De vegades, guaitant l'horitzó des del Balcó del Mediterrà penso en la vida qüotidiana de la tripulació dels vaixells, no només dels grossos, també dels més petits i inestables.Naltrus els veiem lluny, però ells -esperant entrar al Port mentre l'empresa s'estalvia unes taxes- segur que es deuen sentir ubicats, com en terra ferma.
La nostra és una mar tranquil·la, i els mariners -de nit- esguarden el món, com naltrus: amb els ulls clucs.
7 comentaris:
Potser per veure-hi clar!
Perquè sovint ...costa!
Una abraçada!
necesitem "puticlubsflotants" ja !!! ... pobre gent, sense menjar-se un rosco a "alta mar" ... salut
És curiós, o potser és molt comú; ha de ser molt comú. Quantes vegades m'he fet la mateixa pregunta. I inclòs tracto, sovint, d'imaginar-me a algú o a alguna situació de la tripulació o a bord. Preguntant-me, quina mena de vida és?
Et linko.
Com en Solbes que tambe te un ull cluc.. vale vale ja callo ;-P
Dear Tondo Rotondo
Thanks very much...i wish u also happy. Even we are different language we can still communicate.
M'has fet pensar en un conte sobre Abdul Bashur, amic del Maqroll el gaviero, (Alvaro Mutis), cercant tota la vida la compra d'un carguer, així com en la pel·lícula Dans la ville blanche de l'Alain Tanner.
Publica un comentari a l'entrada