LA TARRAGONA ENTRANYABLE

La ciutat de Tarragona encara te indrets singulars on les persones no s'extranyen amb facilitat entre elles, i alguns d'aquests llocs els trobem al casc antic de la ciutat, a la Part Alta.

De vegades les remodelacions dels espais urbans que pertanyen al poble sembla que es facin pensant amb els peus, però no: es fan per tal de facilitar que no hi hagi vida al carrer, en el sentit de que aquesta estigui plenament regulada per ordenances mal anomenades cíviques i si convé filmada amb vídeocàmera.

Potser per això m'entusiasma el blog Tarragona 2016, perquè de conya de conya va posant els punts sobre les is en molts petits punts que en conjunt són de vital importància per a una ciutat viva, amb vida al carrer. Penso que no és casual el blog Tarragona 2016 sigui amb diferència el primer blog tarragoní, tant per nombre de visites (36.000 en cinc mesos de vida!) com pel nombre dels comentaris, la major part dels quals procedeixen de persones que tasten per primer cop el que hom ha anomenat blogosfera.

La foto amb que acompanyo aquest post la vaig fet un diumenge al matí. Què us suggereix?

LISTA DE ESPERA: UN SOMNI COMPARTIT

Quan vaig iniciar aquest blog, mentre anava investigant les entranyes de la bèstia: com linkar, pujar fotos... mentre anava barallant-me amb l'html... vaig penjar uns posts sobre les pel.lícules que anava veient. Vaig pensar que -a banda de poder-ho compartir- seria una bona manera de prendre'n nota. Hard Candy: sense sucre és més punyent va ser el meu primer post, i a aquest n'hi van seguir d'altres amb una mateixa temàtica: el cinema, que poc a poc han anat compartint espais amb els més divesos temes, amb les més diverses propostes. En el moment de redactar el post que esteu llegint veig que hi han hagut 9.252 visites: el primer sorprès he estat jo mateix doncs quan vaig iniciar aquest blog no m'esperava ni tantes visites ni de procedència tant dispersa pel món: gràcies a tots i totes per fer-ho possible.

Avui vull recuperar una mica això i parlar-vos de la darrera pel.lícula que he vist, Lista de Espera (2000), del director Juan Carlos Tabío, i on entre d'altres hi treballen els actors Vladimir Cruz (Emilio), Thaimi Alvariño (Jacqueline), Jorge Perugorría (Rolando, el ceg), Saturnino García (Avelino), Alina Rodriguez (Regla) i Antonio Valero (Antonio). Val a dir que he passat una molt bona estona acompanyat dels singulars personatges d'aquesta terminal d'autobusos cubana en la qual un seguit de passatgers esperen infructuosament l'omnibus que els ha de menar al destí, malgrat tots passen de llarg. Finalment entre aquests passatgers frustrats es va teixin una història carregada de tendresa, de bon humor i sobre tot d'humanitat, amb tot el que això comporta. Realment penso que Lista de Espera és una molt bona opció a partir de la qual relaxar-se durant 105 minuts tot repensant sense gaire esforç la societat i la persona humana en clau d'humor. La pel.lícula està basada en el relat homònim d'Arturo Arango.

Fotografies estretes d'Outnow pertanyents a: © Eigentum des jeweiligen Studios / Vertriebes, a qui agraeixo la seva gentilesa.

1.- Emilio (Vladimir Cruz) i Thaimi Alvariño (Jacqueline), en un tendre fotograma del film...
2.- Cartell.
3 i 4.- Alguns dels entranyables personatges de l'estació de l'omnibus, amb Jorge Perugorría com a ceg.

LA LLIBRETA BLAVA

Núria Pòrtulas és una gironina acusada de terrorisme per tenir uns apunts en una llibreta blava.

Arriba un moment en què les preses de partit dels qui ens governen són del tot misterioses i estranyes...

Tenim el que ens mereixem? No ho sé...

Cliqueu el vídeo.

SLOW FOOD TARRAGONÍ

Mentre visionava el vídeo gastronòmic de Violette Moulin que trobareu per aquí sota, estava pensant en la importància de poder assaborir una vianda feta amb calma, a foc lent vaja... I és per això que de seguida vaig pensar en un entranyable indret tarragoní conegut arreu pels seus entrepans: El Bar Boada. Allí el temps esdevé art, es detura. Per a mi és un indret molt especial: un indret que forma part de l'ànima de la ciutat de Tarragona i on la globalització no hi entrarà mai. Malgrat fa temps que no m'hi deturo per a cruspir-me un entrepà m'agrada la seva filosofia slow food. A més enguany aquest establiment -lluny de la competitivitat i el consumisme- ha ampliat l'horari d'estiu a tot l'hivern: curiós. Maragdes i perles, carxofes i naps, paisatge amb anxova, nineta bonica... la vida no és curta, ens han enganyat.

Us estimeu més el fast food o l'slow food?

Vídeo de Violette Moulin. Text en cursiva del final del post extret del darrer treball de Quimi Portet.

POSA'T EL NAS!

Món, el creador de la garrofa de Mont-roig, ens proposa una necessària campanya blocaire de solidaritat amb el Circ Cric, que tant m'agrada. Consisteix en penjar un nas de pallasso al vostre blog per tal de recolzar el circ de Tortell Poltrona i la senyoreta Titat, que acaba d'acomplir vint-i-cinc anys de circ itinerant, amunt i avall. Però quin és el tema? Un aniversari? No!!!

Resulta que el circ ha hagut de suspendre la seva gira precisament en terres del Camp de Tarragona degut a un via-crucis burocràtico-surrealista fruit del civisme d'alguns ajuntaments que no acaben d'entendre què el circ és cultura. El més paradoxal és que un d'aquests ajuntaments hagi estat el de Reus, amb una potent àrea de cultura i implicat en iniciatives com el festival de circ Trapezi o el festival de mim i teatre gestual COS, entre d'altres. A més 30 persones s'han quedat sense contrcate doncs no hi ha gira.

Penso que el circ no s'ha de vincular a un problema d'ordre públic, ni a ordenances cíviques, sinó al més alt exponent de la cultura; de la cultura que aconsegueix connectar-nos amb la màgia, que aconsegueix arrencar un somrriure a un nen d'un país en guerra, que aconsegueix -diguem-ho fort- que siguem una mica més persones, que siguem una mica més lliures, que siguem una mica més feliços... En moments com aquest personalment em dol que -sigui per culpa de tècnic o de polítics, o de tots plegats- les nostres institucions no estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Rebre la visita d'un circ com el que dirigeix en Tortell Poltrona és un luxe, una sort que no sempre som capaços d'aprofitar, us ho dic de debò.

Mentre, la Generalitat de Catalunya està "disposada a estudiar mesures per ajudar el circ", sense concretar a la pràctica gairebé res, centenars de ciutadans no hauran pogut gaudir de l'espectacle més gran del món, de la mà del premi nacional de circ 2005, curiosament recollit a Tarragona, ciutat on enguany els cartells del Circ Cric han estat tapats i l'Ajuntament tarragoní -tan cívic ell- ha prohibit instal.lar la publicitat del Circ Cric.

Com diu en Tortell: Salut, sort i circ!

NÀSTIC: LA BUFANDA MÉS GRAN DEL MÓN

L'empresa cervesera catalana Damm i el club Gimnàstic -més conegut com a Nàstic- han desplegat en plena Rambla Nova de Tarragona la que ha esdevingut "bufanda més gran del món". Per als lectors i lectores de països llunyans dir-vos que el Nàstic és el club de futbol de Tarragona per antonomàsia i què actualment va el segon per la cua de la Liga de Futbol Profesional espanyol. L'objectiu principal de la moguda de la mega-bufanda s'ha aconseguit: estar a primer plà a nivell mediàtic. De totes maneres la bufanda no ha arribat fins a la plaça Imperial Tàrraco, quedant encaixonada en les coques que van de la Font del Centenari al Balcó del Mediterrani, fet que li dóna una imatge més espectacular.

Avui, al voltant d'aquesta bufanda roja s'han disparat milers i milers de fotografies: des de mòbils i càmeres fotogràfiques de tot tipus. Penso que a nivell fotogràfic l'esdeveniment només es pot comparar a les festes de Santa Tecla o al recordat mes de desembre de 2001, quan Tarragona va aparèixer emblanquinada per la neu. Efectivament: he dit bufanda roja i no grana doncs tot sembla indicar que el referir-se al Nàstic com a club grana és una invenció franquista en el sentit d'evitar referències al club com a "club rojo", fet que algú podría inerpretar com a sospitós d'esquerranisme. Encara avui els qui manen al Nàstic prohibeixen l'entrada de senyeres independentistes catalanes: Curiós.

Tornant a la bufanda dir que la campanya publicitària m'ha agradat doncs ha estat molt propera i gens agressiva, especialment pel grup de joves en bicicletes repartint publicitat, la qual cosa ha estat una molt bona pensada dels creatius de comunicació.

Destacar l'enceratada idea de muntar una barra lliure de cervesa i d'altres productes del grup Damm al Balcó del Meditarrani, atesa per destacats penyistes nastiquerus, i que ha fet les delícies dels propietaris de terrasses de la zona.

Els 58 quilòmetres de bufanda passaran ja a formar part del llibre Ginness dels rècords, curiosament patrocinat per una altra marca cervesera.

Un altre tema serà el posterior repartiment de la bufanda trossejada en quaranta mil unitats. Aquí pesno que hi haurà problemes doncs el repartiment està anunciat a partir del 26 de març a la botiga del Nàstic del Nou Estadi, lloc de difícil accés en transport públic i que d'altra banda actuarà com a fré per a què el gruix de la ciutadania decideixi desplaçar-s'hi. Evidentment les 40.000 bufandes s'exahuriran ben aviat -això sí- com marca el guió.

No vull clore aquest post sense felicitar els organitzadors per aquesta participativa iniciativa, que ha estat en boca de milers de tarragonins.

Fotografies de Tondo Rotondo.

ELS MINUTS I ELS DIES

Independentment del producte anunciat, tinc ganes de compartir amb vosaltres aquest anunci comercial, doncs penso que d'alguna manera injecta quelcom al cervell. Evidentment com en molts anuncis el contingut no te res a veure amb el producte, només faltaria.

Hi ha empreses que et paguen uns calerons si dediques un post a un dels seus productes i el comentes, de vegades et paguen amb el producte en qüestió... Penso que és bona idea sempre i quan tot quedi reflexat al post. Tot i amb això, no cal que us digui que aquest post no és cap exemple de pay per post, d'acord?

Què en penseu del valor del temps? Que en penseu d'aquest anunci?

Dedico aquest post a Iruna.

TONDO ROTONDO AL SISTEMA DE MUVUCA NA INTERNET

El Connexions acaba d'entrar a formar part del Sistema de Muvuca na Internet, digueu-li SIVUCA. Vaig conèixer aquest projecte gràcies al blog de l'amic Carlinhos Medeiros, de Bodega Cultural, del qual ja us n'he parlat en alguna ocasió. SIVUCA és un hotel de cinc estrelles en el qual ens hi aplegem tota una sèrie de reres avis que defensem la llibertat a internet i al món.
Doncs bé, només ho volia compartir amb tots vosaltres, per donar-vos a conèixer aquest projecte blocaire nascut al Brasil, i del qual com a persona de parla catalana, em sento molt orgullós de pertànyer, des de Tarragona. Us animo a que vosaltres mateixos us hi submergiu, animant-vos a conèixer tota una colla de blocaires ben interessants i ben compromesos amb la realitat que ens toca viure. I us convido -modestament- a participar-hi.

TONDO ROTONDO & SIVUCA

8 ANYS SENSE OSWALDO GUAYASAMÍN

Malgrat ser equatorià, jo vaig conèixer l'obra d'Oswaldo Guayasamín gràcies a la difussió que es fa de la mateixa a Cuba. Guayasamín, de qui el dia 10 de març es compleixen 8 anys del seu traspàs, és un personatge fortament compromés amb la humanitat, com ho demostra la seva obra, que ha sabut captar plenament les expressions més humanes de la persona: la tendresa, la por, la ràbia...

Per als qui no el conegueu potser us sonaran els seus murals a l'aeroport de Madrid-Barajas, lloc on sovint ens toca anar a petar si volem creuar l'Atlàntic, i que són equiparables als de Joan Miró a l'aeroport d'El Prat. El seu nom va sonar força no fa pas massa quan la Fundación Guayasamín va organitar un sentit homenatge pel vuitantè aniversari de Fidel, el "comandante en jefe", qui cultivà forts vincles d'amistat amb Oswaldo. De fet a l'Havana vaig tenir l'oportunitat de visitar la seva casa-museu i d'adquirir un gravat signat i numerat per l'artista, que a diari m'interpel.la en en meu anar i venir.

Guayasamín, qui creà La Capilla del Hombre, reposa sota un arbre que plantà ell mateix i que els visitants de La Capilla del Hobre coneixen com l'arbre de la vida. Però, com digué el català Federico Mayor Zaragoza "La luz de su obra permanecerá siempre y Oswaldo no volverá... porque no se ha ido. En cada trazo de su obra genial se ha quedado, al tiempo que él un dia aciego, se volvió invisible".

Us deixo amb aquestes lletres del mateix Guayasamín: "Mi pintura es para herir, para arañar y golperar en el corazón de la gente.Para mostrar lo que el Hombre hace contra el Hombre".

Imatge extreta de: www.lecasse.com/exposiciones/guayasamin/
1.- TERNURA Óleo sobre tela -135 x 100 cm.Col. Fundación Guayasamín. Quito (Ecuador) 1989.

OLGA MARTÍNEZ: ES MEREIX UNA ABRAÇADA!!

Reprodueixo la notícia del Diari de Tarragona escrita pel periodista Carles Gosàlbez.


TARRAGONA

Se abraza a un chopo para evitar su tala

Olga, una joven que reside junto al Camp de Mart, donde a diario pasea con su perro, se aferró a un árbol para impedir su desaparición, como ha sucedido con otros del parque-->por carles gosálbez

La improvisada acción de protesta de Olga Martínez cogió por sorpresa al responsable de Agrotarraco, Anton Medico, empresa contratada por el Ayuntamiento para reparar el estanque y renovar los jardines del Camp de Mart, como informó el Diari en su edición del 6 de febrero.

Sin dejar de agarrarse a un chopo que según Medico no será talado, y a escasos metros de troncos ya cortados esparcidos por la tierra, Olga comentó: «Leí en el Diari que invertirían dinero para arreglar el parque, pero están cortando árboles que no están enfermos, como me han dicho».

Olga lanzó una proclama a favor de la conservación de los espacios naturales de Tarragona, con lágrimas deslizándose por sus mejillas y los ojos rojizos. «Este es el Año del Árbol y mientras que en muchas ciudades los plantan, en Tarragona los cortan: no lo he podido evitar».

La joven, que no dejó de atender las explicaciones de Anton Medico, comentó «entiendo que talen los que están enfermos, porque pueden caer sobre las personas, pero no aquellos que están bien». Insistió en que «éste, al que me abrazo, no está enfermo». El representante de Agrotarraco medió para informarle que el chopo protagonista de la protesta es uno de los pocos árboles que no serán talados, de entre los que se encuentran en la esquina del parque flanqueada por las avenidas Catalunya y Maria Cristina.

Diari de Tarragona, 28 de febrer de 2007

ARIEL TOAFF I LA SEVA PASQUA DE SANG

La polèmica ha donat a conèixer fora dels àmbits més acadèmics l'historiador israelià Ariel Toaff, que és professor universitari a Tel Aviv i acaba de retirar del mercat -concretament el proppassat 14 de febrer- el seu darrer treball, degut a intestines polèmiques a premsa, ràdio i televisió. Pasqua di Sangue (Pasqua de sang) és el títol del polèmic llibre publicat a Itàlia que avui només es pot aconseguir a llocs com Ebay a preus que poden arribar als 450 euros. Toaff sosté en aquest llibre -que no he tingut la sort de llegir- que algunes comunitats jueves del nord-oest de l'actual estat italià van realitzar sacrificis rituals amb infants cristians, que eren prèviament segrestats per tal d'utilitzar la seva sang en el ritus de la pasqua jueva. En concret es tracta de comunitats jueves askhenazites, petits grups fonamentalistes que Toaff ha investigat a partir de documentació processal medieval cristiana. Toaff sostè que l'acusació d'aquests crims de sang no sempre era una invenció per a perseguir els jueus, i que alguns casos deurien ser reals per a passar a parlar-nos del significat ritual de la sang en la cultura jueva.

Malgrat el seu orígen jueu Toaff ha estat titllat d'antisemita i de fer una lectura ni crítica ni contextualitzada de la documentació, la qual cosa li ha valgut una forta campanya des de postulats sionistes aixó com la desautorització de molts medievalistes italians, que li tiren en cara que no ha contemplat l'utilització de la tortura per tal d'obtenir informació, la qual no sempre podria ser certa. En tot cas Toaff -que és fill d'un rabí italià que també ha condemnat el llibre- ha afirmat que no vol que des de l'antisemitisme s'utilitzi la seva recerca.

La imatge del gravat ha estat extreta de www.jpost.com i correspòn a un boix que representa com un grup de jueus extreu la sang a un nen.

LA SAVIESA DEL COS

"Apareix de manera invisible i subtil una nova forma de religió, amb els seus sacrificis, els seus temples, la seva fe i el seu paradís. També, però, te el seu infern" (p. 21-22). Aquesta cita es refereix al culte al cos, i val a dir que d'aquest infern en sentim parlar a diari en els titulars de la premsa, però el nostre cos significa molt més, sense ell no som persones, per exemple, no existim com a tals.

La saviesa del cos és el llibre que aquesta darrera setmana m'ha acompanyat i que he anat llegint a estones -no d'una tirada- però si a estones i anant païnt bé el seu contingut. Tot això malgrat és un llibre àgil i entenedor... d'aquells que entren bé, vaja. Són 150 pàgines que penso que haurien de ser recomanades a qualsevol persona (i creieu-me què són mooolteees) que en algun moment s'hagi plantejat preguntes sobre el seu cos, en el sentit més ampli de la paraula: quina relació hi mantenim, existeix dicotomia entre cos i ànima, existeix una religió del cos? I tantes d'altres...

Els autors, Armand Puig i Francesc Torralba posen el cos en solfa, al lloc just que li pertoca en tot aquest ball de bastons que és la vida, que és la societat de consum i que som naltrus mateixos... Un llibre, doncs, que ens apropa a nosaltres mateixos a partir del cos, d'aquest espai d'afecte i llibertat que -no ho oblidem- ens ha estat donat.

PUIG, Armand i TORRALBA, Francesc, La saviesa del cos, Barcelona: Proa 2006. ISBN-10: 84-8437-901-9 ISBN-13: 978-84-8437-901-0

L'ENTRANYABLE CIRC CRIC

A Tarragona estem de sort i en poques setmanes ens han visitat dos circs, el circ Deros i Cric. Enceto aquest post anomenant els dos circs malgrat només parlaré d'un, però ho faig per tal d'il.lustrar una mica el matxambrat de cartells de la primera instantània, en la qual els encarregats de distribuïr la publicitat del Deros van tapar la informació del Cric: curiós, si més no.

Però anem a pams. Personalment va marcar-me molt la gira del Circ Cric 2005-06, doncs l'espectacle va entusiasmar-me, tant per la qualitat com per la sensibilitat i sobretot per estar tant i tant ben fet, ben plantejat... 65.625 van ser els espectadors d'aquesta gira, poca broma! Des de llavors, i anant llegint els escrits del crític de circ Marcel Barrera, que m'he interessant pel món de la faràndual més tradicional.

De la mà de l'entranyable pallassa blanca Senyoreta Titat i del genial pallasso august Tortell Poltrona va transcorrent la màgia dins la carpa del Cric. L'optimisme és la marca de la casa d'aquesta parella de valents que s'han atrevit a fer una cosa que semblava de bojos: estimar el circ i fer de la pràctica l'esglaó més alt de la teoria. Barra, trapezi, acrobàcies i malabars formen part de l'espectacle d'aquest circ sense animals (si exceptuem la clàssica puça).

És un circ amb ànima, amb el sabor de les coses fetes amb professionalitat i amb rigor, un circ que dóna cabuda a artistes excepcionals, com la companyila de trapezistes Els Tigres, formada per Boris Ribas, Igor Buzato, Arnaldo da Costa i Isabel Jardim. És un circ amb música en directe, dirigida pel "maestro" Victor Ammann, la qual cosa aporta aquell punt de màgia que es barreja amb el minúscul polsim blanc que cau des de dalt de la carpa cada cop que un trapezista enllaça amb un altre.

I com que m'ha agradat tant, doncs vull compartir-ho amb tots vosaltres i aquí us copío el calendari d'actuacions més properes: del 24 al 25 de febrer a Cambrils, del 3 al 4 de març a Tortosa, del 10 al 11 de març a Reus, del 17 al 18 de març a Valls i del 24 al 25 de març a Vilafranca del Penedès. I que consti que això no és "pay x post"!!

I vosaltres, fa temps que no aneu al circ?

SKATBOY I LES GENIALS PLANTILLES DE TARRAGONA

Dintre del món del street art de Tarragona cal destacar les genials plantilles amb que ens obsequia Skatboy. En un sa exercici de masoquisme els serveis de neteja les eborren ràpidament, i dic masoquisme doncs es fan mal a ells mateixos en no poder gaudir de l'art quotidià de Skatboy i en canvi amnistien d'altres mostres de graffitis ben grises, ben prescindibles.

L'Skatboy originari va començar enganxant per tota la ciutat adhesius manufacturats artesanalment amb un retolador, alguns dels quals encara resisteixen el pas dels anys. Després han vingut murals i excel.lents plantilles. Avui us presento la més recent, senzillament perquè m'agrada!

Què us suggereix?

QUICO EL CÉLIO: DIRECTE AL COR

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, juntament amb el repartiment de centenars de raccions de xarró -una mena d'escudella- sota les ordres del xef Josep Vinyoles, van ser els encarregats de donar el tret de sortida al Carnaval tarragoní. Això dels plats típics, les begudes típiques... doncs està molt bé. Però no vull penjar aquest post sense sortir en defensa de la beguda típica del Carnaval de Tarragona: la sagnía del tascaman Boada (qui va ser el tercer carnestoltes), tant lligada a la recuperació carnavalera. A una època en que dins del Carnaval tarragoní hi havía més crítica, més sarcasme i no tants lluentons i plomes.

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries no defrauden: mai! Quan vaig arribar a la plaça Corsini vaig veure una forta aglomeració de gent disposada a assaltar el ranxo, i com s'anava formant una important cua. M'hagués agradat -de fet duia el val del Més Tarragona a la butxaca- però vaig pensar: Agafar cadira amb solet a primera línia i gaudir del concert o gaudir del xarró, fer cua i no poder gaudir del concert totalment. I vaig optar per lo primer.

Per als qui no conegueu quest grup ja clàssic, clicant aquí podeu accedir a un petit vídeo promocional. Només dir-vos que estem davant d'un grup ben arrelat a la terra, defensor de la terra -vaja-. Estem davant d'un grup entranyable que entra directe al cor i ens arrenca la rialla, tot revitalitant per uns instants les nostres consciències, i que ha sabut posar-se a la butxaca no ja només a molta gent de les comarques centrals dels Països Catalans sinó a molta gent del cap i casal barceloní (i això és un mèrit en aquesta època de globalització i màrqueting de disseny).

El Quicos, com també són coneguts, duen al seu farcell lo bo i millor dels nostres ancestres, aquest sabor d'abans que s'està perdent, que estem deixant perdre. Però connecten des de la ironia amb la modernitat, especialment amb els irònics i innocents comentaris. Connecten amb aquesta terra alegre i combativa que ha esdevingut la terra de l'Ebre, especialment a partir de la lluita a favor del riu Ebre, en el sentit més ampli de la paraula.

Només una cosa milloraria: en finalitzar el concert els Quicos es van dispersar ràpidamnet i no vaig aconseguir que em signésin Lo llibre de música, però hi haurà d'altres oportunitats, sortosament.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Vagi des d'aquí el meu suport fratern a l'Oleguer Presas i la meva crítica a la decissió de l'empresa Kelme i el meu desig de que Iñaki De Juana sigui alliberat, doncs escriure no ha de ser delicte.

He decidit deixar els links a sota, per a què cadascú es conformí una idea pròpia del tema.

M'uneixo als posts de blocaires amics que tracten el tema, com monculturals i Jordi Salvat,

Fotorafia extreta de PAT, banner extret de Vilaweb.

+ info a: http://web.partal.cat/oleguer/
Links relacionats:
+ Kelme, l'empresa que el PP va treure del pou
+ La bona fe, article d'Oleguer Presas
+ Represàlia a Oleguer, article a El Periódico
+ Qui hi ha darrere de Kelme?, Llibertat.cat

WILLIAM PETERSEN: EL GRISSOM MÉS PROPER

William Louis Petersen (Evaston, Illinois, 1953) és l'actor que interpreta el shakespearià Grissom a la sèrie d'èxit CSI... El que molta gent no sap és que Petersen va estar vivint al País Basc durant la seva època d'estudiant -si és que hi ha una època determinada per això...-. Resulta que uns companys d'universitat de Petersen eren d'orígen basc i van decidir investigar les seves arrels, Petersen amb vint anys s'hi va afegir, i va casar-se amb una de les noies d'aquella expedició (la seva ex Joanne Brady) amb qui va tenir el 1975 la seva filla Maite.

Actualment Petersen afirma que aquesta èpocava ser la "llavor de la seva carrera professional". En William Petersen va conèixer el professor i dramaturg John Woodworth (antic combatent de les Brigades Internacionals) i va estar treballant amb ell, involucrat el el món del teatre, interpretant obres de Shakespeare, d'Arthur Schnitzler. William Petersen va crear una companyia de teatre i tingué diverses topades -no teatrals- amb la Guàrdia Civil.

La Guàrdia Civil va ser l'encarregada de tancar-li el tetare diversos cops, especialment arran d'un nu parcial -amoral, clar- que apareixia a La Ronde, d'Arthur Schnitzler. Sobre aquest tema el periodista Manuel de Luna afirma què "segurament rebre uns bons cops de la Guàrdia Civil al País Basc el van ajudar per ser o no ser un forense d'èxit a Las Vegas".

Ja ho diem de vegades que aprenem a cops!

Imatges extretes, per aquest ordre de: http://www.spookyweb.de/ i www.graveshiftcsi.com/

Més informació als treballs de Manuel de Luna "Grissom, 'el basc'" i a l'entrevista que li ha realitzat Paz Mata. Ambdós al Dominical d'El Periódico núm. 225 de 07-01-07.

POST LOCAL SOBRE TRANSPORT MUNICIPAL

Mireu quina cosa més curiosa m'ha passat agafant el bus municipal de Tarragona (EMT), el transport públic de Tarragona, la meva ciutat...

Pujo al bus a la parada de la plaça dels Carros, un bell indret que malgrat està tocant al mar Mediterrani per a mi te un cert aire atlàntic, especialment en la seva confluència amb el carrer d'Apodaca, destil.la encara restes de la Tarragona portuària que s'està esfumant. El bitllet senzill costa 1,10 euros des de la darrera pujada de tarifes aquest gener: el compro. Baixo a l'avinguda Pau Casals per connectar amb un altre bus que m'havia de portar a la Diputació: és la línia 8.

El xòfer m'indica que si vull fer la correspondència (pujar, vaja) he de tornar a pagar un bitllet senzill, que costa 1,10 euros: el compro. Ja porto invertits en el bell trajecte 2,20 euros.

Quina serà la meva sorpresa què -sense indicar-ho en cap cartell, sense avisar- el bus -degut a unes obres- passa de tot i s'atura ben lluny de la Diputació doncs enfila la via Augusta avall direcció cap al Nàstic.

Total, pago 2,20 euros per no res! Coses del transport públic mal gestionat...

A tot arreu és així el transport públic?

EN DEFENSA DE LA MÚSICA AL CARRER

Segons l' Ordenança general de convivència ciutadana de l'Ajuntament de Tarragona aquest bon home és un incívic(*) doncs està cantant al carrer sense l'autorització pertinent. Segons el meu parer aquest senyor ens alegra una miqueta la vida amb la seva música i amb les seves cançons.

Segons l'ordenaça municipal, en el seu article 127, "la prestació de serveis no requerits, sense autorització ni llicència, a canvi d'un preu o donatiu" estan prohibits a Tarragona. Aquest dur article equipara vilment les "interpretacions musicals i artístiques" a la neteja de vidres de vehicles, per citar un exemple.

Humilment, amb aquest post, vull sortir en defensa dels artistes i músics anònims que -sense estridències pertorbadores- ens fan el nostre transitar per la ciutat una mica més alegre i distés.

(*) I s'exposa a una sanció de 30 a 300 euros.

Si algú te curiositat en l'Ordenança general de convivència ciutadana i ús dels espais públics i articles que resten vigents de les ordenances de policia i bon govern, de neteja pública i de medi ambient (que aquest és el seu nom complert), se la pot descarregar en PDF clicant aquí. El problema radica en saber de què serveix aquesta ordenaça en la pràctica, doncs guaitant la web Tarragona 2016 no veig molt de civisme a la ciutat.

PASSIÓ PEL CONNEXIONS

El món dels blogs és inabastable i alhora curiós, ben curiós. Avui us parlaré del blog Passion i ho faré servir d'excusa per tal de comentar-vos quatre coses al voltant de l'ús que faig del material d'altres persones i del que m'agradaria es fes amb el meu. resulta que el blog Passion te una curiositat: és un clonatge a mig fer del blog que esteu llegint, el Connexions. El problema és que el clonador o la clonadora no cita d'on provenen els textos que copia.

El present blog està sota una llicència Creative Commons. Però això què diantre significa? És molt senzill: Sou lliures de copiar, distribuir i comunicar públicament els continguts del blog i de fer-ne obres derivades. Però amb dues clares condicions:

1.- Heu de reconèixer els crèdits de l'obra. Això significa que podeu utilitzar lliurement els meus textos, les meves fotografies però reconeixent-ne la procedència, citant que provenen d'aquest blog, vaja. Per exemple d'aquesta manera: "Photo from Connexions by Tondo Rotondo" tot linkant el blog.

2.- No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials. Abans necessito rebre la proposta per e-mail.

Personalment intento sempre posar-me en contacte amb els autors i propietaris dels drets del material que no és meu. Sempre he tingut respostes positives i amistoses: Quid pro quo!