Qui no ha pensat això una i altra vegada... anant amunt i avall o des de casa mateix... Està tot fatal!
Aquest blog ha arribat a les 10.000 visites des de que va nèixer, un no gaire llunyà 3 de novembre de 2006. M'agradaria poder-ho compartir amb tots vosaltres i és per això que us vull fer un petit regal: us convido a baixar-vos el llibre Derecho de ¿autor? El debate de hoy de Lilian Álvarez Navarrete, publicat per la cubana Editorial Ciencias Sociales.
Zafiro Tours és una agència de viatges que es defineix a si mateixa com a "lider nacional en franquicias". Desconec el tema -no us vull enganyar- però el que si que conec és que a Tarragona aquesta empresa pot haver comés una estafa i -en tot cas- és la líder local en mal rollo i manca d'atenció al client.
Imagineu-vos també que l'agència de viatges amb quei heu confiat us ha venut (i per tant cobrat) uns bitllets d'avió que han resultat inexistents.
Això és el que els hi ha passat a dos tarragonins que avui dissabte havien de viatjar a Chicago per tal de trobar-se amb uns amics americans i poder anar a un partit de la NBA dels Chicago Bulls, fent així realitat un dels seus somnis pel qual portaven estalviant des de feia mesos i que -d'alguna manera- s'havia materialitzat en aquest preuat parell de tickets per poder veure en directe els Chicago Bulls. 
La ciutat de Tarragona encara te indrets singulars on les persones no s'extranyen amb facilitat entre elles, i alguns d'aquests llocs els trobem al casc antic de la ciutat, a la Part Alta.
Quan vaig iniciar aquest blog, mentre anava investigant les entranyes de la bèstia: com linkar, pujar fotos... mentre anava barallant-me amb l'html... vaig penjar uns posts sobre les pel.lícules que anava veient. Vaig pensar que -a banda de poder-ho compartir- seria una bona manera de prendre'n nota. Hard Candy: sense sucre és més punyent va ser el meu primer post, i a aquest n'hi van seguir d'altres amb una mateixa temàtica: el cinema, que poc a poc han anat compartint espais amb els més divesos temes, amb les més diverses propostes. En el moment de redactar el post que esteu llegint veig que hi han hagut 9.252 visites: el primer sorprès he estat jo mateix doncs quan vaig iniciar aquest blog no m'esperava ni tantes visites ni de procedència tant dispersa pel món: gràcies a tots i totes per fer-ho possible.
Avui vull recuperar una mica això i parlar-vos de la darrera pel.lícula que he vist, Lista de Espera (2000), del director Juan Carlos Tabío, i on entre d'altres hi treballen els actors Vladimir Cruz (Emilio), Thaimi Alvariño (Jacqueline), Jorge Perugorría (Rolando, el ceg), Saturnino García (Avelino), Alina Rodriguez (Regla) i Antonio Valero (Antonio). Val a dir que he passat una molt bona estona acompanyat dels singulars personatges d'aquesta terminal d'autobusos cubana en la qual un seguit de passatgers esperen infructuosament l'omnibus que els ha de menar al destí, malgrat tots passen de llarg. Finalment entre aquests passatgers frustrats es va teixin una història carregada de tendresa, de bon humor i sobre tot d'humanitat, amb tot el que això comporta. Realment penso que Lista de Espera és una molt bona opció a partir de la qual relaxar-se durant 105 minuts tot repensant sense gaire esforç la societat i la persona humana en clau d'humor. La pel.lícula està basada en el relat homònim d'Arturo Arango. 
Fotografies estretes d'Outnow pertanyents a: © Eigentum des jeweiligen Studios / Vertriebes, a qui agraeixo la seva gentilesa.
Núria Pòrtulas és una gironina acusada de terrorisme per tenir uns apunts en una llibreta blava. 
Món, el creador de la garrofa de Mont-roig, ens proposa una necessària campanya blocaire de solidaritat amb el Circ Cric, que tant m'agrada. Consisteix en penjar un nas de pallasso al vostre blog per tal de recolzar el circ de Tortell Poltrona i la senyoreta Titat, que acaba d'acomplir vint-i-cinc anys de circ itinerant, amunt i avall. Però quin és el tema? Un aniversari? No!!!
Penso que el circ no s'ha de vincular a un problema d'ordre públic, ni a ordenances cíviques, sinó al més alt exponent de la cultura; de la cultura que aconsegueix connectar-nos amb la màgia, que aconsegueix arrencar un somrriure a un nen d'un país en guerra, que aconsegueix -diguem-ho fort- que siguem una mica més persones, que siguem una mica més lliures, que siguem una mica més feliços... En moments com aquest personalment em dol que -sigui per culpa de tècnic o de polítics, o de tots plegats- les nostres institucions no estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Rebre la visita d'un circ com el que dirigeix en Tortell Poltrona és un luxe, una sort que no sempre som capaços d'aprofitar, us ho dic de debò.
Mentre, la Generalitat de Catalunya està "disposada a estudiar mesures per ajudar el circ", sense concretar a la pràctica gairebé res, centenars de ciutadans no hauran pogut gaudir de l'espectacle més gran del món, de la mà del premi nacional de circ 2005, curiosament recollit a Tarragona, ciutat on enguany els cartells del Circ Cric han estat tapats i l'Ajuntament tarragoní -tan cívic ell- ha prohibit instal.lar la publicitat del Circ Cric.
L'empresa cervesera catalana Damm i el club Gimnàstic -més conegut com a Nàstic- han desplegat en plena Rambla Nova de Tarragona la que ha esdevingut "bufanda més gran del món". Per als lectors i lectores de països llunyans dir-vos que el Nàstic és el club de futbol de Tarragona per antonomàsia i què actualment va el segon per la cua de la Liga de Futbol Profesional espanyol. L'objectiu principal de la moguda de la mega-bufanda s'ha aconseguit: estar a primer plà a nivell mediàtic. De totes maneres la bufanda no ha arribat fins a la plaça Imperial Tàrraco, quedant encaixonada en les coques que van de la Font del Centenari al Balcó del Mediterrani, fet que li dóna una imatge més espectacular. 
Avui, al voltant d'aquesta bufanda roja s'han disparat milers i milers de fotografies: des de mòbils i càmeres fotogràfiques de tot tipus. Penso que a nivell fotogràfic l'esdeveniment només es pot comparar a les festes de Santa Tecla o al recordat mes de desembre de 2001, quan Tarragona va aparèixer emblanquinada per la neu. Efectivament: he dit bufanda roja i no grana doncs tot sembla indicar que el referir-se al Nàstic com a club grana és una invenció franquista en el sentit d'evitar referències al club com a "club rojo", fet que algú podría inerpretar com a sospitós d'esquerranisme. Encara avui els qui manen al Nàstic prohibeixen l'entrada de senyeres independentistes catalanes: Curiós.
Destacar l'enceratada idea de muntar una barra lliure de cervesa i d'altres productes del grup Damm al Balcó del Meditarrani, atesa per destacats penyistes nastiquerus, i que ha fet les delícies dels propietaris de terrasses de la zona.
Un altre tema serà el posterior repartiment de la bufanda trossejada en quaranta mil unitats. Aquí pesno que hi haurà problemes doncs el repartiment està anunciat a partir del 26 de març a la botiga del Nàstic del Nou Estadi, lloc de difícil accés en transport públic i que d'altra banda actuarà com a fré per a què el gruix de la ciutadania decideixi desplaçar-s'hi. Evidentment les 40.000 bufandes s'exahuriran ben aviat -això sí- com marca el guió. 
No vull clore aquest post sense felicitar els organitzadors per aquesta participativa iniciativa, que ha estat en boca de milers de tarragonins.Dedico aquest post a Iruna.
El Connexions acaba d'entrar a formar part del Sistema de Muvuca na Internet, digueu-li SIVUCA. Vaig conèixer aquest projecte gràcies al blog de l'amic Carlinhos Medeiros, de Bodega Cultural, del qual ja us n'he parlat en alguna ocasió. SIVUCA és un hotel de cinc estrelles en el qual ens hi aplegem tota una sèrie de reres avis que defensem la llibertat a internet i al món.
Doncs bé, només ho volia compartir amb tots vosaltres, per donar-vos a conèixer aquest projecte blocaire nascut al Brasil, i del qual com a persona de parla catalana, em sento molt orgullós de pertànyer, des de Tarragona. Us animo a que vosaltres mateixos us hi submergiu, animant-vos a conèixer tota una colla de blocaires ben interessants i ben compromesos amb la realitat que ens toca viure. I us convido -modestament- a participar-hi. 
Malgrat ser equatorià, jo vaig conèixer l'obra d'Oswaldo Guayasamín gràcies a la difussió que es fa de la mateixa a Cuba. Guayasamín, de qui el dia 10 de març es compleixen 8 anys del seu traspàs, és un personatge fortament compromés amb la humanitat, com ho demostra la seva obra, que ha sabut captar plenament les expressions més humanes de la persona: la tendresa, la por, la ràbia...
Reprodueixo la notícia del Diari de Tarragona escrita pel periodista Carles Gosàlbez.
La polèmica ha donat a conèixer fora dels àmbits més acadèmics l'historiador israelià Ariel Toaff, que és professor universitari a Tel Aviv i acaba de retirar del mercat -concretament el proppassat 14 de febrer- el seu darrer treball, degut a intestines polèmiques a premsa, ràdio i televisió. Pasqua di Sangue (Pasqua de sang) és el títol del polèmic llibre publicat a Itàlia que avui només es pot aconseguir a llocs com Ebay a preus que poden arribar als 450 euros. Toaff sosté en aquest llibre -que no he tingut la sort de llegir- que algunes comunitats jueves del nord-oest de l'actual estat italià van realitzar sacrificis rituals amb infants cristians, que eren prèviament segrestats per tal d'utilitzar la seva sang en el ritus de la pasqua jueva. En concret es tracta de comunitats jueves askhenazites, petits grups fonamentalistes que Toaff ha investigat a partir de documentació processal medieval cristiana. Toaff sostè que l'acusació d'aquests crims de sang no sempre era una invenció per a perseguir els jueus, i que alguns casos deurien ser reals per a passar a parlar-nos del significat ritual de la sang en la cultura jueva. 
Malgrat el seu orígen jueu Toaff ha estat titllat d'antisemita i de fer una lectura ni crítica ni contextualitzada de la documentació, la qual cosa li ha valgut una forta campanya des de postulats sionistes aixó com la desautorització de molts medievalistes italians, que li tiren en cara que no ha contemplat l'utilització de la tortura per tal d'obtenir informació, la qual no sempre podria ser certa. En tot cas Toaff -que és fill d'un rabí italià que també ha condemnat el llibre- ha afirmat que no vol que des de l'antisemitisme s'utilitzi la seva recerca.
"Apareix de manera invisible i subtil una nova forma de religió, amb els seus sacrificis, els seus temples, la seva fe i el seu paradís. També, però, te el seu infern" (p. 21-22). Aquesta cita es refereix al culte al cos, i val a dir que d'aquest infern en sentim parlar a diari en els titulars de la premsa, però el nostre cos significa molt més, sense ell no som persones, per exemple, no existim com a tals. 
A Tarragona estem de sort i en poques setmanes ens han visitat dos circs, el circ Deros i Cric. Enceto aquest post anomenant els dos circs malgrat només parlaré d'un, però ho faig per tal d'il.lustrar una mica el matxambrat de cartells de la primera instantània, en la qual els encarregats de distribuïr la publicitat del Deros van tapar la informació del Cric: curiós, si més no.
De la mà de l'entranyable pallassa blanca Senyoreta Titat i del genial pallasso august Tortell Poltrona va transcorrent la màgia dins la carpa del Cric. L'optimisme és la marca de la casa d'aquesta parella de valents que s'han atrevit a fer una cosa que semblava de bojos: estimar el circ i fer de la pràctica l'esglaó més alt de la teoria. Barra, trapezi, acrobàcies i malabars formen part de l'espectacle d'aquest circ sense animals (si exceptuem la clàssica puça).
És un circ amb ànima, amb el sabor de les coses fetes amb professionalitat i amb rigor, un circ que dóna cabuda a artistes excepcionals, com la companyila de trapezistes Els Tigres, formada per Boris Ribas, Igor Buzato, Arnaldo da Costa i Isabel Jardim. És un circ amb música en directe, dirigida pel "maestro" Victor Ammann, la qual cosa aporta aquell punt de màgia que es barreja amb el minúscul polsim blanc que cau des de dalt de la carpa cada cop que un trapezista enllaça amb un altre.
Dintre del món del street art de Tarragona cal destacar les genials plantilles amb que ens obsequia Skatboy. En un sa exercici de masoquisme els serveis de neteja les eborren ràpidament, i dic masoquisme doncs es fan mal a ells mateixos en no poder gaudir de l'art quotidià de Skatboy i en canvi amnistien d'altres mostres de graffitis ben grises, ben prescindibles.
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, juntament amb el repartiment de centenars de raccions de xarró -una mena d'escudella- sota les ordres del xef Josep Vinyoles, van ser els encarregats de donar el tret de sortida al Carnaval tarragoní. Això dels plats típics, les begudes típiques... doncs està molt bé. Però no vull penjar aquest post sense sortir en defensa de la beguda típica del Carnaval de Tarragona: la sagnía del tascaman Boada (qui va ser el tercer carnestoltes), tant lligada a la recuperació carnavalera. A una època en que dins del Carnaval tarragoní hi havía més crítica, més sarcasme i no tants lluentons i plomes.
Per als qui no conegueu quest grup ja clàssic, clicant aquí podeu accedir a un petit vídeo promocional. Només dir-vos que estem davant d'un grup ben arrelat a la terra, defensor de la terra -vaja-. Estem davant d'un grup entranyable que entra directe al cor i ens arrenca la rialla, tot revitalitant per uns instants les nostres consciències, i que ha sabut posar-se a la butxaca no ja només a molta gent de les comarques centrals dels Països Catalans sinó a molta gent del cap i casal barceloní (i això és un mèrit en aquesta època de globalització i màrqueting de disseny).
Vagi des d'aquí el meu suport fratern a l'Oleguer Presas i la meva crítica a la decissió de l'empresa Kelme i el meu desig de que Iñaki De Juana sigui alliberat, doncs escriure no ha de ser delicte. 
Links relacionats:
William Louis Petersen (Evaston, Illinois, 1953) és l'actor que interpreta el shakespearià Grissom a la sèrie d'èxit CSI... El que molta gent no sap és que Petersen va estar vivint al País Basc durant la seva època d'estudiant -si és que hi ha una època determinada per això...-. Resulta que uns companys d'universitat de Petersen eren d'orígen basc i van decidir investigar les seves arrels, Petersen amb vint anys s'hi va afegir, i va casar-se amb una de les noies d'aquella expedició (la seva ex Joanne Brady) amb qui va tenir el 1975 la seva filla Maite.
Actualment Petersen afirma que aquesta èpocava ser la "llavor de la seva carrera professional". En William Petersen va conèixer el professor i dramaturg John Woodworth (antic combatent de les Brigades Internacionals) i va estar treballant amb ell, involucrat el el món del teatre, interpretant obres de Shakespeare, d'Arthur Schnitzler. William Petersen va crear una companyia de teatre i tingué diverses topades -no teatrals- amb la Guàrdia Civil.La Guàrdia Civil va ser l'encarregada de tancar-li el tetare diversos cops, especialment arran d'un nu parcial -amoral, clar- que apareixia a La Ronde, d'Arthur Schnitzler. Sobre aquest tema el periodista Manuel de Luna afirma què "segurament rebre uns bons cops de la Guàrdia Civil al País Basc el van ajudar per ser o no ser un forense d'èxit a Las Vegas".
Ja ho diem de vegades que aprenem a cops!
Imatges extretes, per aquest ordre de: http://www.spookyweb.de/ i www.graveshiftcsi.com/
l' Ordenança general de convivència ciutadana de l'Ajuntament de Tarragona aquest bon home és un incívic(*) doncs està cantant al carrer sense l'autorització pertinent. Segons el meu parer aquest senyor ens alegra una miqueta la vida amb la seva música i amb les seves cançons.
El món dels blogs és inabastable i alhora curiós, ben curiós. Avui us parlaré del blog Passion i ho faré servir d'excusa per tal de comentar-vos quatre coses al voltant de l'ús que faig del material d'altres persones i del que m'agradaria es fes amb el meu. resulta que el blog Passion te una curiositat: és un clonatge a mig fer del blog que esteu llegint, el Connexions. El problema és que el clonador o la clonadora no cita d'on provenen els textos que copia. 
El present blog està sota una llicència Creative Commons. Però això què diantre significa? És molt senzill: Sou lliures de copiar, distribuir i comunicar públicament els continguts del blog i de fer-ne obres derivades. Però amb dues clares condicions: 
