VISITAR LA TABACALERA DE TARRAGONA

Durant dos caps de setmana, l'Ajuntament de Tarragona ha decidit obrir al públic les instal.lacions de la Tabacalera. Aquest edifici emblemàtic -seu de l'antiga fàbrica de tabacs- ha estat adquirit per a l'Ajuntament i sembla ser que serà destinat a acollir el Museu Nacional Arqueològic. És una bona notícia.

Aquest cap de setmana recomano visitar aquestes instal.lacions i fer-se amb la col.lecció de postals que l'Ajuntament regala agrupades en un magnífic estoig, tot plegat una bona pensada i edició.

El què ja no està tant bé és la presa de pèl que ha estat el màrqueting d'aquetes jornades de portes obertes: resulta que l'Ajuntament havia especulat en senyalitzar un petit recorregut per dins l'edifici però finalment s'ha tirat enrrere i per estupefacció dels visitants (vegeu foto que vaig fer) només és pot accedir als jardins, que d'altra bnada es veuen des del carrer. Ah! I els accessos des del carrer fatal, per la inexistència de voreres dignes i la quantitat de cotxes que aparquen de forma salvatge.

Va cridar-me l'atenció el que semblava tot un reguitzell de restes de metralla i vaig imaginar-me els fets: gent ametrallant l'alal esquerra de la façana, vidres esmicolats i gent amagant-se per dins. Tot plegat és imaginació, però ben bé podría haver estat realitat, les guerres ja ho tenen això.

Us animo doncs a visitar la Tabacalera, un espai de 44.000 metres quadrats en teoria propietat dels tarragonins i tarragonines des del 31 de març però a la pràctica tancat i barrat, com sempre i amb l'excepció del jardí. De fet és una zona on tot està tancat, com la Necròpolis, des de fa una tretzena d'anys: quina vergonya.

Fotos de Tondo Rotondo. Drets de reproducció.

CAMELLS FORA

He decidit posar aquest petit banner amb el lema "camells fora" per un motiu, no perquè tingui res en contra d'aquest savi animal, sinó perquè no tinc cap simpatia pels traficants de drogues, doncs les drogodependències afectes a milers i milers de persones i hipotequen cada cop més el progrés del país. Us apunteu a posar-lo uan temporadeta al vostre blog?

INTERVENCIÓ A "CALDO ALS APARADORS"

Aquests dies, si passeu carrer Major de Tarragona podeu veure l'exposició dels artistes de Caldo de Cultivo amb el títol de Caldo als aparadors. La majoria d'aparadors d'aquest cèntric i antic carrer de la Part Alta de Tarragona apareixen guarnits amb diverses obres dels qui han fet possible el segon lliurament del magazine Caldo de Cultivo, una publicació de qualitat què us recomano vivament.

Doncs bé, jo hi participo amb un collage què he volgut integrar plenament a l'aparador del supermercat Pròxim, casa Prats. El collage te el seu centre el el text què ja us vaig presentar i que publico íntegre a la revista caldodecultivo mgz, també ens mostra una fotografia de ketchup tot evocant les taques de ketchup i mostassa que membres del cos armat anomenat guàrdia civil van llençar contra els quadres de l'artista J.J. White durant el dia de la "Hispanidad".

L'aparador només pot visitar-se en horari comercial, doncs després resta engolit per la persiana metàl.lica. Des d'aquí vull donar les gràcies als propietaris del supermercat i als organitzadors de Caldo als aparadors, als propietaris d'alimentació Prats, a Pere Tarter i a Unai Reglero.

ELS FILMS DE TONDO ROTONDO

A la columna de la dreta de vegades hi amago alguna sorpreseta per a aquells que tingueu una estona per anar amunt i avall i xafardejar el Connexions. Aquest petit film a lo bolliwood l'hi vaig posar fa unes setmanes, i per si no l'havíeu vist doncs aquí us deixo l'enllaç, tot animant-vos a realitzar algún petit treball fílmic...

Foto d'Upperstall.

TERRA LLIURE

Diada de Sant Jordi, què per als que llegiu aquest post des de llocs llunyans significa molt per als catalans, doncs és el dia del llibre, dels enamorats i de la lluita per la llengua catalana... i sobretot és un dia laborable en el qual tothom qui pot surt al carrer a comprar i mirar llibres i roses, tot revivint una bella llegenda d'amor amb un drac, un cavaller, una princesa... i una rosa.

Doncs he volgut escollir aquest dia per tal de parlar-vos del darrer documental que he vist, i què us recomanao vivament. La revista Sàpiens l'inclou en el número de la revista d'aquest mes d'abril. Es tracta de Terra Lliure. Punt final, què amb una durada de 70 minuts ha dirigit i escrit David Bassa i realitzat Sergi Guix i Sergi Sala. El documental, que va ser emès el dia de la República (14 d'abril) pel Canal 33, està editat en format DVD per Batabal i Zeba produccions.

Sense entrar a valorar l'elecció de les persones entrevistades, penso que és del tot recomanable per tal de fer un apropament a l'organització armada catalana, i com a crítica diria que ha deixat de banda el paper jugat per Catalunya Lliure i les diferents organitzacions que la conformaren, les quals sempre es van mantenir fidels als seus principis.

No és l'únic reportatge sobre Terra Lliure, però si el més ambiciós i complert. Ho dic doncs existeix un altre reportatge "Terra Lliure 1975-1995" (25 minuts) que la setmana passada es va presentanr a la Universitat Rovira i Virgili en un acte del SEPC i en una aula plena de gom a gom amb persones dretes al corredor. És un documental fet per un grup d'estudiants de Cicles Formatius de Grau Superior de la branca Audiovisual en el seu treball de final d'estudis.

Terra Lliure penso que va jugar un paper important tot demostrant que la transició política del franquisme a aquesta democràcia maquillada actual va ser una cortina de fum i fent possible l'expanssió de l'esquerra independentista. És interessant doncs que sigui objecte d'estudi i investigació.

TARRAGONA 2016: L'OFICIAL

Quan hi ha una campanya electoral normalment els polítics que ens govenen (sigui on sigui) aprofiten els recursos institucionals per a mostrar l'obra feta, apuntar nos projectes, inaugurar, mirar-se el melic i cridar les seves virtuts als quatre vents.

Quan l'Ajuntament de Tarragona va divulgar la seva nova imatge corporativa jo només vaig llegir una crítica, feta per Jordi Martí i què podeu trobat al seu blog. I vaig veure com tots, tots els partits de l'Ajuntament tancaven files a favor d'aquesta imatge, de la mateixa manera que al seu dia van tancar files a favor de la candidatura Tarragona 2016 a capital europea de la cultura, aquest cop explicitada amb una encaixada de mans.

Després, la imatge corporativa, ha protagonitzat una gran polèmica doncs pressumptament estem davant d'un plagi pel qual l'Ajuntament pagat uns 50.000 euros a l'empresa Pierre Comunica, que ha amenaçat de denunciar a tothom que digui que el seu logotip és un plagi, en concret de la imatge del municipi espanyol de San Sebastián de los Reyes.

L'arquitectura comunicativa institucional prèvia a les eleccions municipals entrarà en una segona fase i a partir del dia 23 d'abril s'encetarà una gran campanya publicitària al voltant de la candidatura Tarragona 2016.

En tot cas l'oposició fa un trist paper doncs vota que si a la imatge corporativa i després la critica, vota que si a la candidatura Tarragona 2016 i en algns casos es mostra escepticisme en petit comitè. És allò de: qui es belluga no surt a la foto, que volem ser normals!!

Els amants de la cultura podran recollir el regalet d'Adecco, que distribuirà per Sant Jordi, mil exemplars d’un punt del llibre amb la inscripció i logotip de la candidatura tarragonina.

Dedico aquest post a Cèsar Llamborda & Pere Tarter, creadors del mediàtic blog Tarragona 2016.

BALÍSTICA A TARRAGONA

Avui, 20 d'abril finalitza el 23è Congrès Internacional de Balística, han estat cinc dies en què tot un seguit de sinistres personatges s'han reunit al Palau de Congressos de Tarragona (ciutat governada per CiU i PP, no ho oblidem) per parlar de com matar millor, amb més eficàcia, amb més disseny.

Si visualitzeu -per citar un exemple- l'escena del tret dintre del cotxe a Pulp Fiction tindreu un exemple de la utilitat de les bales, però lo fotut és que d'exemples reals n'hi ha milers a diari, sense ficció que valgui. El Patronat Municipal de Turisme també ha col.laborat amb aquest congrés, facilitant que els qui maneguen els fils de tants i tants assassins en potència puguin xalar i gaudir de Tarragona.

Des d'aquí -i amb amor- vull felicitar públicament la gent de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, que han sabut salvar la dignitat de Tarragona oposant-se a aquest congrès de balística. Mentre els polítics professionals continuen a la lluna de València.

Imatges extreta de Souflife i Ciao.

SKATBOY: PRECIOSES ESPURNES D'ART URBÀ

De fet la ciutat és una sala d'exposicions brutal, transgressora i ben propera... A més amb un afegit els serveis de neteja, seguint les ordres de la normativa "cívica" (1) de l'Ajuntament de Tarragona es dediquen a anar esborrant els millors graffitis. En aquest sentit cal valorar el temps que triguen en esborrar un graffiti doncs normalment tenen bon ull i esborren els millors, els més crítics... els més dignes.

Exposar als museus i espais públics de la ciutat no és gens fàcil si no tens padrins, i què a sobre s'editi un catàleg encara és més complicat. Des d'aquesta òptica veig molt bé que la ciutat es converteixi en una sala d'exposicions, en un museu en el qual s'hi mostren de forma efímera centenars de petites mostres d'art de carrer. Aquesta va aparèixer en un indret que no molestava a ningú, doncs és el bloc de formigó que de forma provisional apuntala les obres de l'edifici de l'INSS. Tot i amb això va ser esborrada de forma arbitrària.

Ja us he parlat dels graffitis signats per Skatboy, doncs aquest em suggereix un punt a partir del qual el seu art va inundant la ciutat, trencant -amb flaixos- la gris monotonia a cada instant.

(1) Si algú te curiositat en l'Ordenança general de convivència ciutadana i ús dels espais públics i articles que resten vigents de les ordenances de policia i bon govern, de neteja pública i de medi ambient (que aquest és el seu nom complert), se la pot descarregar en PDF clicant aquí.

CITIZEN MARY: DES DE LISBOA

De vegades hi ha frases que es perden per dins dels e-mails, o per dins dels comentaris. Avui he pensat de recuperar-ne un parell i compartir-les amb tots vosaltres en la seva versió original i convidar-vos a conèixer la seva autora, aquí les teniu:

"Todos nos cruzamos, o mundo é pequenino e nosso, estamos sentados à mesma mesa de partilha, falamos um esperanto de emoções e comove-nos encontrar ligações afectivas e causas comuns"

"É bom que façamos uma Babel positiva entre todos nós, com a dignidade que todas as línguas e culturas merecem"

Citizen Mary

Maria -més coneguda com a Citizen Mary- escriu el seu blog des de Lisboa, des de que el vaig conèixer que vaig enllaçar-lo al Connexions per tal de no perdre'n el fil... La Maria és una persona d'aquelles que adora la comunicació i d'altra banda te molt bon sentit de l'humor i l'esperança posada en un món millor, en una humanitat que avança... i a més a més escriu bé...

Pel que fa a internet Citizen Mary és d'aquelles persones que pensa que ens dóna humanitat i ens acosta si tenim voluntat de conèixer el món, d'altres cultues, d'altres lluites.

He pensat que pagava la pena compartir amb vosaltres aquesta petia joia de la blogosfera, atlàntica per més senyes, que va crear-se el febres del 2005. Espero què us agradi!

BUFAR EN CALDO GELAT

Tarragona ja no és una bassa d’oli on a tranques i barranques s’hi desenvolupa la cultura i el coneixement. En un brou de cultiu certament acollidor, on les coses han anant in crescendo en la mateixa mesura en que els aliens a qui s’enfrontava la tinent Ripley anaven millorant a cada lliurament de la quadrilogia nord-americana... Però tot procés necessita d’un aprenentatge i de vegades de generacions: quatre, diuen els entesos. D’aquesta Tarragona que era una “bassa” (sargento Blázquez dixit) encara en tenim mostres palpables, contundents. I per a mostra un... Tsunami!

A les darreries del 2006 el Tinglado núm. 1 del Moll de Costa va acollir l’exposició Tsunami, del tarragoní Jeffrey James White, organitzada pel Centre d’Estudis Marítims i d’Activitats del Port de Tarragona (CEMAPT), organisme que va rebre la pública felicitació de Josep Anton Burgasé amb unes paraules dramàticament premonitòries dels excessos barroers de l’Espanya més cañí: “Felicito al CEMAPT per haver portat aquesta exposició a Tarragona, i espero que el públic, aquest públic que ve al Moll de Costa atret per la gran oferta cultural existent, valori positivament aquesta mostra”. La casualitat va voler que la força del tsunami s’hi materialitzes -entre d’altres- en forma de mostassa i d’ou dur que un públic entusiasta de la cultura més transgressora va llençar contra les obres de J.J. White, però... anem a pams. Aquest atac a l’obra de J.J. White va produir-se durant la party institucional del dia de la Hispanidad que cada any organitza la Guàrdia Civil al Port: Si! A Tarragona encara es festegen animalades d'aquest tipus. I dic animalades a consciència doncs els assistents van arrencar etiquetes dels títols dels quadres, van fer rudimentaris graffitis a les parets i van atacar amb forquilles alguna obra, a banda de deixar abundoses petjades a sobre dels quadres i desdibuixar el carbonet d’altres. L’ou dur i la mostassa que va estampar als quadres doncs, és pura anècdota. Només hagués faltat que haguessin contractat els serveis de l’Home Stamping per acabar-ho d’arrodonir... però van preferir intervenir ells lliurement. Fins aquí l’ull de l’huracà, però el millor va arribar després: sublim, realment immillorable, digne d’una de les pàgines del Tarragona 2016 de Cèsar Llamborda i Pere Tarter.

(...)

Aquest post és un fragment de l'article publicat a la revista caldodecultivo mgz, on el podreu llegir senceret. En breu us aniré informant de més cosetes sobre les inciatives d'aquest magazine experimental d'art i pensament lliure. Fotografia de Tribe.

ESTÀ TOT FATAL

Qui no ha pensat això una i altra vegada... anant amunt i avall o des de casa mateix... Està tot fatal!

La meva pregunta és si d'aquí a a tres o quatre generacions algú coneixerà aquesta terra... amb tant totxo i totxana (en sentit literal i figurat).

Acabo de descobrir aquesta iniciativa i penso que pinta prou bé... què us sembla?

QUINES COSES PENSEU QUÈ ESTAN FATAL?

DEU VEGADES MIL = 10.000

Aquest blog ha arribat a les 10.000 visites des de que va nèixer, un no gaire llunyà 3 de novembre de 2006. M'agradaria poder-ho compartir amb tots vosaltres i és per això que us vull fer un petit regal: us convido a baixar-vos el llibre Derecho de ¿autor? El debate de hoy de Lilian Álvarez Navarrete, publicat per la cubana Editorial Ciencias Sociales.

Ara que en nom dels drets d'autor ens volen fer combregar amb rodes de molí, paga la pena fer-li un cop d'ull a aquest llibre. En la mateixa web hi podreu trobar d'altres publicacions gratuïtes. O sigui que, qui vulgui la pot investigar.

Gràcies a tots per les vostres visites, pels vostres comentaris, per les vostres propostes i col.laboracions... Aquí va el llibre, és el tercer de la pàgina...

I si voleu algun vídeo, doncs feu un cop d'ull per aquí. Qui hi busqui vídeos comercials millor que busqui pels canals habituals ;-)

PER UN AEROPORT INTERCONTINENTAL

De ben segur que algun cop us deu haver passat, què per a poder agafar un avió heu hagut de fer cap a la capital espanyola, amb la pèrdua de temps i diners que comporta.

És per això que he decidit afegir-me a aquesta campanya, malgrat no sóc massa partidari dels grans macro-aeroports penso que hi ha un greuge comparatiu en detriment de l'aeroport d'El Prat.

ZAFIRO TOURS: ADÉU AL SOMNI, ADÉU A LES VACANCES

Zafiro Tours és una agència de viatges que es defineix a si mateixa com a "lider nacional en franquicias". Desconec el tema -no us vull enganyar- però el que si que conec és que a Tarragona aquesta empresa pot haver comés una estafa i -en tot cas- és la líder local en mal rollo i manca d'atenció al client.

Els fets són els següents: Imagineu-vos que heu estat estalviant (i amb el preu de l'euro avui dia i els sous que corren això ja és una proesa) i heu aconseguit un raconet per tal de materialitzar un dels vostres somnis: veure en directe un partit de bàsquet de la NBA i retrobar-vos amb uns amics a la ciutat de Chicago, la tercera en importància dels Estats Units d'Amèrica.

Imagineu-vos també que l'agència de viatges amb quei heu confiat us ha venut (i per tant cobrat) uns bitllets d'avió que han resultat inexistents.

Això és el que els hi ha passat a dos tarragonins que avui dissabte havien de viatjar a Chicago per tal de trobar-se amb uns amics americans i poder anar a un partit de la NBA dels Chicago Bulls, fent així realitat un dels seus somnis pel qual portaven estalviant des de feia mesos i que -d'alguna manera- s'havia materialitzat en aquest preuat parell de tickets per poder veure en directe els Chicago Bulls.

A la darrera foto la parella -amb les maletes- mostrant la factura.

Zafiro Tours els va confirmar el seu vol el dia abans, però a l'aeroport d'El Prat la parella va assabentar-se de què l'agència Zafiro Tours no els havia comprat els bitllets d'avió, i que el suposat bitllet electrònic era un miratge, una fantasia: malgrat haver-lo pagat trinco trinco.

Ha estat del tot impossible contactar amb els professionals de Zafiro Tours doncs malgrat el cartell penjat a la porta informa de que l'oficina roman oberta, aquesta està tancada. Però no he volgut esperar per tal de penjar aquest post doncs penso que un fet similar ens pot passar a tots. Només imaginar-me que em podría passa a mi em poso dels nervis...

Imatges:

Andrés Nocioni (Chicago Bulls): NBAE/Getty Images

Logo NBA: Chicago Bulls Team Logo - ©Photofile
Zafiro Tours: Tondo Rotondo

LA TARRAGONA ENTRANYABLE

La ciutat de Tarragona encara te indrets singulars on les persones no s'extranyen amb facilitat entre elles, i alguns d'aquests llocs els trobem al casc antic de la ciutat, a la Part Alta.

De vegades les remodelacions dels espais urbans que pertanyen al poble sembla que es facin pensant amb els peus, però no: es fan per tal de facilitar que no hi hagi vida al carrer, en el sentit de que aquesta estigui plenament regulada per ordenances mal anomenades cíviques i si convé filmada amb vídeocàmera.

Potser per això m'entusiasma el blog Tarragona 2016, perquè de conya de conya va posant els punts sobre les is en molts petits punts que en conjunt són de vital importància per a una ciutat viva, amb vida al carrer. Penso que no és casual el blog Tarragona 2016 sigui amb diferència el primer blog tarragoní, tant per nombre de visites (36.000 en cinc mesos de vida!) com pel nombre dels comentaris, la major part dels quals procedeixen de persones que tasten per primer cop el que hom ha anomenat blogosfera.

La foto amb que acompanyo aquest post la vaig fet un diumenge al matí. Què us suggereix?

LISTA DE ESPERA: UN SOMNI COMPARTIT

Quan vaig iniciar aquest blog, mentre anava investigant les entranyes de la bèstia: com linkar, pujar fotos... mentre anava barallant-me amb l'html... vaig penjar uns posts sobre les pel.lícules que anava veient. Vaig pensar que -a banda de poder-ho compartir- seria una bona manera de prendre'n nota. Hard Candy: sense sucre és més punyent va ser el meu primer post, i a aquest n'hi van seguir d'altres amb una mateixa temàtica: el cinema, que poc a poc han anat compartint espais amb els més divesos temes, amb les més diverses propostes. En el moment de redactar el post que esteu llegint veig que hi han hagut 9.252 visites: el primer sorprès he estat jo mateix doncs quan vaig iniciar aquest blog no m'esperava ni tantes visites ni de procedència tant dispersa pel món: gràcies a tots i totes per fer-ho possible.

Avui vull recuperar una mica això i parlar-vos de la darrera pel.lícula que he vist, Lista de Espera (2000), del director Juan Carlos Tabío, i on entre d'altres hi treballen els actors Vladimir Cruz (Emilio), Thaimi Alvariño (Jacqueline), Jorge Perugorría (Rolando, el ceg), Saturnino García (Avelino), Alina Rodriguez (Regla) i Antonio Valero (Antonio). Val a dir que he passat una molt bona estona acompanyat dels singulars personatges d'aquesta terminal d'autobusos cubana en la qual un seguit de passatgers esperen infructuosament l'omnibus que els ha de menar al destí, malgrat tots passen de llarg. Finalment entre aquests passatgers frustrats es va teixin una història carregada de tendresa, de bon humor i sobre tot d'humanitat, amb tot el que això comporta. Realment penso que Lista de Espera és una molt bona opció a partir de la qual relaxar-se durant 105 minuts tot repensant sense gaire esforç la societat i la persona humana en clau d'humor. La pel.lícula està basada en el relat homònim d'Arturo Arango.

Fotografies estretes d'Outnow pertanyents a: © Eigentum des jeweiligen Studios / Vertriebes, a qui agraeixo la seva gentilesa.

1.- Emilio (Vladimir Cruz) i Thaimi Alvariño (Jacqueline), en un tendre fotograma del film...
2.- Cartell.
3 i 4.- Alguns dels entranyables personatges de l'estació de l'omnibus, amb Jorge Perugorría com a ceg.

LA LLIBRETA BLAVA

Núria Pòrtulas és una gironina acusada de terrorisme per tenir uns apunts en una llibreta blava.

Arriba un moment en què les preses de partit dels qui ens governen són del tot misterioses i estranyes...

Tenim el que ens mereixem? No ho sé...

Cliqueu el vídeo.

SLOW FOOD TARRAGONÍ

Mentre visionava el vídeo gastronòmic de Violette Moulin que trobareu per aquí sota, estava pensant en la importància de poder assaborir una vianda feta amb calma, a foc lent vaja... I és per això que de seguida vaig pensar en un entranyable indret tarragoní conegut arreu pels seus entrepans: El Bar Boada. Allí el temps esdevé art, es detura. Per a mi és un indret molt especial: un indret que forma part de l'ànima de la ciutat de Tarragona i on la globalització no hi entrarà mai. Malgrat fa temps que no m'hi deturo per a cruspir-me un entrepà m'agrada la seva filosofia slow food. A més enguany aquest establiment -lluny de la competitivitat i el consumisme- ha ampliat l'horari d'estiu a tot l'hivern: curiós. Maragdes i perles, carxofes i naps, paisatge amb anxova, nineta bonica... la vida no és curta, ens han enganyat.

Us estimeu més el fast food o l'slow food?

Vídeo de Violette Moulin. Text en cursiva del final del post extret del darrer treball de Quimi Portet.

POSA'T EL NAS!

Món, el creador de la garrofa de Mont-roig, ens proposa una necessària campanya blocaire de solidaritat amb el Circ Cric, que tant m'agrada. Consisteix en penjar un nas de pallasso al vostre blog per tal de recolzar el circ de Tortell Poltrona i la senyoreta Titat, que acaba d'acomplir vint-i-cinc anys de circ itinerant, amunt i avall. Però quin és el tema? Un aniversari? No!!!

Resulta que el circ ha hagut de suspendre la seva gira precisament en terres del Camp de Tarragona degut a un via-crucis burocràtico-surrealista fruit del civisme d'alguns ajuntaments que no acaben d'entendre què el circ és cultura. El més paradoxal és que un d'aquests ajuntaments hagi estat el de Reus, amb una potent àrea de cultura i implicat en iniciatives com el festival de circ Trapezi o el festival de mim i teatre gestual COS, entre d'altres. A més 30 persones s'han quedat sense contrcate doncs no hi ha gira.

Penso que el circ no s'ha de vincular a un problema d'ordre públic, ni a ordenances cíviques, sinó al més alt exponent de la cultura; de la cultura que aconsegueix connectar-nos amb la màgia, que aconsegueix arrencar un somrriure a un nen d'un país en guerra, que aconsegueix -diguem-ho fort- que siguem una mica més persones, que siguem una mica més lliures, que siguem una mica més feliços... En moments com aquest personalment em dol que -sigui per culpa de tècnic o de polítics, o de tots plegats- les nostres institucions no estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Rebre la visita d'un circ com el que dirigeix en Tortell Poltrona és un luxe, una sort que no sempre som capaços d'aprofitar, us ho dic de debò.

Mentre, la Generalitat de Catalunya està "disposada a estudiar mesures per ajudar el circ", sense concretar a la pràctica gairebé res, centenars de ciutadans no hauran pogut gaudir de l'espectacle més gran del món, de la mà del premi nacional de circ 2005, curiosament recollit a Tarragona, ciutat on enguany els cartells del Circ Cric han estat tapats i l'Ajuntament tarragoní -tan cívic ell- ha prohibit instal.lar la publicitat del Circ Cric.

Com diu en Tortell: Salut, sort i circ!

NÀSTIC: LA BUFANDA MÉS GRAN DEL MÓN

L'empresa cervesera catalana Damm i el club Gimnàstic -més conegut com a Nàstic- han desplegat en plena Rambla Nova de Tarragona la que ha esdevingut "bufanda més gran del món". Per als lectors i lectores de països llunyans dir-vos que el Nàstic és el club de futbol de Tarragona per antonomàsia i què actualment va el segon per la cua de la Liga de Futbol Profesional espanyol. L'objectiu principal de la moguda de la mega-bufanda s'ha aconseguit: estar a primer plà a nivell mediàtic. De totes maneres la bufanda no ha arribat fins a la plaça Imperial Tàrraco, quedant encaixonada en les coques que van de la Font del Centenari al Balcó del Mediterrani, fet que li dóna una imatge més espectacular.

Avui, al voltant d'aquesta bufanda roja s'han disparat milers i milers de fotografies: des de mòbils i càmeres fotogràfiques de tot tipus. Penso que a nivell fotogràfic l'esdeveniment només es pot comparar a les festes de Santa Tecla o al recordat mes de desembre de 2001, quan Tarragona va aparèixer emblanquinada per la neu. Efectivament: he dit bufanda roja i no grana doncs tot sembla indicar que el referir-se al Nàstic com a club grana és una invenció franquista en el sentit d'evitar referències al club com a "club rojo", fet que algú podría inerpretar com a sospitós d'esquerranisme. Encara avui els qui manen al Nàstic prohibeixen l'entrada de senyeres independentistes catalanes: Curiós.

Tornant a la bufanda dir que la campanya publicitària m'ha agradat doncs ha estat molt propera i gens agressiva, especialment pel grup de joves en bicicletes repartint publicitat, la qual cosa ha estat una molt bona pensada dels creatius de comunicació.

Destacar l'enceratada idea de muntar una barra lliure de cervesa i d'altres productes del grup Damm al Balcó del Meditarrani, atesa per destacats penyistes nastiquerus, i que ha fet les delícies dels propietaris de terrasses de la zona.

Els 58 quilòmetres de bufanda passaran ja a formar part del llibre Ginness dels rècords, curiosament patrocinat per una altra marca cervesera.

Un altre tema serà el posterior repartiment de la bufanda trossejada en quaranta mil unitats. Aquí pesno que hi haurà problemes doncs el repartiment està anunciat a partir del 26 de març a la botiga del Nàstic del Nou Estadi, lloc de difícil accés en transport públic i que d'altra banda actuarà com a fré per a què el gruix de la ciutadania decideixi desplaçar-s'hi. Evidentment les 40.000 bufandes s'exahuriran ben aviat -això sí- com marca el guió.

No vull clore aquest post sense felicitar els organitzadors per aquesta participativa iniciativa, que ha estat en boca de milers de tarragonins.

Fotografies de Tondo Rotondo.

ELS MINUTS I ELS DIES

Independentment del producte anunciat, tinc ganes de compartir amb vosaltres aquest anunci comercial, doncs penso que d'alguna manera injecta quelcom al cervell. Evidentment com en molts anuncis el contingut no te res a veure amb el producte, només faltaria.

Hi ha empreses que et paguen uns calerons si dediques un post a un dels seus productes i el comentes, de vegades et paguen amb el producte en qüestió... Penso que és bona idea sempre i quan tot quedi reflexat al post. Tot i amb això, no cal que us digui que aquest post no és cap exemple de pay per post, d'acord?

Què en penseu del valor del temps? Que en penseu d'aquest anunci?

Dedico aquest post a Iruna.

TONDO ROTONDO AL SISTEMA DE MUVUCA NA INTERNET

El Connexions acaba d'entrar a formar part del Sistema de Muvuca na Internet, digueu-li SIVUCA. Vaig conèixer aquest projecte gràcies al blog de l'amic Carlinhos Medeiros, de Bodega Cultural, del qual ja us n'he parlat en alguna ocasió. SIVUCA és un hotel de cinc estrelles en el qual ens hi aplegem tota una sèrie de reres avis que defensem la llibertat a internet i al món.
Doncs bé, només ho volia compartir amb tots vosaltres, per donar-vos a conèixer aquest projecte blocaire nascut al Brasil, i del qual com a persona de parla catalana, em sento molt orgullós de pertànyer, des de Tarragona. Us animo a que vosaltres mateixos us hi submergiu, animant-vos a conèixer tota una colla de blocaires ben interessants i ben compromesos amb la realitat que ens toca viure. I us convido -modestament- a participar-hi.

TONDO ROTONDO & SIVUCA

8 ANYS SENSE OSWALDO GUAYASAMÍN

Malgrat ser equatorià, jo vaig conèixer l'obra d'Oswaldo Guayasamín gràcies a la difussió que es fa de la mateixa a Cuba. Guayasamín, de qui el dia 10 de març es compleixen 8 anys del seu traspàs, és un personatge fortament compromés amb la humanitat, com ho demostra la seva obra, que ha sabut captar plenament les expressions més humanes de la persona: la tendresa, la por, la ràbia...

Per als qui no el conegueu potser us sonaran els seus murals a l'aeroport de Madrid-Barajas, lloc on sovint ens toca anar a petar si volem creuar l'Atlàntic, i que són equiparables als de Joan Miró a l'aeroport d'El Prat. El seu nom va sonar força no fa pas massa quan la Fundación Guayasamín va organitar un sentit homenatge pel vuitantè aniversari de Fidel, el "comandante en jefe", qui cultivà forts vincles d'amistat amb Oswaldo. De fet a l'Havana vaig tenir l'oportunitat de visitar la seva casa-museu i d'adquirir un gravat signat i numerat per l'artista, que a diari m'interpel.la en en meu anar i venir.

Guayasamín, qui creà La Capilla del Hombre, reposa sota un arbre que plantà ell mateix i que els visitants de La Capilla del Hobre coneixen com l'arbre de la vida. Però, com digué el català Federico Mayor Zaragoza "La luz de su obra permanecerá siempre y Oswaldo no volverá... porque no se ha ido. En cada trazo de su obra genial se ha quedado, al tiempo que él un dia aciego, se volvió invisible".

Us deixo amb aquestes lletres del mateix Guayasamín: "Mi pintura es para herir, para arañar y golperar en el corazón de la gente.Para mostrar lo que el Hombre hace contra el Hombre".

Imatge extreta de: www.lecasse.com/exposiciones/guayasamin/
1.- TERNURA Óleo sobre tela -135 x 100 cm.Col. Fundación Guayasamín. Quito (Ecuador) 1989.

OLGA MARTÍNEZ: ES MEREIX UNA ABRAÇADA!!

Reprodueixo la notícia del Diari de Tarragona escrita pel periodista Carles Gosàlbez.


TARRAGONA

Se abraza a un chopo para evitar su tala

Olga, una joven que reside junto al Camp de Mart, donde a diario pasea con su perro, se aferró a un árbol para impedir su desaparición, como ha sucedido con otros del parque-->por carles gosálbez

La improvisada acción de protesta de Olga Martínez cogió por sorpresa al responsable de Agrotarraco, Anton Medico, empresa contratada por el Ayuntamiento para reparar el estanque y renovar los jardines del Camp de Mart, como informó el Diari en su edición del 6 de febrero.

Sin dejar de agarrarse a un chopo que según Medico no será talado, y a escasos metros de troncos ya cortados esparcidos por la tierra, Olga comentó: «Leí en el Diari que invertirían dinero para arreglar el parque, pero están cortando árboles que no están enfermos, como me han dicho».

Olga lanzó una proclama a favor de la conservación de los espacios naturales de Tarragona, con lágrimas deslizándose por sus mejillas y los ojos rojizos. «Este es el Año del Árbol y mientras que en muchas ciudades los plantan, en Tarragona los cortan: no lo he podido evitar».

La joven, que no dejó de atender las explicaciones de Anton Medico, comentó «entiendo que talen los que están enfermos, porque pueden caer sobre las personas, pero no aquellos que están bien». Insistió en que «éste, al que me abrazo, no está enfermo». El representante de Agrotarraco medió para informarle que el chopo protagonista de la protesta es uno de los pocos árboles que no serán talados, de entre los que se encuentran en la esquina del parque flanqueada por las avenidas Catalunya y Maria Cristina.

Diari de Tarragona, 28 de febrer de 2007