Edicions el Jonc no deixa de sorprendren's, per la seva trajectòria, per la seva qualitat i pel seva bona manera de fer dintre del ram editorial. I ho dic doncs aquesta editorial lleidatana ha estat capaç de consolidar-se i omplir un buit certament deatés pels monstres de l'edició en llengua catalana.Si esteu avorrits o avorrides de llegir la premsa i només llegir crítiques dels llibres que editen les editorials vinculades als respectius diaris, si teniu ganes de sentir-vos partíceps d'un projecte engrescador fet des de la base i amb qualitat... doncs feu un tast de qualsevol dels llibres d'Edicions el Jonc.
I quin és el darrer? Donc "Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista", de Salvador Seguí (1887-1923), o el què és el mateix, d'El Noi del Sucre. En 128 pàgines podeu endinsar-vos de primera mà en l'obra del que probablement fou el sindicalista amb més repercussió, de fet fou assassinat donc no interessava el seu missatge. El llibre conté una novel·la i la transcripció de tres parlaments d'El Noi del Sucre, a més d'una entrevista que l'any 1919 li feu Antonio Cases. Res a veure amb el sindicalisme groc que avui acapara càrrecs i mitjans de comunicació, molt a veure amb les persones que somnien en un demà millor on les persones puguin decidir.El llibre és el número 10 de la col·lecció Muixeranga, està ara sortint de l'ou, arribant als lectors i lectores... a dia d'avui no surt ni a la web de l'editorial, per tant: novetat pura i dura. El pròleg és d'Emili Cortavitate i la traducció de Pau Juvillà. Un llibre necessari per a entendre la història més recent, però també per passar una bona estona assaborint -si se'm permet de titllar-lo així- aquest referent de l'anarcosindicalisme català i universal.
Foto de Salvador Seguí extreta de Wikipedia. Isbn del llibre: 84-933721-5-3. Títol: "Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista". Autor: Salvador Seguí.
3 comentaris:
Una bona rega a l'hort rns en convindrien de sindicalistes de debó, perquè els d'ara, la m... és el que fan per nosaltres, no són bons ni per aconseguir un mínim de decència quan negocien convenis, conformant-se amb les engrunes de misèria que ens deixen cada vegada més fotuts. Ja tens raó, ja "amarillos" ho són tots. Petons, Tondo.
Malgrat els que surten per la tele són bastant groguencs... cal no perdre l'esperança doncs el sindicalisme encara gaudeix de bona salut -mentalment parlant- si el busquem fora de sigles que s'han deixat comprar per les generoses subvencions.
Mireu sinó la candidatura institucional Taragona 2017 comandada per un sindicalista d'UGT.
Fa ben bé tota la impressió que els polítics i sindicalistes d'aquella època eren gent amb bastant més consciència social que els d'avui en dia, que només es preocupen d'omplir-se les butxaques.
Publica un comentari a l'entrada