Els dies passen i el record de vegades s'escola, soterrat per l'oblit o per la intenció. O qui sap, molts cops no arribem ni a recordar doncs no l'hem estat capaços de conèixer doncs la realitat és senzillament amagada, emmascardada...Sempre he pensat què un poble, un país, es manté viu pel voluntarisme; potser no de tots els seus habitants, però si d'un grup que no perd la consciència i què són capaços de donar-ho tot sense rebre res a canvi. D'un grup que no deixa de ser poble, d'estar-hi immers tot atiant-lo (el poble).
Potser per això m'ha vingut al cap recordar en Quim Sànchez, fer visible el record ni què sigui en aquest blog tarragoní, perdut en un univers de blogs i blocs.
5 comentaris:
Quan he vist la foto... uffff.... vaig estar apunt d'anar al Prat, als seu enterrament, i la seva família que no entenia res... la cabina, el Jordi Cort.... avui el que pensava era "joder, que només tenia 21 anys!!"
I una mica el tenim present...
guardeu-li un molt bon record
Vols dir que "una mica i una mica més". Segur!
records de cap de setmana!
Hi ha persones que no es poden oblidar? Cap persona que mor quan no toca s'oblida...
Publica un comentari a l'entrada