De vegades cal deixar de mirar a terra per ser conscients d'on estem ubicats. Cal estar ben arrelats -és cert- i això és garantia d'un món més fraternal, però sense deixar d'entendren's també de forma global. Què en penseu d'aquesta instantània del nostre planeta captada per la NASA? L'escriptora Olga Xirinacs -per exemple- ens pregunta si hem pensat mai, quan sortim a passeig, en que estem caminant per la crosta d'un planeta: evocadores paraules.
Estem molt acostumats a veure aquesta imatge, però... i si ens aturem un instant davant d'ella? Què us suggereix la terra vista des de l'espai?
24 comentaris:
Es com una gran esfera pictorica, no? si no l'haguessim vist mai potser diriem que un cuadre d'akest abstractes i moderns que tant agraden avui en dia ;)
A mi lo que me sugiere es que si pasa alguien por el sistema solar, como poco le va a llamar la atención el contraste del azul del agua con la oscuridad del vacío.
Si es que de aquí a unos milenios vamos a sufrir lo que en los 60 eran las suecas, pues con los de Alfa Centauri :)
Una nau en viatge per l'univers, de la qual tots som pasageiros. Gràcies per la visita.
bellesa, territori per explorar, un disseny màgic
una obra abstracte no tindria aquesta bellesa
Obrigado pela visita e pelo comentário.
Um abraço para Tarragona.
que poco se ha cuido nuestro planeta, no hay cultura
la imagen se ve hermosa, nuestro planeta es hermoso
gracias mi lindo amigo por tus saludos, elijo lo que mas cuesta
una linda semana y que estes muy bien
besitos
besos y sueños
Jo si que ho penso tot sovint i em fa riure tots els “tinglados” que ens hem muntat potser per no pensar-hi massa... no som res dins l’espai. La imatge es molt bonica però no deix de ser una partícula perduda al univers.
sooom petits, petits, petits...
"Molt sovint llisquem sobre la superfície del món. Però, el mirem?"
a jo sempre m'impressiona. i fa por, perque son realment tan poco cosa a aquest mon¡. A vegades em preguntu si estic ara cap avall...
peto
Jo veig un món meravellós on tots hem de treballar per a que segueixi tan meravellós com es veu a l'actualitat. Però sembla ser que no tothom pensa igual. És una llàstima que alguns es dediquin a destruir-lo de mica en mica.
Mmmm, no pienso muy a menudo en eso, la simple idea de ser tan pequeños en este universo inconmensurable me causa ciertos escalofrios, aunque es verdad que si miramos las cosas desde afuera y no tanto del "yo" podria ayudarnos a comprender mejor lo que nos rodea. A mi me causa una cierta polaridad de tranquilidad/desasosiego.
Saludos master.
La vista es increíble, una pompa de jabón con reflejos, como cuando miras por el microscopio y ves infinidad de bichillos y cosas... (lo que vemos con los satélites).
Salu2.
Movimiento y belleza.
Ese azul como lapislázuli, debe llenar de envidia los ojos de las estrellas.
Ojalá comencemos a hacer algo ya mismo, para conservarlo.
A mi es que lo del espacio nunca me ha atraido más que el descubrir que hay en el fondo de los océanos, aún nos quedan demasidas cosas por descubrir en nuestro planeta como para andar buscando por ahí. Supongo que la especie humana es lo que tiene, más lejos, más grande.....mejor? Aún con la cantidad de descubrimientos útiles que han sido fruto de la carrera espacial, llámenme utópica pero me hubiera gustado más que todo ese esfuerzo y dinero se hubiera empleado en el estudio del cultivo de la patata, por poner un ejemplo y no tendríamos satélites, pero más gente sería feliz.
El que més sorprén és que l'home s'estigui carregant el planeta o que tingui armes nuclears per carregar-se'l unes quantes vegades.
Um coração único, belo, que devia bater a um único compasso. Bonito ver o nosso planeta de longe. Faz-nos sentir pequeninos, peças de um puzzle que devia ser harmonioso. Devíamos cuidar da terra como de um jardim delicado, o jardim onde nós, crianças, brincamos com os nossos amigos...
Som tan poca cosa. Aquesta imatge és un antídot pels que a vegades tenen (i pocs s'escapen de patir-ho algun cop) deliris de grandesa. A mi em venen deliris de petitesa. I pensem que la Terra també és un puntet de res en l'univers.
Aniré visitant aquest bloc de tant en tant.
Ahhh yo conozco ahi... esa es mi casa.... quisiera recorrer cada sendero de la señora tierra, bucear en cada oceano...
No cabe duda que hay que protegerlo, ese es nuestro verdadero hogar.
Un beso
CIAO !!!
hola gracia por tu comento en mi blog!!!!
hasta la proxima
Giulio
giuloi-stevanato.splinder.com
notteubriaca.splinder.com
vinorossoecastagne.splinder.com
Doncs jo quan la miro, només puc sentir que sóc una puça. I no m'acabo de creure que jo i moltíssims milions de persones hi caminem, per la seva crosta..... i no em crec, tampoc que ens dediquem a malmetre-la com ho fem.... però vaja, deu ser que són les 8 del matí.... xDDD
A mi em pass al mar. Quan hi soc intento pendre conciencia del seu abast, i de lo petit que em faig acabo surant....
Doncs que sembla petita i humil. Penso potser que ens la imaginem massa gran i indestructible, perquè es la casa dels humans grans i indestructibles ( i de ningú més) i q tenim dret a fer-li de tot. I q poc a poc els petits humans s'ho están carregant tot, i q el nostre petit planeta deixará de ser blau per ser d'un altre color. Ja ho deia a la contraportada de un llibre: L'humá és el virus q contamina la terra, i ella utilitzará tots els mitjans per combatre'l i poder sobreviure.
Aix...
Quanta raó, quanta sensatesa i alhora misteri en els vostres comentaris! Gràcies per ser com sou!
Publica un comentari a l'entrada