VOLEM BISBES CRISTIANS

Recordeu la campanya "Volem bisbes catalans"... Doncs l'actual campanya "Volem bisbes cristians", m'hi ha fet pensar. Com diuen Els Pets "no n'hi ha prou amb ser català" i sinó que li preguntin al Samaranch o al mateix Francisco Camps. En tot cas «Volem bisbes cristians», segons els organitzadors " significa que volem bisbes que segueixin a Jesús amb autenticitat, que siguin autocrítics, que acullin la pluralitat tal i com Jesús acollia a tothom i s’adaptin als signes dels temps."

Més informació a: www.volembisbescristians.org

ENS FOTEN L'AIGUA

Jo també penso que la decissió de PSC i ERC de cedir 4,4 hectòmetres d'aigua de Tarragona a l’àrea metropolitana és un transvasament encobert. Segons el GEPEC, per exemple, això equival "al consum d'aigua dels tarragonins durant set mesos i posa en un risc inacceptable la garantia de subministrament durant els mesos d’estiu a totel Camp de Tarragona. Suposa, indirectament, la vulneració de la Llei 18/81del minitransvasament de l’Ebre."

Els mateixos que parlen alegrement "d'aigua de boca" són els qui permeten el seu malbaratament, com en el cas de la canonada barcelonina, responsabilitat de l'ACA. Total... si gairebé ningú beu l'aigua de l'aixeta doncs ens veiem obligats a comprar-la al supermercat. Doncs que treguin l'IVA de l'aigua embotellada, si són tan progres.

I permeteu-m'ho: A Tarragona ciutat ERC no fa ni de bon tros una política sobiranista ni en defensa del territori. Fa una mica de marqueting i seguidisme pur i dur amb l'excusa de les institucions, els diners i l'arreplegar vots de tot arreu. Està més interessada en l'arribada de madrilenys domingueros amb el TGV que no en posar fré al retrocés que vivim com a país. Potser ja va sent hora de que algú es prengui seriosament el tema d'organitzar una CUP a Tarragona, més que res per donar sortida a tota una línia de pensament que després del caos de la Renfe, la vergonya de l'AVE a La Secuita, el POUM encara no retirat, etc. va en augment.

Fotografia extreta d'aquí.

JAIME FERRERO: EL "MATAGATOS DE TALAVERA"

AVÍS: ELS LINKS D'AQUEST POST FEREIXEN LA SENSIBILITAT

He hagut de retallar la fotografia d'aquest personatge que avui us presento. Es tracta de Jaime Ferrero, que integrà la candidatura del PP a l'ajuntament de la localitat espanyola de Talavera de la Reina a les passades municipals.

Casos com el que ha protagonitzat aquest energúmen són els que fan replantejar-me el meu pacifisme per abonar no ja la tradicional lluita armada sinó el linxament públic a lo talibà.

En aquest blog podreu veure les fotografies dels trofeus d'aquest assassí. Un consell -però-... fereixen i molt la sensibiliat, o sigui que si voleu estalviar-vos el mal tràngol us diré que el personatge en qüestió es dedica a assassinar gats.

Des d'aquí només desitjar-li al tal Ferrero que se'n vagi a passar unes vacancetes a Irak. I escolteu: caixa i al mar.

VOLEU DIR?

Amb W. Bush és molt evident... però voleu dir que el tòpic ben real que representa aquesta vinyeta canviarà si als EUA hi governa Obama (un negre) o la Clinton (una dona)?

En tot cas apuntar que les persones que heu votat a l'enquesta de la dreta sembla que ho teniu clar... preferiríeu votar als EUA que a l'estat espanyol. De fet els ianquis d'alguna manera ens governen, doncs perquè no poder votar-los... i botar-los, vaja. A l'engranatge político-militar, que no al pobre poble.


Vinyeta extreta de La tira del DDT.

PAVELLÓ SANT JORDI: EN MANS DE QUI?

En una ciutat com Tarragona, gaudir d'un espai public al centre on practicar diferents esports és tot un luxe i tota una oportunitat per part dels polítics que el gestionen de realment fer un servei a la ciutat. Però no... despropòsits i despropòsits envolenta aquest pavelló, el Pavelló Sant Jordi.

Al voltant d'aquest pavelló sembla ser que un polític hi te la nineta dels ulls posada i també hi ha el projecte de que una empresa privada el gestioni i exploti comercialment durant 40 anys a canvi de reformar-lo i posar-lo al dia.

El termini dins el qual es poden presentar ofertes per a reformar pavelló Sant Jordi es tanca ben aviat, el 6 de març i el resultat se sabrà el 13 de març a la Delegació del Govern de la Generalitat.

Caldrà investigar que l'empresa guanyadora no tingui -si és el cas- cap vincle amb aquest polític que hi te la nineta dels ulls posasa, doncs seria una mica lleig que una empresa vinculada a un polític directament relacionat amb el tema guanyés l'adjudicació. No seria il·legal, però una mica lleig si, penso.

En tot cas, el Pavelló Sant Jordi continuarà sent de titularitat pública però gestionat per una empresa privada durant quatre dècades. I naltrus envellirem sense poder veure com el poble utilitza el que li pertnay sense intermediaris.

Mans netes, companys.

Imatge extreta d'aquí.

LLIBRES QUE MAI LLEGIRÉ

Llibres que mai llegiré, eines de consulta que ens amaguen mil històries, eines per gaudir, per patir i per estimar.

Llibres, internet i temps: què més puc dir-vos?




Imatge extreta d'aquí.

AMANDA AMMANN

El món aquests de les Miss d'aquí i d'allà és controvertit i no deixa de ser polèmic. Us estalviaré la meva opinió, però no vull que això sigui un impediment per poder mostrar-vos aquesta instantània d'Amanda Ammann, la Miss Suïssa de l'any passat.

He escollit postejar la imatge per tal de compensar una mica la tòpica i típica foto que vaig utilitzar en aquest post que us enllaço.

Però sobretot l'he escollit perquè m'ha fet pensar en tantes i tantes vegades en que la composició de la fotografia canvia i és la dona la que apareix nua.

Copiar esquemes per no canviar res? Potser si, però mireu m'ha fet gràcia i a més e que al blocaire tarragoní Mossèn també li alegrarà la jornada... O no... En tot cas, va per tu, de bon rollete!

Imatge extreta d'aquí.

ESGUARDAR EL MÓN AMB ELS ULLS CLUCS

De vegades, guaitant l'horitzó des del Balcó del Mediterrà penso en la vida qüotidiana de la tripulació dels vaixells, no només dels grossos, també dels més petits i inestables.

Naltrus els veiem lluny, però ells -esperant entrar al Port mentre l'empresa s'estalvia unes taxes- segur que es deuen sentir ubicats, com en terra ferma.

La nostra és una mar tranquil·la, i els mariners -de nit- esguarden el món, com naltrus: amb els ulls clucs.

KOSOVO TE EL DRET A DECIDIR

Em sap una mica de greu encapçalar aquest post precisament amb aquesta foto, però mireu: m'ha fet gràcia. Naturaleza Sideral m'ha demanat un post sobre la independència de Kosovo i aquí el teniu, com en aquells programes de ràdio on els oïdors demanaven un disc.

Mireu... no estic gaire al corrent del tema, però això és lo que penso a primeres de canvi i a raig.

Kosovo ha esdevingut un estat per voluntat pròpia i vist el context internacional no gaire favorabe, però forma part de la nació albanesa, també per voluntat pròpia.

Kosovo es mereix la independència de Sèrbia, però també es mereix poder decidir el seu futur realment, no que li marqui Whasington ni Brusel·les. I potser els kosovars s'haurien estimat més poder decidir ells mateixos quina bandera volen, quin sistema econòmic volen, si volen exèrcit o no, si es federen a Albània o no... Repeteixo: Ni Whasington ni Brusel·les hauríen de marcar horitzó de llibertat a cap poble.

Dit això reconec la independència de Kosovo i qüestiono el paper jugat pels dirigents d'estats com Rússia o Espanya que es neguen a acceptar una opció democràtica, es neguen a acatar el dret a l'autodeterminació dels pobles, aceptat per l'ONU.

Dit això vagi també el meu record per totes les persones que hi han deixat la pell i han estat assassinaes, torturades, violades pel nacionalisme Serbi a qui actualment està fent el joc en ZP o en Putin.

I si: Europa no és una realitat tancada, malgrat els mercaders. I mentrestant tararejo la cançó del grup Terratrèmol anomenada "Vella Europa"...

TARRAGONA 2016

No res, avui volia convidar-vos a visitar un blog que malgrat te un any de vida s'ha convertit en un tot un clàssic dincs de la blogosfera tarragonina, i ara arriba a les 100.000 visites.

Mentre ZP es decanta per no donar suport a la candidatura Tarragona 2016 (i a mi que me la bufa!), jo em decanto per passejar-m'hi, pel Tarragona 2016.

La ciutat, els pobles i ciutats, són del poble: De qui hi passeja, de qui hi viu, de qui hi intervé... no de qui gestiona el poder que li atorga el poble periòdicament.

L'ÀNIMA

De vegades l'ànima es resisteix a donar pas a una raó que no es creu ni a ella mateixa i trobem espais acollidors, espais que es resisteixen a morir i es reinventen, obrint les seves portes de tot cor.

De vegades l'ànima es transforma en col·lectivitat i esdevé poble.

De vegades ens cal descobrir-nos com a capdavanters d'un món que es resisteix a ser vençut, capdavanters d'una ingent massa de persones que volen ser tingudes en consideració: per no morir.

De vegades la pluja ens hi ajuda i un vell edifici ens acull de l'aiguat tot nodrint-nos això: l'ànima.

I tot això sense pretendre ser capdavanter de res, doncs les puntes de llança fa temps que van errar el seu destí.

FUM NEGRE

A voltes el fum es confon amb els núvols... i després plou el que plou. I és que ja ho deia el poeta que en aquest país la pluja no sap ploure.

Entre formigó, grua i xalet aquí podeu veure la fumada que sobresortia per l'skyline de Vilafortuny.

Negre, fum negre.

L'ART I PICU

Darrerament alguns de vosaltres heu pensat en aquest Connexions [From Tarragona], i ho heu fer nominant-lo a un premi que comença a ser lo més similar a un català emprenyat (en trobo a tot arreu). Es tracta del famós "Arte y pico"... Agraeixo al Salvador Guinart de Les meves veritats, el Mon de La garrofa de Mont-roig i la Raquel d'Ara plou que m'hagin atorgat aquest premi. Realment hem fa gràcia que vingui d'ells. Justament La garrofa de Mont-roig és un blog que he vist evolucionar i convertir-se en tot un espai de referència no ja a Mont-roig sinó a la catosfera, en canvi el blog de la Raquel l'he conegut fa poquet poquet... és un blog que destil·la professionalitat i un saber fer molt digne. El blog del Salvador el segueixo des de les basseroles, és un blog personal amb força bon rollo, molt ben situat dins de l'àmbit de la tarracosfera, com no podia ser menys.

El premi Arte y Pico (l'art i picu) va néixer el 22 de gener de 2008 de la mà de la uruguaiana Eseya i es basa en aquestes regles, que transcric literalment:

1) Debes elegir a 5 blog que consideres sean merecedores de este premio por su cratividad, diseño, material interesante y aporte a la comunidad bloguera, sin importar su idioma.

2) Cada premio otorgado debe tener el nombre de su autora y el enlace a su blog para que todos lo visiten.

3) Cada premiada, debe exhibir el premio y colocar el nombre y enlace al blog de la persona que la ha premiado.

4) Premiada y premiadora, debe exibir el enlace de Arte y pico, para que todas sepan el origen de este premio.

5) Exhibir estas reglas.

Tinc pendents un parell de memes i parlar-vos d'un altre regalitu... en aquest cas la nominació de Waipueduca: però d'això us en parlo un altre dia.

Tot i que encara tinc algun meme que fins-i-tot he oblidat (potser era de la Jaka? Tranquils Salvador i Robertinhos!) passo a nominar els 5 afortunats i afortunades, doncs ho m'ho curro avui o em passarà com amb el blog solidari, que encara no he nominat ningú:

Parlem-ne, de Pitu Tarrasa. Un blog força nou que va camí a convertir-se en un dels clàssic tarragonins i que diu les coses clares.

Sherlock Holmes. Un blog tarragoní molt ben trabat amb el qual he compartit impressions.

Anades i tornades, de Joan Martín. Un blog que està entrant a poc a poc però que penso promet, i al qual desitjo sort bloguera.

La casa de Pinel. Un blog que no te vergonya i que amb simpatia i bon humor fa seva la màxima de les Madres de Plaza de Mayo de què... "L'única lluita que es perd és la que s'abandona".

L'illa dels monstres. Un blog que senzillament em transmet el regust de copsar com la savisa reviscola a partir de les seves crítiques i alabances indiscriminades.

Gràcies a tots i totes.

AMB OCCITÀNIA AL COR

N'i a pro de la vergonha - Viva Occitània
Uploaded by scArf

Aquesta Europa que somiem més humana, més sensible i m'atreviria a dir més Mediterrània ha de passar per l'Europa de les Nacions deixant enrrere realitats que prohibeixen de facto la possibibilitat de que pobles com l'occità puguin oficialitzar la seva pròpia llengua, per posar un exemple. Dedico aquest post a Merike i Joan deu Peiroton, un parell de blogs molt ben trobats que estic coneixent poquet a poquet.

BOLLYWOOD

Torno a posar aquest post per aquí dalt doncs hi ha hagut persones que no van poder veure aquest curt en quedar el servidor on s'allotja fora de combat.

PER LA PAU... CAL NEGOCIAR

Un estat que es reclama democràtic no pot il·legalitzar idees eternitzant la ressolució del conflicte basc-espanyol. Per això -de forma modesta però amb un toc de fermesa i solemnitat- m'he decidit a penjar aquest vídeo.

Sóc partidari de la pau, i per aconseguir-la sóc partidari de la negociació entre les parts en conflicte.

ESPERANZA AGUIRRE I EL CATALÀ

En el fons hi ha una sèrie de polítics a qui els rebenta que a l'estat espanyol hi hagi persones que tinguin com a primera llengua el català, el basc, el gallec, l'occità, l'aragonès, l'asturià...

Anys i panys d'assimilació, de dictadures, de repressió no han acabat de maquejar el que hom anomena estat-nació i han conformat una veritable presó de pobles: amb parets de vidre, això si, on si no et queixes no passa res.

En tot cas avui Esperanza Aguirre ha vingut a Lleida a enfotre's del mort i del qui el vetlla, amb una bona promesa: si. Que els fills dels catalans que viuen a Madrid es podran escolaritzar en català. Però amb una promesa amb una càrrega de profunditat bestial, i si no escolteu la COPE.

Dedico aquest post a Irene.

Fotografia extreta d'aquí. Mostra Esperanza Aguirre a la castissa festa de San Isidro.

INFIDELITATS MEDIÀTIQUES

De lector diari de diaris dominicals estic passant a ser un lector selectiu dels mateixos.

Aquest diumenge, per exemple, van faltar-me hores doncs vaig anar a passejar per la platja del Miracle però abans va succeir un petit miracle: vaig tenir l'oportunitat de seure durant una bona estona en un banc assolejat en plena Rambla Nova amb tres dominicals sota el braç. Tot un tema excepcional, el tenir temps per seure sota el sol i el comprar tres dominicals.

I per quin motiu tres? Doncs pels CD-llibres que regalaven. I avui tornem-hi, me n'he comprat un altre pel DVD, i la feina se m'acumula.

La tria és aquesta:

Queen - A kind of magic ha estat el que primer he escoltat, amb una acurada edició i format. Realment un producte molt bo pels dos eurets que valia l'edició dominical d'El Periódico, el de la capcelera blava.

Camarón - La leyenda del tiempo, que encara no he escoltat, m'ha cridat l'atenció doncs la figura de camarón sempre l'he trobat si més no inetressant i forta, molt forta. A més conté la cançó "volando voy", que podré comparar amb l'excel·lent versió dels Llunàtics. El diari El País han aprofitat el llançament del llibre-CD per augmentar el preu del dominical.

El rock Català -1980-1994 - Potser l'he comprat per compensar el meu camaronisme dominical. Hi ha cançons bones i grups que em porten records, però el fet de ser un poti-poyi i no un disc monogràfic no m'agrada. En tot cas divuit peces de l'any 1991 també per dos eurets va ser la proposta de l'Avui a que també vaig sucumbir.

Un diumenge, doncs, informativament tripartit.

I avui m'he comprat El País un altre cop, no per combregar amb la seva visió esbiaixada de la modernor, sinó per fer-me -aquest cop pagant- amb el llibre-DVD que conté tres programes sobre l'exorcisme. El món dels exorcismes és un tema que sempre m'ha interessat, i de fet ja mavia aconseguit veure l'entrevista a Gabriele Amorth, que us recomano. Ara la tinc a casa i l'he tornat a veure -aquest cop al menjador-. Si voleu veure l'entrevista a l'ordinador, o anar-la escoltant mentre llegiu blogs punxeu aquí: No us deixarà indiferents.

Ja ho veieu, quin diari dóna més?

ESTAT D'EXCEPCIÓ

Tancant diaris i ràdios, perseguint i empresonant centenars de persones només perquè pensen diferent, prohibint partits polítics i associacions de tot tipus... el PSOE únicament s'ha llençat als braços del PP per construir amb més força una democràcia policial a la turca a l'estat espanyol.

Ara que de fet persones vinculades al PSOE ja van organitzat el grup terrorista GAL, no? En Garzón no va presentar-se a les eleccions amb la llista del PSOE?

En tot cas que siguin clars, que declarin formalment l'estat d'excepció i que quedin com uns tocinos davant d'Europa i del món... Doncs com diu la cantarella "li diuen democràcia i no ho és".

Cal negociar, avançar cap a la pau: no prohibir idees.

Podem parlar de democràcia si es prohibeixen sistemàticament partits poítics? Jo -senzillament- penso que no.

MADRID O WASHINGTON?

Ja podem consultar al BOE les candidaturtes que es presenten a Espanya. Mentre al Congrés dels Diputats les llistes són tancades al Senat existeix més joc i podem votar -si volem- a persones de llocs diferents.

Si voleu fer un cop d'ull descobrireeu partits que fan por, partits idealistes, partits curiosos i partits compromesos... al costat dels partits tradicionals. Què per tradició apuntalen aquest sistema on ens ha tocat viure. Ho podeu investigar aquí... i qui sap... potser més endavant faig un post comentant temes electorals. Però com que no pertanyo a cap partit, doncs no tinc cap pressa ni excessives ganes pel moment.

Realment jo -posats a fer- preferiria poder votar a les eleccions dels Estats Units i decidir el nou inquilí de la Casa Blanca que no pas a Espanya. No dec poder fer-ho doncs no sóc gringo...

I vosaltres, on preferirieu votar? Properament penjaré una enquesta.

TOMÁS MONTILLA

Avui us convido a conèixer en Tomás Montilla i a explorar la vostra vessant més imaginativa, més artística i més viatgera... i a conèixer i participar -si voleu- en una iniciativa que ens arriba des de Veneçuela: El "Premi Nacional de Arte Libre Tomas Montilla".

Tomás Montilla, músic, poeta i revolucionari veneçolà que fou assassinat en un atracament... és el personatge que inspira el premi que du el seu nom.

Especialment el que més m'ha cridat l'atenció és que amb aquest premi es fa justícia reivindicant la memòria d'un artista total que va viure arrelat a la realitat del seu país, que va ser capaç de conjuminar diverses disciplines i embolcallar-les d'amistat... I amb aquest premi és dóna la oportunitat de participar-hi a tothom: a persones que no han exposat mai i a les que ho han fet sovint, a experts i a novells... e definitiva un premi amb l'esperit de llibertat que va caracteritzar en Tomás Montilla.

El quadre qe reprodueixo, extret del blog del premi, m'inspira confiança i el clima propici per a què flueixin les idees, la poesia, la música...

Dedico aquest post a Joan i Carolina, que m'han fet pensar en que carai volia ser jo quan era petit.

42è JOC LITERARI & EL LLIT DE L'ADROGUER

Uns de les coses que més m'agrada del món dels blogs és poder anar amunt i avall, coneixent persones, històries i personatges... Una d'aquestes històries són els jocs literaris que organitza en Jesús M. Tibau. Ha arribat -doncs- el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda, en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del Diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon, d'aquí el títol del post d'avui:

11.El llit de l’adroguer era un llit de dues persones i més endavant em va explicar que havia estat el llit dels seus pares i que aquell llit, per ell, era l’olor de la seva família.

EL NACIONALCATOLICISME DESACOMPLEXAT

L'Església és molt més que una Conferència Episcopal Espanyola que s'entesta en "estimular l’exercici responsable del vot" de forma partidista, però es negà a donar suport explícit a les manifestacions contra la guerra d'Iraq, o pel dret a la vivenda.

L'Església -recordem-ho- també és pecadora, però sobretot és plural i va més enllà de la jerarquia. La jerarquia forma part de l'Església però no és sinònim d'Església.

No vull restar en silenci davant el pensament únic que els bisbes més arrenglerats a la dreta espanyolista pura i dura estan duent a terme.

Amb aquesta actitud nacionalcatolicista, la Conferència Episcopal Espanyola, està fent un flac favor a l'Església doncs potencia la identificació "Església=Jerarquia" deixant fora de l'Església "de facto" a moltes sensibilitats i a moltes persones que segueiexen de forma exemplar i fraterna el missatge evangèlic.

No puc cloure aquest post sense citar en Francesc Vidal i Barraquer, el cardenal de Cambrils que es negà a donar suport al dictador Francisco Franco i no signà la carta de l’1 de juliol de 1937. Morí a l'exili, a Friburg l'any 1943. Aquest és per a mi un referent digne del que avui anomeno "jerarquia". I n'hi ha més, és clar. Avui, però torna el nacionalcatolicisme desacomplexat, de la mà de la brunete mediàtica.