dilluns, de febrer 18, 2008

L'ÀNIMA

De vegades l'ànima es resisteix a donar pas a una raó que no es creu ni a ella mateixa i trobem espais acollidors, espais que es resisteixen a morir i es reinventen, obrint les seves portes de tot cor.

De vegades l'ànima es transforma en col·lectivitat i esdevé poble.

De vegades ens cal descobrir-nos com a capdavanters d'un món que es resisteix a ser vençut, capdavanters d'una ingent massa de persones que volen ser tingudes en consideració: per no morir.

De vegades la pluja ens hi ajuda i un vell edifici ens acull de l'aiguat tot nodrint-nos això: l'ànima.

I tot això sense pretendre ser capdavanter de res, doncs les puntes de llança fa temps que van errar el seu destí.

12 comentaris:

Josep Maria Yago ha dit...

bon post, Tondo. L'altre façana encara és més guai :-)

mossèn ha dit...

sempre que hi passo sento una fortor a pixum ... salut

efe ha dit...

M'agraden tant la foto com el post.

I sense capdavanters anem millor. Així és cosa de tots, oi?

Andreia ha dit...

Aquest lloc em sona.
Si que es un espai molt acollidor...

Juan Carlos ha dit...

abeces en los sitios mas antiguos se encuentran los mejores momentos

Dríada ha dit...

Bona actualització. Per cert, explico qui és Gregorio al meu blog.

Un petó.

Danelí ha dit...

La memoria de las cosas, la permanencia del recuerdo. Lo que era fugaz se convierte en eterno (eso es lo que permite el recuerdo, porque también muchas veces se resiste a desaparecer).

Un beso
=*

zel ha dit...

Quina foto tan bonica, Tondo, jo si que no sé on és...
Està bé, però sense capdavanters, moltes coses se'n van en orris, un com cal per fer nusos que no siguin escanyacolls...

Petons!

jaka ha dit...

Que poetic!!! Molt xulo!!!

=;)

Joan Martín ha dit...

Modestament jo considero -per mi-que un text és bo quan, primer, et fa aturar per les seves línies i amablement et convida a quedar-t'hi durant un temps indeterminat. T'hi a fet quedar uns certs harmònics, la nota dels quals no saps,de moment, quina és; però saps que n'és una de comuna entre qui escriu i qui llegeix: la resistència, mentres vius, a la mort i a tot allò que esdevè mortífer

marin ha dit...

que maca la nostra colomera!!

Tondo Rotondo ha dit...

No res... penjo l'enllaç a un comentari que vull tornar a llegir més endavant i també compartir amb tots valtrus:

http://aleteo21.spaces.live.com/blog/cns!E9D6CBB9CCB9B9CF!474.entry

I aquí el comentari de Joan Martín:

El meu comentari inicial -es veu que també germinal- va ser aquest:
"Modestament jo considero -cara a mi mateix-que un text és bo quan, primer, et fa aturar per les seves línies i, després, amablement, et convida a quedar-t'hi durant un temps indeterminat. T'hi a fet quedar uns certs harmònics, la nota dels quals no saps,de moment, quina és; però saps que n'és una de comuna entre qui escriu i qui llegeix: la resistència, mentre vius, a la mort i a tot allò que esdevé mortífer."
El text té a la vista predominantment una circumstància concreta, crec; però la perspectiva d'allò tingut a la vista, és l'ànima. Posem-ne una de secular, d'ànima. Una d'indubtable. La vida. Per acotar-ho, i així no deixar-ho amb tanta vaguetat: diria que la vida dels sentiments, especialment. Ja -abans de reproduir el text que em surt (d'on sigui) de comentar- m'he situat en el vèrtex, l'angle del qual abasta aquesta perspectiva a comentar: la de l'ànima.
Passa -el proveïment d'aquest text- el controls de qualitat abans esmentats? Provoca pensament? Suscita reflexió? Dona gust? El text és curt -contra innombrables fantasiades de grandeses, tampoc aquí importa la grandària-. El pretensiós control és de qualitat, no pas de quantitat; que insisteixo, en un text pot no importar gens (en altres àmbits, allà cadascú amb els seus infantilismes).
El primer control, el del pensament, ja ha estat executat. I sí, pensament en surt, i un de crític, precisament; que és aquest: el triple criteri de qualitat sorgit.
Aquests tres criteris de qualitat han sortit, com el reflux (en aquest cas un reflux lector) deix al descobert tres esplèndides roques a la vista. El criteri de provocar pensament ha esta superat de manera satisfactòria.
Clar que, igual que en una esllavissada mai l'última vibració és la causa completa de l'ensorrament, aquí tampoc aquest text que em dona la gana comentar deu ser, suposo, el responsable absolut d'aquest triple criteri; però també, com en l'esllavissada, sense l'última vibració no hauria estat, aquesta mena de moviment anomenat pensament en aquesta concretíssima forma de triple criteri de qualitat "d'un text bo per mi i únicament per mi, és aquest triple criteri".