regals. Com que li agraden els animals he decidit regalar-li un vídeo i un llibre, que faig extensiu a tots vosaltres. Una abraçada!
Castellano: (libro + video)

divendres, de desembre 15, 2006

EL MEME MUSICAL

Dóno molta raó a Merucu, una de les víctimes del meme que va passar-me el veí de dalt: Dicen por ahí que cuando te llega el primer meme, es que empiezas a dedicar demasiado tiempo a lo que son los blogs y empiezas a descuidar aspectos de tu vida. Justament per aquest motiu he trigat una mica a respondre l'amic Robertinhos, que -no sense sorpresa- va rebotar-me el meme musical que li havia passat:

Es tracta d'un meme musical. Busca un CD, ves a la tercera cançó i transcriu els tres primers versos.

Doncs bé, aquí va el resultat:

Disc: La terra és plana.
Autor: Quimi Portet.
Edició: Música Global Discogràfica, SL.
Cançó 3: Àfrica, 11 de la tarda. De Q. Portet & Ll. Massana.

Deures fets, aquest és el meme (de marres, com diu Jbauer):

Àfrica, 11 de la tarda.
Una mèdium troba finalment un lloc per aparcar. A 5000 quilòmetres d'allà, mor un ànec amb el seu somriure estúpid


I passo els deures, per si els hi ve de gust el rollo del meme, a les amigues:

Freyja, Soy.una.Quijote. i Bettina Perroni

dimarts, de desembre 12, 2006

Ce Hache I


Molt s'està escrivint en els blogs del món mundial sobre el traspàs del tal Pinochet. Carlinhos Medeiros, a la seu blog Bodega, reprodueix un acudit de Maringoni prou divertit on un parell de diables li barren el pas a l'infern. El blogger brasiler d'Aracata -potser per fer més consciència de la mort del dictador- després ha canviat l'acudit per una foto del funeral.


En tot cas, el què va fer aquest home no te nom. Una salutació amiga a Carlinhos des del Connexions

AdSENSE: SENSE AND SENSIBILITY

Avui la casa Google ens obsequia amb una adaptació de l'obra de Munch "El crit" (1893). Jo avui també he rebut cridaneres notícies dels amics de Google. En concret la decisió d'AdSense de què aquest blog que esteu llegint no compleix les polítiques del programa AdSense degut a què està escrit en llengua catalana. Penso que no cal que faci més comentaris, aquí us copio l'e-mail rebut. Realment des de què he obert el Connexions estic aprenent molt... Què en penseu, amics i amigues?


Gracias por el interés mostrado en AdSense de Google. Tras revisar su solicitud, nuestros especialistas han comprobado que no cumple las políticas de nuestro programa, por lo que de momento no podemos aceptarla. A continuación detallamos las razones por las que no hemosaceptado su solicitud:


- Idioma no disponible. Más detalles:


Idioma no disponible: hemos detectado que el contenido principal de susitio se encuentra en un idioma para el que no ofrecemos asistencia enestos momentos. Si desea obtener la lista completa de idiomas disponibles consulte https://www.google.com/support/adsense/bin/answer.py?answer=9727 . Si es propietario o administra otro sitio en uno de los idiomas disponibles, puede reenviar su solicitud como se describe acontinuación. actualizar y reenviar su solicitud, por favor, acceda a su cuenta en (aquí surt un altre link) mediante la dirección de correoelectrónico y la contraseña que indicó en su solicitud. Nuestros especialistas revisarán su cuenta para comprobar que cumpla con las políticas de nuestro programa. Por ello, le recomendamos resolver todoslos problemas relacionados con su solicitud antes de reenviarla.
Si tiene alguna duda al respecto, no dude en escribirnos a la dirección mailto:direcciónadsense-es@google.com
Atentamente,


El equipo AdSense de Google

dilluns, de desembre 11, 2006

MEMES & CO.

El veí de dalt m'envia el meu primer "meme" (a ell li arriba de la Jaka , també tarragonina). Sembla que els passats cinc dies pont el nostre veí ha carregat piles, doncs els seus sempre interessants (i de vegades tremendus) posts floreixen -sortosament- com un amatller a la primavera.
El "meme" consisteix en això mateix: "Agafa el llibre que tinguis més a prop (no el que t'agradi més), ves a la pàgina 123 (d'entrada, el suplement del diari l'he de deixar de banda); ves a la cinquena frase (sí, encara sé comptar) i transcriu el text. Cita autor i obra".

Doncs som-hi:
Il matrimonio (con Dalmazzo) non fu segreto. Ben più lo fu quello di Filippo de Castro, che era di condizione inferiore a quella di Dalmazzo e non aveva beni; non era nemmeno il caso di parlarne.

Autora: Maria-Mercè Costa.
Títol: Violante Carròs. Contessa di Quirra.
Edizioni Iris. Any 2004.

El llibre en qüestió és una edició en tres idiomes: català, italià i sard. Vincenzo Piras és el traductor de l'edició catalana "Violant Carroç, una Comtessa dissortada", editat per Rafael Dalmau l'any 1973. El "meme" era taxatiu i la sort ha recaigut sobre un fragment en italià.

Curiós el món dels matrimonis secrets: Penso en dues pel.lícules Lola vende ca, i Braveheart.

Fets els deures ara em toca a mi fer rodar la ruleta, així que... "The memes goes to...":

Merucu, gran bloguero asturià "el mestre".
Robertinhos, meme especial que explico a sota :)
Augustus, la sala de màquines de la cultura.
Joan, el món de les idees.
Roxi, amb molt de carinyo.

Els deures per a Robertinhos varien, doncs és una persona molt aplicada: Es tracta d'un meme musical. Busca un CD, ves a la tercera cançó i transcriu els tres primers versos. En cas de que el primer CD que et vingui a la mà sigui sense lletra la dificultat s'acentua: comentan's què et transmet la música en un parell de frases.






Blocaire invisble:
Pista 1: Es tracta d'una dona una mica sectària, en el bon sentit de la paraula :)

Aprofito per agraïr públicament a El gurú de lo gratis la seva ajuda per tal d'instal.lar els traductors, a Joan el post que m'ha dedicat i comentar que properament incorporaré nous links al blog. Properament...

divendres, de desembre 08, 2006

1694

1694: Aquestes són les visites que marca el comptador en aquest moment. Estic content de les passejades que aneu fent pel Connexions. Com a mínim constato que és una bona eina per anar compartint coses, no?
Avui vull demanar-vos que enceneu els altaveus i mireu un vídeo, fent clic aquí. Només això amics i amigues. A mi m'ha impressionat.
En un proper post parlaré sobre la temàtica d'aquest vídeo que us convido a veure. Una abraçada i gràcies a tots i totes: els que aneu comentant coses, els qui m'envieu e-mails plens d'idees i sinceritat, i sobretot als qui us aneu passejant per aquest petit blog que ja és una mica vostre.
Foto: "Elvis would weep if he saw these...". By jodi_tripp.

dimarts, de desembre 05, 2006

AL VOLTANT DEL SR. AMÈRICA

Després del post anterior he pensat proposar-vos una activitat al voltant del Sr. Terry Gene Bollea, més conegut per tot un seguit de curiosos noms: The Super Destroyer, Sterling Golden, Terry Boulder, Hulk Hogan, Hulk Machine, Hollywood Hogan i Mr. America. Potser a casa nostra Hulk Hogan és el que ha fet més fortuna.

Doncs bé, vull preguntar-vos que és el que us crida l'atenció d'aquest Sr. i si penseu que la seva imatge te alguna relació amb l'ensucrat món de la Barbie.
Lluites lliures i personalitats a banda, si en alguna cosa aquest home és un crack és que ha estat capaç de perdurar a la petita pantalla durant anys i panys.
Serà el seu bigoti canós l'eix de l'atractiu del Sr. Amèrica? Què en penseu de tot plegat?

dilluns, de desembre 04, 2006

MÉS D'UN CENTENAR DE BARBIES ENS VISITEN

Diumenge al matí l'exposició de barbies va aprovar l'exàmen: èxit de públic amb una mitjana de dues-centes persones cada hora. Jo no se si -com afirma el president de l'Autoriat Portuaria- la barbie és "la nina més famosa del món", però si que és obvi que aquesta nina de 29 centímetres és una de les icones de la nostra societat contemporània. Icona controvertida pels seus cànons i les seves mides, però icona. L'exposició de fet es composa de tres petites exposicions diferenciades, a saver:

1.- Passarel.la Barbie amb tot el glamour i la fantasia de totes les èpoques, amb seixanta nines de diferents èpoques de la col.lecció privada de Mattel.
2.- Escala B. Amb fotogafies d'Edel Dévora i Mikel Cans.
3.- El Carnaval de Tenerife. Amb nines de Fran Romero vestides amb fantasies carnavaleres.

Potser el què més m'ha cridat l'atenció són les fotografies, on se'ns presenta una Barbie en diferents ambients, de tal manera que sembla talment de mida humana gràcies al joc dels fotògrafs amb l'escala. Pel que fa a les altres dues exposicions, el què m'havia imaginat: diferents nines amb els més inversemblants vestits i amb molt de glamour, això sí. Potser he trobat a faltar un catàleg rigorós, contextualitzant la nina amb la seva història, que parlés de les polèmiques sobre l'anorexia, però també de l'alta costura en miniatura i del col.leccionisme. El que si què he notat a faltar és alguna nina procedent de l'antiga col.lecció de Ietje i Marina Raebel, només per la curiositat.


Glòria Bosch, directora de màrqueting de Mattel agraeix "l'entusiasme i l'interés que han demostrat des del primer moment el Port de Tarragona per acollir aquesta exposició única". A ningú no se li escapa que a nivell comercial estem en plena campanya de Nadal, època en què el màrqueting és vital per a assegurar un increment de vendes de barbies, com de tants altres juguets i objectes de tot tipus. I tampoc a ningú no se li escapa que organitar aquesta exposició és sinònim d'èxit a nivell de visites.
Només una cosa: d'acord que aquesta és una exposició d'aquelles què ja et venen donades, però no costava gens oferir les explicacions sobre cada nina en la llengua pròpia. El propi servei lingüístic del port ho hagués fet de franc.

Tinglado 4 del Moll de Costa de Tarragona. Fins el 31 de desembre.

diumenge, de desembre 03, 2006

MOSTASSA, OU I ALTRES INESTABILITATS PERSONALS

Sembla que, en el país del tripartit (Quimi Portet dixit) aquest és el bloc de les trilogies! Ahir tancava la dels concerts de Diversons i avui penjo un tercer post sobre els fets del Port. Més que res per tal de satisfer els navegants encuriosits que han anat seguint aquest afer. I posat a fer, anuncio públicament què ben aviat parlaré de l'exposició de la Barbie a Tarragona.

Bé, com vaig fer l'altre cop reprodueixo íntegres les paraules del Jeffrey James White, l'autor de l'exposició Tsunami, obres de la qual van ser danyades durant la party que per cel.lebrar el dia de Hispanidad s'organitza cada any al Port (a quin país vivim!). Aquestes paraules són la resposta a les declaracions que els representants del Port van fer al diari Més Tarragona, on s'insultava l'artista.

En respuesta al artículo publicado en este diario el pasado jueves 30 de noviembre donde José Luís Navarro, Jefe del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona. En este artículo el Sr. Navarro asegura que las obras “…estaven protegides per catenàries i no té constància que els danys tinguessin lloc en aquest acte…” (recepción de la Guardia Civil el dia de la Hispanidad) y posteriormente que “…triarem artistas més estables en matèria personal…” acusándome directamente de tener un claro interés por ser indemnizado. Ante tales declaraciones y en defensa de mi dignidad como persona y como artista respondo por última y definitiva vez al Sr. Navarro sin entrar en futuras y eternas polémicas por este desgraciado tema.
Simplemente cuatro cosas: El Sr. Navarro no sabe que la Guardia Civil me envió una carta donde muy correctamente se me explicaba las “circunstancias excepcionales” que se encontraron aquel día. En la misma, en su punto nº 8 dice: “ Por parte de esta Comandancia, se ha contactado con el Presidente de la Autoridad Portuaria para establecer la forma más adecuada para resarcirle de los daños sufridos”. Por tanto, la misma Comandancia admite la existencia de daños. Sr. Navarro, antes de acusar a alguien de mentiroso, por favor infórmese. Y por favor, quiero dejar claro que, en todo momento, mantengo la responsabilidad de los daños a El Port por autorizar el evento y no a los asistentes del mismo.
Las obras NO estaban protegidas por catenarias y en la circunstancia de que así fuera: ¿cómo se pudieron llegar a dañar las obras incluso con ellas? Si el uso compartido de sus instalaciones durante 600 exposiciones, nunca ha dado problemas ¿qué falló en su departamento precisamente ese día?. ¿No pudieron hacer correctamente su trabajo un día más. Tildarme de inestable es un recurso muy pobre para alguien de la supuesta “categoría” del Sr. Navarro. Inestables, locos y muchas cosas más han sido muchos de los grandes genios de todas las artes durante la historia. Yo, pobre de mí, sin compararme con ellos, no puedo mas que sentirme casi orgulloso de que usted me incluya en su “inestabilidad”. Si mi intención fuese económica no habría realizado un esfuerzo de tal magnitud por exponer en una sala no comercial como es la suya, o gastarme 550 euros para “convertir” el díptico institucional en un catálogo, que de paso da mejor imagen a El Port. Si mi intención fuese económica quizás conseguiría un carnet y me introduciría en política. Llevo 10 años exponiendo en galerías de todo el mundo y nunca una obra mía había sido dañada hasta ahora. En el futuro escogeré con más criterio las salas donde exponer.

Com a cloenda dir que, malgrat no sé massa que significa exactament, jo també sóc una persona inestable a nivell personal, especialment els dies que em llevo amb el peu esquerre. Malgrat tot sóc feliç. Algú més vol sortir de l'armari per parlar-nos de les seves inestabilitats a nivell personal?

Imatges extretes de: www.huktra.com, www.altanet.org i www.porttarragona.es

TEMPLE DE LA COMUNICACIÓ

Ha arribat un any més la Mostra d'Art del CPT. Ben Almed Allaj Larbi ha titolat aquesta obra El temple de la comunicació. Els colors vius, l'estructura i el material emprat realment criden l'atenció. Conforme ens hi apropem els colors lluents entreveuen les tragetes de telèfon usades, uns centenars. M'ha fet pensar en la importància de la comunicació, especialment quan tens trabes per tal de poder-la exercitar lliurement. I és què CPT -bloggers blocaires- significa Centre Penitenciari de Tarragona. La mostra, anomenada Metrópolis, recull peces d'altres autors així com de Ben Almed Allaj.

Quantes hores es deuen haver pogut xerrar per telèfon amb aquestes targetes?
On? Al Pati del rei Jaume I (Ajuntament), plaça de la Font de Tarragona. Fins el 10 de desembre.

dissabte, de desembre 02, 2006

ELS MOUSSAKIS

Quan vaig iniciar aquest bloc (o blog, vaja) tampoc vaig marcar-me cap manera en concret d'anar fent i vaig anar penjant petites ressenyes de les darreres pelis que havia vist: contra la desmemòria cues de pansa... o penjeu-ho a internet. Per què dic això, doncs perquè és una bona forma de tindre a mà el link a la fitxa d'aquell actor què t'agrada, el cartell de la pel.lícula, etc. Més que penjar grans divagacions, grans temes... prefereixo escriure a raig: pim, pam.


I després del cinema -espero aviat decidir-me a parlar d'Alex de la Iglesia, un dels meus dires preferits- va venir la música per casualitat. Avui publico el post de cloenda del cicle de músiques del món Diversons: finalitza la trilogia! Aquest matí ennuvolat han actuat Los Moussakis, grup què va nèxer a Barcelona l'any 2003 després d'haver-se cruspit una moussaca (ho pilleu?). El formen músics provinents de diversos països de l'àrea dels Balcans, tot i que avui ha cantat amb ells un parell de peces l'israeliana Tula (quin nom més cubà!). Branislav Grbic, violinista nascut a Belgrad, és qui encapçala aquest grup que ja te un primer CD al mercat. Defineixen la seva música com a música balcànica, jo penso que van una mica més enllà i què potser no caldria encorsetar-los amb aquesta etiqueta tan genèrica.

2 de desembre de 2006. Rambla Nova. Tarragona. Actuació a la Rambla Nova de Tarragona. Programa Diversons de la Fundació "La Caixa".
Foto: http://cucadellum.blogspot.com/

dijous, de novembre 30, 2006

LA REACCIÓ PORTUÀRIA

Definir què és cultura no és fàcil. De fet un cop vaig estar dos dies en una trobada al Priorat amb d'altres persones vingudes de diversos indrets per intentar buscar una definició consensuada i Déu n'hi do els matissos que van arribar a sortir. En tot cas, després del super-post anterior, on J.J. White parla del que ha succeït amb cinc de les seves peces tacades amb mostassa, restes d'ou i petjades, penso que alguns dels gestors culturals hauríen de mostarr una mica més de respecte, tant pels artistes, com per l'art i la cultura en general. Penso que al Port s'hi fan bones exposicions. Aviat tindrem l'oportunitat de visitar-hi la mediàtica nina Barbie.

Ara bé, el què he llegit avui al diari Més Tarragona, en boca del Coordinador del Centre d'Estudis Marítims del Port, m'ha sobtat. Afirma què les obres de J.J. White estaven protegides per "catenàries" i no te constància de quan es van produïr els actes vandàlics, per acabar-ho d'adobar despatxant-se a nivell personal contra l'artista amb aquestes paraules (textuals): "Triarem artistes més estables en matèria personal" i què l'artista te un "clar interès d'indemnitzar". Com a consumidor de cultura i tarragoní hem pregunto quins criteris s'utilitzen per esbrinar si una persona és estable a nivell personal. El president de l'Autoritat Portuària va parlar molt bé de l'exposició i ara resulta que l'artista no és "estable a nivell personal".


Penso que des d'una institució pública hauríen de mirar una mica quines declaracions es fan i en tot cas vetllar pel respecte cap a les obres d'art exposades i els seus creadors. En una visita al Guggenheim de Bilbao vaig ser testimoni del dispositiu muntat per tal de treure un xiclet que algú havía enganxat en una escultura de fusta: fotògrafs documentant la malifeta, un restaurador amb unes pinzes treient el xiclet amb cura, etc... Nosaltres -però- no som d'eixe món, aquí s'acusa a l'artista i avall que fa baixada.

Imatges extretes de la pàgina web oficial del Port de Tarragona.

dimarts, de novembre 28, 2006

ATAC INSTITUCIONAL A L'OBRA DE J.J. WHITE

No fa pas massa ha tancat l'exposició Tsunami, organitzada per l'Autoritat Portuària de Tarragona. El president del Port de Tarragona, Josep Anton Burgasé, coneixedor de l'obra de J.J. White va felicitar públicament els responsables d'haver portat aquesta exposició a Tarragona. I paradoxalment les obres exposades van ser maltractades durant la party institucional del dia de la Hispanidad: Si! A Tarragona encara es festejen animalades d'aquest tipus. Jo vaig poder-ne gaudir, no de la party, sinó de l'exposició, i per això m'he decidit a donar veu a una història... real, en la versió original de l'autor de l'obra. Tot un luxe!

A las ocho de la tarde del pasado 11 de octubre tuvo lugar en el Tinglado nº 1 del Moll de Costa (Port de Tarragona) el acto de inauguración de mi exposición de pintura titulado Tsunami. Una buena oportunidad para darme a conocer en la ciudad que, ya hace más de diez años, me acogió y donde resido.

El mismo día del acto se me comunica que, debidamente autorizados por El Port, la Guardia Civil realizará durante la celebración del Día de la Hispanidad un pequeño pica-pica dentro del tinglado donde se exponían mis obras. Sin otra opción que confiar en la seriedad que hasta entonces me transferían el Jefe de Departamento de Proyección Exterior del Puerto de Tarragona, el Sr. José Luis Navarro y su equipo, mis obras quedaron allí expuestas siguiendo con el programa.

Dejo a la imaginación del lector lo que allí aconteció durante el “pica-pica” simplemente enumerando lo que cualquier visitante de la exposición encontró al día siguiente: etiquetas de los títulos de las obras arrancadas, escritos en las paredes, rayadas por instrumentos con “cierto” parecido a un tenedor, pisadas de pies adultos en los cuadros, nuevos retoques artísticos en las obras de carboncillo… A un servidor lo avisaron unos amigos que se encontraban en aquel momento visitando la exposición, pues ésta, abrió sus puertas en tales condiciones. Sólo quiero añadir que el El Port pintó de nuevo la sala tras un intento muy poco acertado por los pintores de la Guardia Civil exponiendo las obras a nuevos daños.

No contentos con un solo pica-pica a los pocos días El Port autoriza a la UGT a realizar un meeting en el mismo lugar. Soy avisado, de nuevo, por terceras personas. Sillas a medio metro de las obras, pancartas sobre los cuadros… todo ello en perfecta armonía con las obras alojadas, según el Port.

Un grave fallo? Posible aceptación. Dos? Irresponsabilidad. Tres? Incompetencia. A los pocos días me entero de que no soy el primer afortunado en saborear las “compatibilidades artístico-sociales” que realiza El Port. Hace un tiempo, durante una exposición de piezas únicas de porcelana de la Cartuja de Sevilla se llegó a realizar incluso una cena con gran número de comensales.

Esto les puede dar una ligera idea del nivel de responsabilidad del Departamento de Proyección Exterior del Port de Tarragona y del valor que demuestran hacia las obras que en el Tinglado exponen. En mi caso, no procedieron al cierre de la sala y a la valoración inmediata de los daños por un perito especializado en arte. Las obras se mantuvieron allí expuestas con los daños durante todo un mes. Éstas representan el fruto de más de un año de trabajo, verlas en este estado ante el público supone un daño irreparable. Las obras no se pueden “arreglar” como un coche, cualquier retoque supone una modificación debido a la técnica empleada, que representa un momento único en el tiempo, un momento que viene y se va, sin posibilidad de repetición.

Este concepto está fuera del alcance de la sensibilidad del Sr. Navarro, en cuyas manos está la decisión de cómo solventar el problema. Su respuesta fue la siguiente: “…afortunadamente hemos podido contactar con algunos restauradores de obras de arte y después de observar los mencionados desperfectos, nos han comunicado que los mismos son susceptibles de rehabilitación. Así pues hemos de felicitarnos por haber podido encontrar una solución que permita la restitución total de la obra sin menoscabo de la misma… con el tiempo necesario y la tranquilidad que requiere una obra de arte, se procederá a la definitiva restauración de la misma.”

Entonces, ¿quién mejor que uno mismo para intentar reparar su obra? Pero, al vivir en una sociedad de libre mercado me han dejado claro que la persona que repare las obras será el que económicamente más les convenga, sin tener en cuenta conceptos como el estado anterior y original de la obra o particularidades de mi técnica. Ante la discrepancia de criterio y, porqué no, económica, rechazo su particular concepto de indemnización.

“… el estudiante le pregunta al maestro de caligrafia: - ¿cómo puedes pedir tanto por una obra que te cuesta treinta segundos en realizar?. El maestro responde: - No me ha costado treinta segundos, sino cuarenta años y treinta segundos.”

Un aviso para futuros artistas que tengan su “oportunidad” en el Tinglado nº1, contraten un seguro privado por su obra durante los días de celebración de la exposición, para El Port lo que exponen no tienen valor, por eso no les importa dañarlo.
Exposició Tsunami. Jeffrey James White. Tinglado 1 del Moll de Costa de Tarragona.

diumenge, de novembre 26, 2006

EL BLOC DEL VEÍ DE DALT

Malerudeveure't és el nom del bloc del veí de dalt. Un bloc amb un excel.lent veïnat i amb l'anar fent de l'experiència de la vida, de la vida a Barcelona, què no és poc! Desideratums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta.
El veí de dalt va penjar el primer post l'onze de setembre d'enguany i jo el vaig conèixer a l'octubre. No recordo com hi vaig fet cap, però sovint hi vaig anar tornat. Hem dóna un regust de l'anar fent, sense pressa i sense pausa, de les converses ben travades -a la fresca sota el cel estelat- i amb pinzellades d'erudició d'aquelles que alleugereixen la motxilla del nostre viatge vital.

dissabte, de novembre 25, 2006

ECHA PAKÁ

Avui he escoltat el quintet "Echa Paká" amb la seva música cubana: una proposta que juga en terreny abonat, com a mínim en el meu cas. Potser el que més m'ha cridat l'atenció ha estat el desajust entre l'engrescada veu del cantant i les esmorteïda veu del públic: Realment el Carib no és aquesta Mediterrània globalitzada.
Yuniel Jiménez, que en clau d'humor ha dit que es considera un parla-autor, és el cantant d'aquesta formació nascuda fa un parell d'anys. Yuniel ha mostrat la seva habilitat amb el tres tocant-lo tenint-lo gairebé al clatell. L'acompanyen Ihosvanni Conyedo, Daniel Moren, Adri Heredia i una percussionista de qui desconec el nom.
Penso què aquest cicle matinal està prou bé, tant per l'hora com pels dos grups que fins ara he escoltat: és un encert. Com a crítica només dir que, més enllà del nom de la formació gairebé no hi ha informació sobre els components, el grup, etc. De debó que aquewsta darrera és una d'aquelles coses que t'ajuda a gaudir millor del concert estricte.
26 de novembre de 2006. Actuació a la Rambla Nova de Tarragona. Programa Diversons de la Fundació "La Caixa".

dimarts, de novembre 21, 2006

ÉS MÉS FÀCIL PER UN CAMELL...

Il est plus facile pour un chameau... (2003) és una pel.lícula 100% Valeria Bruni-Tedeschi, doncs n'és la directora i principal protagonista. La genial actriu, germana de Carla Bruni, interpreta aquí el paper d'una dona, Federica, que degut a la seva riquesa no pot portar una vida adulta normal, d'aquí el títol bíblic de la pel.lícula. La dificultat per tal d'encarar la seva vida adulta fa que Federica trobi refugi en la imaginació i la religió, però això no serà impediment per als desajustos existents tant amb la seva parella, com amb la família o amb el retrobat amant. La pel.lícula te alguns trets autobiogràfics doncs Valeria procedeix d'una rica família torinesa. Chiara Mastroianni (Bianca), Jean-Hugues Anglade (Pierre) i Denis Podalydès (Philippe), entre d'altres completen les interpretacions principals d'aquesta pel.lícula francesa que respira aires italians. Valoració: 9

1.- Valeria Bruni-Tedeschi.
2.-Valeria Bruni-Tedeschi i Chiara Mastroianni.
3.- Denis Podalydès i Valeria Bruni-Tedeschi.
Fotografies gentilesa de New Yorker Films.