dimarts, d’abril 08, 2008

GABRIEL XAMMAR: HA MORT UN LLUITADOR

Gabriel Xammar ens ha deixat... En Gabriel Xammar és una d'aquelles persones que han sabut propagar amb fermesa la flama de la llibertat de generació en generació. Nascut el 1910 a Juneda, s'establí a Tarragona procedent de l'exili. Gabriel Xammar va militar a Estat Català, s'integrà en la 123 Brigada Mixta i va ajudar a molts exilats a travessar aquesta absurda frontera, frontera de la vergonya que separa els estats espanyol i francès i ens divideix com a poble. Persona de neguit patriòtic, fou repressaliat però mai s'arronsà, defensant sempre la terra, quan va caldre amb les armes a la mà, fent vida associativa, organitzant actes culturals i de ressitència.


A Tarragona participà de forma activista en la defensa de la llengua, cultura i nació catalanes, formant part de la junta d'Òmnium Cultural en la clandestinitat i de moltes entitats ciutadanes, també al voltant de la Llibreria de la Rambla, enguany d'aniversari.

Catalunya, i també Tarragona, va reconèixer en vida la seva trajectòria, ara és el moment de que guardi la seva memòria dedicant-li el nom d'un carrer.
Fan falta més Bladés i Desumvila, més Gabriels Xammars... però malgrat tot l'espurna de la llibertat, a Tarragona, és encesa: més enllà de les institucions, dels gestors... en el mateix poble.

Un aplaudiment pel senyor Xammar, per la seva trajectòria!

Imatges: Catalunya 1640 i Fonoll.

5 comentaris:

Mon ha dit...

si que em sap greu... en Gabriel tenia un pis a la Rambla prop del Balcó del Mediterrani. alli feiem reunions clandestines i preparaven campanyes... alli molts de nosaltres entre d'altres en Carod Rovira i algun cop el propi Xammar xerravem i fins hi tot preparavem cubells amb cola d'empaperar per sortir al carrer amb alguna campanya.... Gabriel et recordarem

Joan deu Peiroton ha dit...

La frontera franco-espanyola va ser una benedicció pels que van haver de fugir el feixisme, del sud cap al nord per alguns refugiats i l'inrevès per d'altres. Gràcies a aquesta frontera, gents com Pompeu Fabra, i Pau Casals van poder refugiar-se i escapar-se dels feixistes sense haver de quitar Catalunya. I aquesta frontera va també salvar la vida de jueus fugint dels nazis i dels llurs còmplices francesos. Doncs, no. No veig aquesta frontera com una vergonya. Al contrari. La veig com una benedicció perquè va poder salvar vides. Cal pensar-hi, que la humanitat d'avui no és tan diferent de la d'ahir.

Fenrisar ha dit...

See Please Here

*MaRiA* ha dit...

Llàstima que de personalitats així no se n'hagi parlat tant com es mereixen i que, molts cops, se'ls recordi més un cop morts que quan eren vius i podien veure-ho..

Carlinhos Medeiros ha dit...

Els herois no moren mai. Mor la matèria, queden els seus fets, la seva lluita, els seus ideals. Abraçades