dijous, de gener 31, 2008

"LLUNY DE NOSALTRES NO EXISTIM"

Amb en Joan hem compartit versos... i en un comentari al post Sóc feliç em diu això... en referència al poema de Joan Margarit, "La Felicitat": "Tondo Rotondo te la retorno: És un poema, per mi bellíssim -en mig del dol- de Joan Margarit, dedicat, com tot el llibre Joana, a la seva filla morta, de qui ell diu en el pròleg: Ser el seu pare ha significat estar sempre a la vora del més delicat i bondadós que pot oferir la vida."

"La Felicitat" de Joan Margarit m'ha traslladat a aquest territori que tots portem a dins i què qui sap on se situa... a mig camí entre el cor i l'ànima... a la perifèria en tot cas de la raó... on m'he hagut de resguardar del vent, de la sorra i de la nit, i des d'on he pogut esguardar l'escuma a l'horitzó de la que ens parla Joan Margarit.
Les fotografies són de Matt Peskett, de la sèrie UK Coastlines. Accediu al comentari del Joan per llegir el poema, si voleu. I no deixeu de visitar la web de Joan Margarit, de qui he manllevat unes paraules per encapçalar aquet post.

7 comentaris:

Joana ha dit...

Felicitat...no t'he vist ,només per la remor que has fet al passar... Massa sovint estem distrets i no podem gaudir-la.Llegint-te m'he aturat i he sentit aquesta remor. va bé fer recordatoris de tant en tant...
Bona nit Tondo! ;)

Maria ha dit...

Post de fazer pensar e recordar. Sensibilidades à flor da pele, sei o que é perder um filho, leio o poema, olho as fotos. No final, a beleza das almas, sempre tão semelhantes, sempre tão irmãs. Quem disse que os homens não sabiam encontrar a paz dentro de si mesmos? Muito bonito o que hoje, aqui, encontrei, meu amigo. Um abraço.

Dríada ha dit...

Aquí et deixo la meva empremta XD

Petonets :D

Joan ha dit...

Estava per escriure que no sóc un gran lector de poesia, i és molt cert des del punt de vista quantitatiu: en llegeixo molt poca; però de tant en tant en tinc una creixent i finalment irresistible necessitat. Com una necessitat semblant a la set que imposa una, i solsament una, mena de correspondència que sigui satisfactòria. Vull dir que toca a l’aigua, i res com l’aigua, calmar la set. Doncs alguna cosa així em passa, correspon a la poesia, i res com la poesia, calmar, amb la revitalització que això suposa, una especial mena de set: potser la necessitat de percebre el que cap dels cinc sentits, per sí mateix, pot fer notar. Necessitat de percebre els lligams que únicament la paraula és capaç d’establir, per emportar-se vers el fons, i commoure’l, qualsevol contingut percebut per qualsevol dels sentits. (Bé, si més no, posats a especular no ho faig amb el sòl)

I sense especular, de manera bella i alhora reflexiva, el comentari teu en aquesta entrada.

@Patrulich ha dit...

Hola, Tondo!
No sé escribir en catalán, aunque para leer tu nota utilicé el traductor automático.
Quería agradecer tu visita a mi blog y dejar mi saludo. Me ha gustado!

Josep Maria Yago ha dit...

genial i commovedor, el Joan Margarit. És trist però els poemes que més m'impacten son els relacionats amb la seva filla.

Anònim ha dit...

[url=http://www.xbox360achievements.org/forum/member.php?u=259462]mexitil cheapest price[/url]