dilluns, d’agost 18, 2008

JBAUER, EN EL RECORD

L'octubre de 2006 JBauer penjava aquest post... gairebé un parell d'anys després em resisteixo a oblidar-me d'aquest blog que tant vaig anar seguin, justament en l'època en que un grapat de blocaires catalans començavem a fer camí en el món dels blogs... aprenent, comentant, postejant, trobant-nos a le fetses del veí de dalt i picant l'ullet a la Candela, qui va suprimir el seu blog.... (snif) per tornar aquest estiu amb més anys a l'espatlla, un marit i... qui sap si amb més canya.

Aquest és el post de JBauer, a Vimir, que he volgut recuperar per tots valtrus...

OHHH!!!!!!
Com enyoro aquestes imatges.
Els arbres nevats, la neu caient indiscriminadament, amb una mica de vent que fa que les volves de neu, perdudes, vagin variant la seva direcció i expectant a on es deixen caure...
El fred... la gent ben abrigada, els guants, les bufandes, els gorros...
I tu, a casa amb una llar de foc, sentint el cruixir de la llenya mentre disfrutes d'una bona ampolla de vi negre.
Ell, al teu costat, cada cop més a prop, et comença a descordar els botons de la brusa. Música del mestre Dylan de fons. Comença a fer calor, molta calor.En aquell mateix moment el temps s'atura. Tan sols son dos cossos que es busquen i es troben. Dos cossos que es deixen portar per la passiò, per l'amor, pel moment...
Quan es desperten, l'un al costat de l'altre, fa fred, el foc s'ha apagat, no queda vi i en Dylan s'ha esfumat... a fora segueix nevant i a vegades se sent el soroll de la ventisca. Ja és fosc...Ell, s'aixeca i comença a fer foc de nou, ella torna a posar Dylan i se'n va cap a la cuina. Segur que trobarà una altre ampolla de vi...

5 comentaris:

Josep Maria Yago ha dit...

no està mal, no.
Salut!

zel ha dit...

Tens raó, quan un estar temptat de dir adéu, penses en els que han plegat i trobes a faltar... recordes aquells dies que estaves un pèl desconnectat? O ara el Josep Ma que està així menys prolífic? Doncs jo us enyoro, potser perquè sou els meus primers coneguts, els primers seguits i els referents, m'he alimentat de la teva llista de blogs amics i amb ells he anat obrint camins i això no s'oblida. Llàstima que no sóc a prop de casa vostra, em faria il.lusió " veure'ns les cares", cosa que no passa amb tothom, evidentment.
Bé, estic tonteta i demà passat ja tinc la primera reunió de cicle a l'escola, així que, hauré d'anar-me desenganxant... petons, estimat Tondo! (jollons, m'agradaria dir-te el teu nom, ja)

Cèlia ha dit...

Mira-ho per l'altre cantó, i els qui anem venint? I el descobriment de nous mons? I els qui vindran? La sorpresa de viure! O... potser perquè éreu els protagonistes d'una cosa que desconeixíem la resta de mortals?

Tondo Rotondo ha dit...

Per tot això que dieu vaig batejar el blog amb això de Connexions... per la riquea dels enllaços, pels nous món virtuals existents en cada blog amic.

Lllavors, però deia bloc, ara ja no... i com en la vida real anem sovintejant, amb fidelitats i infideliats -virtuals, vull dir- d'altres blogs...

Joana ha dit...

Era quan tot just començavem aquesta singladura.... Ja fa temps.
També l'enyoro!
Deu ser per els bons moments...
Gràcies per recordar-la! ;)