LA PINÇA BIRMANA

Crec que va ser l'expresident Pujol qui va situar el centre del país justament a la barcelonina plaça de Catalunya. Potser no és un centre tel.lúric però si més no és un dels punts més transitats pels qui visiten Barcelona.

Aquest matí -a Barcelona- he participat en un senzill acte justament al bell mig de la plaça Catalunya. Era un acte organitzat per un grup de monjos budistes tibetans de la Casa del Tíbet per la pau a Birmània, o Myanmar. L'acte, presidit per una gran bandera tibetana ha estat un clam per la pau i s'ha tancat amb el cant de l'himne nacional del Tíbet i de Catalunya, dues de les moltes nacions sense estat que esquitxen la geografia mundial. Ningú -però- ha respost a la pregunta del monjo que conduia l'acte sobre si era coneixedor de l'himne nacional birmà.

De fet -i si faig memòria- més enllà de pinzellades d'exotisme de l'anomenada pinça birmana i del grup musical de nom cinematogràfic Objetivo Birmania, ben poca conec d'aquest estat asiàtic, dels seus governants i de la seva gent, del seu poble. Hauré d'investigar... Però m'hi sento proper... m'hi sento proper doncs m'indigna profundament l'actitud prepotent i censora del seu govern, la persecució religiosa del budisme birmà, i l'aixafament -igual que fan els homes de Joan Saura sovint- del dret a manifestar-se.

Però, el birmà, l'endevino un poble valent, on la religió -desvetllant consciències i no endormiscant-les- no està desconnectada del poble. I m'hi sento proper, ben apropet: com a casa nostra no existeix la llibertat, però allí és més evident. No com en aquest estat espanyol en el que es prohibeixen manifestacions, partits polítics, ràdios, diaris, webs.... i la comunitat internacional no mou un dit, deixant fer deixant passar.

I és que potser la pinça birmana no és només una postura sexual... potser la pinça birmana és una estratègia per anorrear la democràcia tot aixafant el poble, tocant els collons i els ovaris al poble... Qui lo sap!

Dedico aquest post a Zel.