diumenge, de gener 21, 2007

LA CROSTA D'UN PLANETA

De vegades cal deixar de mirar a terra per ser conscients d'on estem ubicats. Cal estar ben arrelats -és cert- i això és garantia d'un món més fraternal, però sense deixar d'entendren's també de forma global.
Què en penseu d'aquesta instantània del nostre planeta captada per la NASA? L'escriptora Olga Xirinacs -per exemple- ens pregunta si hem pensat mai, quan sortim a passeig, en que estem caminant per la crosta d'un planeta: evocadores paraules.
Estem molt acostumats a veure aquesta imatge, però... i si ens aturem un instant davant d'ella? Què us suggereix la terra vista des de l'espai?

24 comentaris:

Déjà vie ha dit...

Es com una gran esfera pictorica, no? si no l'haguessim vist mai potser diriem que un cuadre d'akest abstractes i moderns que tant agraden avui en dia ;)

Merucu ha dit...

A mi lo que me sugiere es que si pasa alguien por el sistema solar, como poco le va a llamar la atención el contraste del azul del agua con la oscuridad del vacío.

Si es que de aquí a unos milenios vamos a sufrir lo que en los 60 eran las suecas, pues con los de Alfa Centauri :)

Carlinhos Medeiros ha dit...

Una nau en viatge per l'univers, de la qual tots som pasageiros. Gràcies per la visita.

Robertinhos ha dit...

bellesa, territori per explorar, un disseny màgic

una obra abstracte no tindria aquesta bellesa

Um Poema ha dit...

Obrigado pela visita e pelo comentário.
Um abraço para Tarragona.

Freyja ha dit...

que poco se ha cuido nuestro planeta, no hay cultura
la imagen se ve hermosa, nuestro planeta es hermoso
gracias mi lindo amigo por tus saludos, elijo lo que mas cuesta
una linda semana y que estes muy bien
besitos




besos y sueños

jaka ha dit...

Jo si que ho penso tot sovint i em fa riure tots els “tinglados” que ens hem muntat potser per no pensar-hi massa... no som res dins l’espai. La imatge es molt bonica però no deix de ser una partícula perduda al univers.

Candela ha dit...

sooom petits, petits, petits...

Joana ha dit...

"Molt sovint llisquem sobre la superfície del món. Però, el mirem?"

metis ha dit...

a jo sempre m'impressiona. i fa por, perque son realment tan poco cosa a aquest mon¡. A vegades em preguntu si estic ara cap avall...

peto

Montse C. ha dit...

Jo veig un món meravellós on tots hem de treballar per a que segueixi tan meravellós com es veu a l'actualitat. Però sembla ser que no tothom pensa igual. És una llàstima que alguns es dediquin a destruir-lo de mica en mica.

Circadiano ha dit...

Mmmm, no pienso muy a menudo en eso, la simple idea de ser tan pequeños en este universo inconmensurable me causa ciertos escalofrios, aunque es verdad que si miramos las cosas desde afuera y no tanto del "yo" podria ayudarnos a comprender mejor lo que nos rodea. A mi me causa una cierta polaridad de tranquilidad/desasosiego.

Saludos master.

Salón de sol ha dit...

La vista es increíble, una pompa de jabón con reflejos, como cuando miras por el microscopio y ves infinidad de bichillos y cosas... (lo que vemos con los satélites).
Salu2.

Umma1 ha dit...

Movimiento y belleza.
Ese azul como lapislázuli, debe llenar de envidia los ojos de las estrellas.


Ojalá comencemos a hacer algo ya mismo, para conservarlo.

Currymaedchen ha dit...

A mi es que lo del espacio nunca me ha atraido más que el descubrir que hay en el fondo de los océanos, aún nos quedan demasidas cosas por descubrir en nuestro planeta como para andar buscando por ahí. Supongo que la especie humana es lo que tiene, más lejos, más grande.....mejor? Aún con la cantidad de descubrimientos útiles que han sido fruto de la carrera espacial, llámenme utópica pero me hubiera gustado más que todo ese esfuerzo y dinero se hubiera empleado en el estudio del cultivo de la patata, por poner un ejemplo y no tendríamos satélites, pero más gente sería feliz.

Joan ha dit...

El que més sorprén és que l'home s'estigui carregant el planeta o que tingui armes nuclears per carregar-se'l unes quantes vegades.

Maria ha dit...

Um coração único, belo, que devia bater a um único compasso. Bonito ver o nosso planeta de longe. Faz-nos sentir pequeninos, peças de um puzzle que devia ser harmonioso. Devíamos cuidar da terra como de um jardim delicado, o jardim onde nós, crianças, brincamos com os nossos amigos...

jordi salvat ha dit...

Som tan poca cosa. Aquesta imatge és un antídot pels que a vegades tenen (i pocs s'escapen de patir-ho algun cop) deliris de grandesa. A mi em venen deliris de petitesa. I pensem que la Terra també és un puntet de res en l'univers.

Aniré visitant aquest bloc de tant en tant.

Bettina Perroni ha dit...

Ahhh yo conozco ahi... esa es mi casa.... quisiera recorrer cada sendero de la señora tierra, bucear en cada oceano...

No cabe duda que hay que protegerlo, ese es nuestro verdadero hogar.

Un beso

Anònim ha dit...

CIAO !!!
hola gracia por tu comento en mi blog!!!!
hasta la proxima
Giulio
giuloi-stevanato.splinder.com
notteubriaca.splinder.com
vinorossoecastagne.splinder.com

Alepsi ha dit...

Doncs jo quan la miro, només puc sentir que sóc una puça. I no m'acabo de creure que jo i moltíssims milions de persones hi caminem, per la seva crosta..... i no em crec, tampoc que ens dediquem a malmetre-la com ho fem.... però vaja, deu ser que són les 8 del matí.... xDDD

denke ha dit...

A mi em pass al mar. Quan hi soc intento pendre conciencia del seu abast, i de lo petit que em faig acabo surant....

Liliana C. ha dit...

Doncs que sembla petita i humil. Penso potser que ens la imaginem massa gran i indestructible, perquè es la casa dels humans grans i indestructibles ( i de ningú més) i q tenim dret a fer-li de tot. I q poc a poc els petits humans s'ho están carregant tot, i q el nostre petit planeta deixará de ser blau per ser d'un altre color. Ja ho deia a la contraportada de un llibre: L'humá és el virus q contamina la terra, i ella utilitzará tots els mitjans per combatre'l i poder sobreviure.



Aix...

Tondo Rotondo ha dit...

Quanta raó, quanta sensatesa i alhora misteri en els vostres comentaris! Gràcies per ser com sou!