Des de la perspectiva de poca credibilitat, manca de nivell i festa per a tothom que dóna una convocatòria com la del CATALÀ DE L’ANY i oberta al públic de tota mena, resulta interessant -si més no- l’escala de valors que l’esmentat “públic” aplica quan se li demana l’opinió. D’entre els tres nominats, ha estat finalment elegit un polític! Però quina mena de foscor afecta al poble? Troben digne d’encomi la dedicació del Sr. Maragall en la lluita contra el mal d’Alzheimer. Es clar, ho diu ell i això té un valor; ho diu el President de l’escala de veïns del barri de Riu Clar de Tarragona (p. ex.) i ningú no li fa ni punyetero cas.
Una senyora dedica el seu temps, els seus diners i sacrifica part de la seva vida a promocionar la cultura gastronòmica catalana arreu del món, i no val res, això. Un altre senyor ens dona una lliçó moral de superació i dedicació en vers altres mortals sense cap prebenda a canvi, i tampoc, res de res.
Un polític (remarco polític i no ex-polític, doncs aquests mai no es retiren i mai no en tenen prou) declara que té pèrdues de memòria i dedicarà tots el seus (!?) esforços treballant (!?) contra la malaltia que impera actualment i gairebé el fan sant. I que quedi clar què se l'ha premiat per allò que diu que farà, i no pel què ja ha fet sobre l’Alzheimer, doncs a part de passejar la seva popularitat, poca cosa més se li coneix.
A veure; la missió del polític se centra en prometre i mentir quan els convingui (i per desgràcia, els convé massa sovint), i al final, qui paga els plats trencats mai no és ell, sempre és el contribuent qui surt escaldat.
Segon; mai no ho fa posant en perill els seus diners o la pròpia integritat, ans el contrari, sempre en treu un benefici, sigui sota la fórmula que sigui; cotxe oficial, telèfon mòbil gratis, excepció de pagament a pàrkings, despeses per molèsties, transport i vacances gratis, sous exorbitants, convits a “dinars i sopars de negocis”, regals d’empreses “agraïdes”, sou assegurat de per vida una vegada deixat el càrrec, cap necessitat de fer cua a l’oficina de l’INEM, ni paperassa, ni segellar la cartilla cada quinze dies, invitacions (molt ben pagades) per a seguir dient bajanades un cop retirats del càrrec i etc. etc. etc.
Ara, un polític amb cara de son diu el què ha dit i ja el converteixen en català de l’any ( ! )
Però què passa? És que no tenim memòria o que tenim cervell de mosquit? Quan l’inefable dibuixant crític i humorista Perich va engegar una campanya amb les mateixes pretensions, no va tenir ni la dècima part de reconeixement, ressò ni recolzament.
Quan veurem que el Català de l’any sigui un mestre d’escola, una mare d’acollida o un rector de poble que no aparegui a les pàgines dels diaris, ni les revistes del cor ni surti a la televisió? Perquè “el polític” (sigui qui sigui i del color que sigui) pot arribar a tenir tanta tirada encara que hagi estat d’allò més criticat per la seva demostrada ineptitud com a dirigent? Que potser amaguem una inconfessable dosi de maçoquisme?
Jo m’inclino cada cop més per la dita que sentencia allò de “Cada poble té el govern que es mereix.” i això es pot fer extensible a d’altres àmbits socials.
Albertus Magnus
