Gabriel Xammar ens ha deixat... En Gabriel Xammar és una d'aquelles persones que han sabut propagar amb fermesa la flama de la llibertat de generació en generació. Nascut el 1910 a Juneda, s'establí a Tarragona procedent de l'exili. Gabriel Xammar va militar a Estat Català, s'integrà en la 123 Brigada Mixta i va ajudar a molts exilats a travessar aquesta absurda frontera, frontera de la vergonya que separa els estats espanyol i francès i ens divideix com a poble. Persona de neguit patriòtic, fou repressaliat però mai s'arronsà, defensant sempre la terra, quan va caldre amb les armes a la mà, fent vida associativa, organitzant actes culturals i de ressitència.
A Tarragona participà de forma activista en la defensa de la llengua, cultura i nació catalanes, formant part de la junta d'Òmnium Cultural en la clandestinitat i de moltes entitats ciutadanes, també al voltant de la Llibreria de la Rambla, enguany d'aniversari.
Catalunya, i també Tarragona, va reconèixer en vida la seva trajectòria, ara és el moment de que guardi la seva memòria dedicant-li el nom d'un carrer.
Fan falta més Bladés i Desumvila, més Gabriels Xammars... però malgrat tot l'espurna de la llibertat, a Tarragona, és encesa: més enllà de les institucions, dels gestors... en el mateix poble.
Un aplaudiment pel senyor Xammar, per la seva trajectòria!
Imatges: Catalunya 1640 i Fonoll.
4 comentaris:
si que em sap greu... en Gabriel tenia un pis a la Rambla prop del Balcó del Mediterrani. alli feiem reunions clandestines i preparaven campanyes... alli molts de nosaltres entre d'altres en Carod Rovira i algun cop el propi Xammar xerravem i fins hi tot preparavem cubells amb cola d'empaperar per sortir al carrer amb alguna campanya.... Gabriel et recordarem
La frontera franco-espanyola va ser una benedicció pels que van haver de fugir el feixisme, del sud cap al nord per alguns refugiats i l'inrevès per d'altres. Gràcies a aquesta frontera, gents com Pompeu Fabra, i Pau Casals van poder refugiar-se i escapar-se dels feixistes sense haver de quitar Catalunya. I aquesta frontera va també salvar la vida de jueus fugint dels nazis i dels llurs còmplices francesos. Doncs, no. No veig aquesta frontera com una vergonya. Al contrari. La veig com una benedicció perquè va poder salvar vides. Cal pensar-hi, que la humanitat d'avui no és tan diferent de la d'ahir.
Llàstima que de personalitats així no se n'hagi parlat tant com es mereixen i que, molts cops, se'ls recordi més un cop morts que quan eren vius i podien veure-ho..
Els herois no moren mai. Mor la matèria, queden els seus fets, la seva lluita, els seus ideals. Abraçades
Publica un comentari a l'entrada