diumenge, de gener 13, 2008

3: atzar

Si m'ho permeteu vull transcriure uns versos, descontextualitzats:

(...) Fes que tinguem / per un moment, el miratge del destí a les nostres mans, que creguem / en la mentida d'haver caçat l'atzar / dins l'espai mínim d'una carícia toràcica.

Rosa Comes a 3: atzar.

I ho faig per compartir amb vosaltres el darrer llibre de la col·lecció "la imatge que parla". Es tracta de 3: atzar, volum que recull els poemes de Rosa Comes i les fotografies de Xavier Argente.

En el meu cas llegir poesia és com veure un reportatge d'animals... Em costa una mica entrar-hi doncs necessito trobar un moment de calma en el qual poder assaborir bé els versos, o posar-me dins del reportatge. Però quan ho he fet normalment em costa sortir-ne, i més -si com és el cas- els poemes estan escrits amb passió, editats amb saviesa i acompanyats pel moviment imperceptible del carrer més qüotidià fet imatges. En aquest cas penso que els versos són com el cor del llibre, roent, embolcallat per una pell protectora amb els blancs, grisos i negres amb que ens tenen acostumats els creadors d'aquesta col·lecció.

Independentment de si l'atzar -de creure-hi- ens fa recular o avançar... aquests versos m'han transmés la importància que te el viure, el jugar, el plantar-se davant del destí i reivindicar el nostre espai, mentre la vida passa, neixent i morint a gran velocitat.

3: atzar. De Rosa Comer i Xavier Argente. Arola Editors. 2007. 12 €. ISBN 978-84-96639-83-6

6 comentaris:

zel ha dit...

mentre la vida passa...neixent i morint a gran velocitat...

Ai que em fas posar tristoia, pemsant en el que perdrem o ja hem perdut...

Però em reivindico en el trobar l'espai, un espai que és ben nostre, i dels qui volgudament ens hi acompanyen.

Petons, Tondo, a prop teu buscant espais.

Marc Ambit ha dit...

Bonics versos. Comparteixo amb tu aquesta necessitat d'un estat d'ànim concret per endinsar-nos en la poesia. Potser és manca de costum, ves a saber.

Aprofito per recomanar-te, a tu i als teus visitants, els dos últims volums de poesia que he llegit que m'han deixat realment "tocat".
El primer és de'n Joan Margarit i es diu Casa de misericòrdia. Cal llegir-lo, això sí, amb un paquet de kleenex a la butxaca, el tallafocs activat, perquè sinó et pot ben tombar.
I l'altre es el últim de la Cristina Peri Rossi, una delícia, que es titula, Habitación de Hotel. Molt recomanable també.
Si vosaltres teniu també recomanacions, seria fantàstic saber-les! :-)

Felicitats pel bloc, prometo tornar-hi.

Mikel ha dit...

Curiosa conjunció de versos

Robertinhos ha dit...

a mi em consta llegir poesia, sempre tinc la sensació de que no acabo de veure tot el que el poeta intenta expressar. Malgrat això de tant llegeixo en Benedetti, els imparables, etc. Això sí, haig de reconèixer que a casa meva la poesia és el gènere literari amb menys presencia.

Malgrat tot m'agraden els versos que cites. Quan passi per la llibreria faré un cop d'ull al llibre.

Una abraçada Tondo!

Joana ha dit...

Perquè la vida és com un riu...Sempre flueix , sempre
en constant moviment... Sempre!
Bona nit Tondo!

Poètiques ha dit...

Oh, que bé, Tondo!!!! Moltíssimes gràcies per citar el llibre i els versos. M'ha fet molta il·lusió.

Zel, és normal pensar en el que es perd, però també és bo pensar en tot el que vius i el que guanyes. La qüestió és ser conscients que vivim, que tenim la sort de sentir i d'aprendre en tot moment.

Una abraçada.