El millor d'obrir un blog és assaborir el feedback, els comentaris. Vull destacar-ne un, procedent d'una persona que signa així, contundentment: "Onze de setembre. Independència".Aquest és el seu comentari, llàstima que sigui tot plegat un tema virtual ja que de ben segur a partir d'aquí podríem mantenir una inetressant conversa.
Vull compartir-lo amb tots vosaltres, estimats blocaires, dones i homes.
"Recordo una tarda-vespre d'hivern que el vaig trobar assegut a la taula de l'hostatgeria del monestir de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona. Estava tot sol i llegint un llibre. Vaig pensar que, com que ningú ens observava, m'estava permés imitar-lo: asseure'm al seu costat i llegir un llibre sense dir res, tal i com ell ho feia quan esperava la seva mare. Crec que ho vaig fer amb extrema naturalitat, però ni el llibre ni el fet de llegir-lo m'interessava en absolut; el que comptava de debò, per a mi, era en Lluís Maria Xirinacs i el seu silenci.
Amb ell sempre he estat així de pobra.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!"
Tant de bo pugui continuar rebent comentaris d'aquesta senzillesa, però tant ben trabats! Gràcies, siguis qui siguis...
2 comentaris:
Només l'enyorem alguns, tristament la seva figura no la reivindicarà gaire gent, només persones que es consideren així mateix, pobres en el sentit públic de la paraula, però que jo veig immensament riques d'esperit, com la del comentari que esmentes...i com que jo en gaudeixo d'algun vingut d'allà mateix, em queda el neguit de saber qui és i també a mi m'agradaria de parlar-hi...
Una gran abraçada, molts petons de la teva sempre fidel aprenenta...
QUIN GRAN HOME¡...
L'AGRAIMENT NO ES LA MILLOR VIRTUT DELS CATALANS.
JUGANT AMB BCN.
Publica un comentari a l'entrada