VIATGE DE PIXARRÍ

Per mi ja s'hi poden quedar a l'Afganistan, lluitant per la "unidad de destino en lo universal".

Defensen la pau i fan la guerra?

Quelcom no va bé...

Foto: Sergio Barrenechea / Efe

AMB POLS A LES SABATES

A l'amic Pare Noël no li cal cavar per sota dels murs de la vergonya doncs ell viatja pel cel, engolint glopades de "xispa de la vida". Malgrat tot de pèn de nosaltres que al Nadal, com a tot l'any, hi floreixin esperances i anhels.

Ben al contarri del que acaba de fer el bipartit tarragoní: que festeja desitjos de pau amb els xiquets i xiquetes amb un molt ben pensat arbre però que després, en pujar als despatxos, se n'oblida, convidant venedors d'armes i vaixells de guerra a aquest indret tant bell de la Mediterrània que és la capital del Camp de Tarragona.

El futur es fa empolsegant-nos les sabates, caminant i avançant i passant de la teoria a la pràctica... serem capaços d'escriure'n un de diferent de futur? Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer!

SALVADOR SEGUÍ "EL NOI DEL SUCRE", EN UN LLIBRE

Edicions el Jonc no deixa de sorprendren's, per la seva trajectòria, per la seva qualitat i pel seva bona manera de fer dintre del ram editorial. I ho dic doncs aquesta editorial lleidatana ha estat capaç de consolidar-se i omplir un buit certament deatés pels monstres de l'edició en llengua catalana.

Si esteu avorrits o avorrides de llegir la premsa i només llegir crítiques dels llibres que editen les editorials vinculades als respectius diaris, si teniu ganes de sentir-vos partíceps d'un projecte engrescador fet des de la base i amb qualitat... doncs feu un tast de qualsevol dels llibres d'Edicions el Jonc.

I quin és el darrer? Donc "Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista", de Salvador Seguí (1887-1923), o el què és el mateix, d'El Noi del Sucre. En 128 pàgines podeu endinsar-vos de primera mà en l'obra del que probablement fou el sindicalista amb més repercussió, de fet fou assassinat donc no interessava el seu missatge. El llibre conté una novel·la i la transcripció de tres parlaments d'El Noi del Sucre, a més d'una entrevista que l'any 1919 li feu Antonio Cases. Res a veure amb el sindicalisme groc que avui acapara càrrecs i mitjans de comunicació, molt a veure amb les persones que somnien en un demà millor on les persones puguin decidir.

El llibre és el número 10 de la col·lecció Muixeranga, està ara sortint de l'ou, arribant als lectors i lectores... a dia d'avui no surt ni a la web de l'editorial, per tant: novetat pura i dura. El pròleg és d'Emili Cortavitate i la traducció de Pau Juvillà. Un llibre necessari per a entendre la història més recent, però també per passar una bona estona assaborint -si se'm permet de titllar-lo així- aquest referent de l'anarcosindicalisme català i universal.

Foto de Salvador Seguí extreta de Wikipedia. Isbn del llibre: 84-933721-5-3. Títol: "Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista". Autor: Salvador Seguí.

PESSEBRE A LA PLAÇA DEL REI DE TARRAGONA

Si voleu més sobre el Nadal podeu clicar aquí.

Enguany el pessebre municipal del centre de Tarragona està ubicat a la plaça del Rei, i no puc estar-me de comentar-vos quatre coses:

Ha estat una decissió encertada deixar enrrere la manera de fer que regnava sobre els pessebres municipals, fets amb una manca de sensibilitat galopant, i d'això us en parlo al final.

Valoro molt positivament aquests aspectes del pessebre d'enguany:

1.- La construció d'elements arrelats a la nostra arquitectura més popular, i en especial a la pedra seca.

2.- L'utilització d'espècies autòctones (exceptuant la gespa) i el protagonisme donat a la garrofa.

3.- Les figures del pessebre corresponen al pessebre tradicional i no amaguen el substrat pedagògic que existeix en el pessebre.

4.- Els animals estan en unes condicions més bones que en anys anteriors i aquests poden ser observats directament pels xiquets i xiquetes. A més s'han instal·lat unes cortines.

5.- Les Nadales que he pogut escoltar són pròpies i s'allunyen de les horterades de l'estil "how, how, how" o "peces en el río": horterades per estar descontextualitzades culturalment.

Com a aspectes a millorar:

1.- Construïr un pessebre més gros i amb més elements i figures, doncs l'actual no encaixa amb l'espai escollit i queda com a molt petit, fet que resta compensat per l'expositor d'animals de granja.

2.- Instal·lar rètols en llengua catalana i de dimensions molt petites per a les plantes així com un panell explicatiu separat del corral dels animals de granja amb una instruducció als mateixos.

3.- Deixar una mica més de separació entre les reixes dels animals de granja i les persones, tant per evitar que els animals siguin alimentats amb aliments inapropiats per part de la canalla com per eviatar picades als xiquets i xiquetes més agosarats que hi posen els dits. D'altra banda alguns visitants hi compareixen amb gossos el que pot arribar a terroritzar alguns dels animals exposats, com ara les oques, caldria doncs que els gossos estiguéssin a una major distància.

Aspecets que finalment han quedat oblidats (per sort!), els quals us insinuava al principi:

1.- Nadales horteres.

2.- Els rètos que menyspreaven la llengua catalana situats a l'hort del pessebre.

3.- Males condicions d'exposició dels animals.

Per tot plegat la meva valoració és positiva i us convido a passar-vos per la tarragonina plaça del Rei, de fet una de les poques opcions d'activitats gratuïtes que ens brinda aquest Nadal a Tarragona, a banda de la cavalcada de Reis, de la qual us parlaré més endavant. Ja us adelanto que en la cavalcada crec que existeix una mica de màfia que ni l'Ajuntament pot o vol controlar.

A PROPÒSIT DE L'ESPERIT DE NADAL

Podría començar a escriure aquest post comparant l'alcalde Ballesteros amb l'alcalde Nadal per arribar a una conclusió predeterminada, o podría fer-ho parlant sobre si el fast food és precisament saludable o no... Però prefereixo parlar-vos de l'esperit de Nadal i presentar-vos un cas recent i real de com l'Ajuntament de Tarragona diu blanc i fa negre, i això em sap greu.

Tarragona, diumenge, 23 de desembre: comerços oberts, gent passejant, solet i Rambla Nova, l'artèria tradicionalment central de la ciutat, especialment alhora de passejar. I a la Rambla Nova el restaurant Mc Donald's, per anomenar-lo d'alguna manera.

Davant un reduït grup de joves reparteixen fruita de temporada i pa amb tomaca als vianants acompanyat d'una petit octaveta qye canta les lloances d'aquests establiments de fast-food titolada "Què significa menjar en un establiment Mc Donalds?".

La gent -acostumada a pagar sempre- es mira amb simpatia el grup de joves sota l'atenta mirada d'un dels responsables de la franquícia de menjar ràpid que -a mode de Bobby anglès- els ressegeix amb la mirada perduda, sense moure ni un muscle.

I de sobte irrompen en l'escena una parella de guàrdies urbanos que passen a demanar documentació, a interessar-se pels responsables del repartiment de pa amb tomaca, plàtans i d'altres fruites dolces. El carrer ha de quedar net de qualsevol veu que no sigui la del consumisme, ha de quedar net de qualsevol mostra de rebel·lia, ni que aquesta sigui culinària. I per a fer-ho l'eina estrella és.... L'ordenaça del civisme!!!

Els urbanos, malgrat les queixes d'alguns vianants, no entenen de raons i religiosament passen a apuntar la filiació dels joves. I és que segons els urbanos els joves ocupen un carrer que no és seu, impedint circular distretament els vianants que d'altra banda s'aturen per comentar que no passa res, que el pa amb tomaca no fa ni mal ni nosa a ningú.

I aquí, aquí és un vull fer un petit apunt al voltant de l'esperit de Nadal. Segons els nostres polítics (actualment a Tarragona governa el PSC i ERC) el jovent ha de tenir un esperit crític i a més el mateix jovent ha de poder fer-se seva la ciutat, el carrer, ha de poder millorar en l'autoestima i en la formació (o això és el que diuen en jornades i congressos, davant de la premsa i de qui els vulgui escoltar!).

I que més voleu: Un grapat de joves decideixen dur a terme un senzill acte a peu de carrer amb dues paneres dutes en braços convidant a la gent a menjar i tot el pes de la municipalitat, del bipartit d'equerres, se'ls tira a sobre per titllar-los d'incívics. I és clar: l'esperit de Nadal no pot existir legalment fora d'iniciavives institucionals, de l'Obra Social de La Caixa, de la Marató de TV3 o del holding format per les ONG més potents. L'esperit de Nadal només pot ser viscut des de sofà de casa mirant la tele... Si! Això és el que volen els qui ens governen? Exacte, diuen blanc i fan negre, li diuen civisme i no ho és.

L'esperit de Nadal és fraternitat, és rebel·lia, és solidaritat... o és comerç i consum? Valtros direu... Mentrestant des d'aquí vull aprofitar l'ocasió per -un cop més- parlar-vos malament de la l'ordenança de civisme tarragonina, una sibil·lina eina que s'empra per fer callar els moviments socials, doncs no s'actua en d'atres camps, només va a putejar-se les poquetes persones que amb il·lusió treballen i somien perquè Tarragona deixi de ser una bassa d'oli, la ciutat de capellans, militars i funcionaris en la que van viure els nostres avis.

No res... si teniu una estona guaiteu això, això i això.

Fotos: Tondo Rotondo i (la del pa amb tomaca) extreta de Projecte Babel i Davinxi.

TORNEM TORNANT, POQUET A POQUET

Poquet a poquet haurem de tornar... El quedar-me sense ordinador de forma sobtada ha motivat unes merescudes vacances no ja blocaires, sinó digitals: redescobrint la pila de coses que deixes de fer mentre estas trebalalnt amb l'ordinador. Entre d'altres s'ha incrementat el temps que he dedicat a la lectura de llibres i a la neteja de la casa. Bells i antagònics conceptes!

Doncs res ara amb un ordinador renovat, matxambrat... però prou potent per anar fent durant quatre o cinc anyets.

Foto: Faustino.

Continuem connectant, doncs!



Gràcies per passar-vos per aquí, tot i tenir el coneixement de què estava lluny per poder-voa acompanyar i convidar-vs a un tè o un cafè, en aquesta: la vostra casa.

DESCONNEXIONS TEMPORALS

Disculpeu-me però el meu ordinador ha decidit "petar", per això ara estic molt molt molt off-line, desconnectat... o sigui sense ordinador a casa. Espero ben aviat poder-ho tenir tot solventat i a punt i tornar amb una major freqüència de posts, comentaris, etc.

Mentrestant us recomanodues coses: navegueu pels enllaços amics que trobareu a la dreta i si teniu ganes de Tondo Rotondo doncs... sempre podeu capbussar-vos per l'arxiu de posts antics.

Fins ben aviadet! I gràcies per ananr passant per aquest, el vostre blog!

VULL SER PORTUGÈS

Ser català, ser catalana suposa un plus més de vida: vivim en un país on els nostres representants només són amos de les engrunes d'aquell desafortunat "café para todos" i per tirar endavant hem de justificar-nos i entomar sempre: d'aquí lo del plus de vida, que no de bona vida.

I malgrat tot són dels que penso que tenim el mateix dret a decidir que pugui tenir un ciutadà, una ciutadana de Portugal -per posar un exemple ibèric, que no hispànic. Per gastada que estigui la frase m'agrada: "L'autonomia que ens cal és la de Portugal"

En tot cas qui te -i molt de dret a decidir- és en Saura, que ha decidit fer unes hores extres per estar a punt davant dels seus homes de Harrelson.

I qui també te dret a decidir són els qui no volen que decidim, però aquesta és una altra història doncs s'aguanta en el dret de conquesta.

I mentrestant Tarragona continua sent una bassa provincial on tot passa sense pena ni glòria.

LLOANÇA GATÒFILA

Per si algú encara ho dubtava el Connexions és un blog gatòfil, i això què vol dir... doncs què és un blog amic dels gats.

El món es divideix en dues classes de persones: les que els hi agraden els gats i les que passen de tot.

El gat és un animal intel·ligent i lliure. Fixeu-vos sinó en aquesta foto que vaig fer l'altre dia al passeig de les Palmeres, tot passejant. El parell de gats estava prenent el sol, amb confort, però al moviment de la càmera, al clik... van mirar de reüll, amamtents, esguardant qualsevol perill.

I és què els gats de carrer són sumament àgils pel que fa a movments, a reaccions... els hi va la pell doncs estan acostumats a haver de conviure amb humans cràpules i indesitjables. El cas que viuen a casa (dit d'altra manera, nosaltres -si de cas- vivim a la casa del gat) en canvi són més confiats més dormilegues.

TANCANT HISTÒRIES

Aquests dies per a mi han estat, són uns dies de feina doncs estic tancant alguns projecets que tenia iniciats des de feia temps... d'aquí que estic esmerçant el poc temps lliure de que disposo en precisament això, tancar alguns d'aquests projectes, en anar-los materialitzant.

No us penseu que vull perdre el fil del blog, dels vostres blogs, amb els quals tantes i tantes coses estic aprenent, però he baixat una mica la freqüència de posteig.

Mentrestant -i per si a algú li abelleix seguir els meus consells- vull compartir novament un parell d'històries amb vosaltres, d'històries que m'han entusiasmat.

El llibre del sempre genial Manuel Delgado "Sociedades movedizas. pasos hacia una antropologia de las calles".

El blog de Relk.

POTES NEGRES

Doncs mireu, Jaime de Marichalar sempre m'ha fet gràcia doncs crec que el seu posat representa molt bé -separacions matrimonials a banda-l'essència del pota negra espanyol.

Però avui me n'assabento d'un fet que l'honora: és president de la Fundació AXA Winterthur i com a tal ha estat l'encarregat de presentar a l'opinió pública la còpia digitalitzada de milers de documentació referent a Calixte III i Alexandre VI, més coneguts com els papes Borja.

I ho ha fet a València, de la mà d'Eliseu Climent. Penso que aquesta és una molt bona inciativa que de ben segur acostarà la documentació dels arxius secrets vaticans a les persones interessaes en estudiar aquesta nissaga, la dels Borja... l'essència de la pota negra més catalana de València.

AMÈRICA LLATINA NO CALLA

Mentre a casa nostra els mitjans de comunicació van tancan files en defensa de la monarquia espanyola al món això no passa... i els borbons continuen acaparan portades: la del Jueves n'és una però també l'afer amb el Marroc, la crema pública de fotos, l'exhibició a Ceuta i Melilla, i la sortida de to a la cimera de Xile; sense oblidar la sonada separació del marixalar i la infanta, en la qual l'home ni ha marxat de casa ni deixa de gaudir dels privilegis i partides reials. Rollos de faldilles a banda, tot un seguit de persones estan començant a recollr signatures pel manifest "América latina no se calla"... Alguns dels primers signants són Ramón Chao, Ignacio Ramonet, Alfonso Sastre, Pascual Serrano o la catalana Montserrat Ponsa.

Si voleu signar el document podeu escriure a nosecalla@gmail.com ... però abans feu-li un cop d'ull.

Lo ocurrido en la recién finalizada Cumbre Iberoamericana en Santiago de Chile testimonia que los tiempos han cambiado en América Latina. Después de siglos de crímenes y saqueo, imponiendo a sangre y fuego un orden favorable a intereses ajenos a la región, se pretendía, una vez más, argüir que la situación de pobreza, exclusión y marginalidad, en que se hallan sumidas las mayorías del continente no es responsabilidad de las antiguas metrópolis coloniales ni de la continuidad de esa dominación por las transnacionales europeas y norteamericanas.

La sublevación de verdades, desatada en las voces de líderes emergidos en procesos de refundación nacional, hizo perder el control a los representantes de una mentalidad colonial, más irritados por un discurso que reivindica la recuperación de los recursos naturales y los servicios básicos, que por las alusiones a un gobernante europeo de triste recuerdo. No nos engañemos, son los intereses mezquinos de los banqueros y accionistas que representan y no el honor de los españoles, los que conducen al líder de un partido “socialista y obrero” y a un monarca no electo a compartir la defensa del criminal de guerra José María Aznar.

Las voces de los indios, de los oprimidos, de los olvidados, han entrado definitiva y crecientemente en el escenario político iberoamericano, y ni monarcas ni neoliberales disfrazados de izquierdistas las harán callar.Es hora de que lo entiendan para siempre quienes pretenden frenar los cambios imprescindibles en América Latina, proclamamos nuestra solidaridad con quienes los impulsan y los defienden.

ESPANYA: EDICTE REAL

El diari mexicà La Jornada reprodueix aquest text de José Steinsleger. Interessant... us el deixo en versió original.

Yo, Juan Carlos I de Borbón, rey de España, de Castilla, de León, de las Dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Menoria, de Jaén, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, y de las Islas y Tierra Firme del Mar Océano.

Yo, chozno de Fernando VII (1808/1813-33), injustamente apodado El felón por haber tramado el envenenamiento de sus padres para ceñir sobre su testa contrahecha la corona que en Bayona vendió por un duro al Gran Corso, mientras el pueblo se desangraba en su nombre.

Yo, tataranieto de Isabel II (1833-68), quien junto con Inglaterra y Francia tomó el puerto de Veracruz en garantía del pago por deudas contraídas en las guerras civiles de México (1861), y que luego invadió las islas Chinchas de Perú (1863), y luego se anexionó República Dominicana (1861-65), y luego sometió a cruel bombardeo los puertos de El Callao (Perú) y Valparaíso (Chile, 1865-71).

Yo, Landgrave de Alsacia; príncipe de Suabia; conde de Artois, Borgoña Palatinado, Hainaut, Namur, Gorizia, Ferrete y Kyburgo; marqués de Oristán y Gociano; Margrave del Sacro Imperio Romano y Burgau; señor de Frisia, Salins, Malinas, la Marca Eslovena, Pordenone y Trípoli.

Yo, bisnieto de Alfonso XII, El pacificador (1875-85), hijo de la anterior y de su primo el príncipe Francisco de Asís y no, como se dice, del capitán Enrique Puig Moltó; invasor de Haití junto con Estados Unidos, Francia e Inglaterra (1871 y 1883), quien fue sorprendido en su buena fe en la Plaza de la Cebada cuandounas mozas que lo vitoreaban le espetaron '¡Mas gritábamos cuando echamos a la puta de tu madre!'.

Yo, nieto de Alfonso XIII (1886-1931), hijo póstumo del anterior, que en el día de su boda salvóse de la bomba lanzada a su carroza por el anarquista Mateo Moral (1906); "pacificador" de Cuba, Puerto Rico, Filipinas y Marruecos; pionero del cine pornográfico en el barrio chino de Barcelona; partidario del falangista Primo de Rivera, destronado en 1931 por la chusma de la Segunda República.

Yo, hijo de Juan de Borbón y Battenberg, legítimo y eterno candidato al trono, quien murió de tristeza por mi fidelidad al Caudillo y a los Principios del Movimiento Nacional.

Yo, a quien acusaron de traicionar a los golpistas del 23 de febrero de 1981.

Yo, partidario de la incorporación de España a la OTAN por mediación de Washington y mi fiel vasallo Felipe González (1986)...

Yo, beneficiario de un crédito de 100 millones de dólares del príncipe de Kuwait para que los aviones de Estados Unidos puedieran aterrizar en nuestro suelo durante la guerra del Golfo (1991).

Yo, socio de los implicados en el escándalo del banco Ibercorp (1992), que se quedaron con el dinero de centenares de ahorristas.

Yo, señalado junto a mi dilecto José María Aznar co-responsable en los negociados de la petrolera francesa Elf (2003)...Yo, quien tanto hizo por el Grupo Santander Hispano y Repsol a fin de apoderarnos de Yacimientos Petrolíferos Fiscales de Argentina...

Yo, amigo de Mario Conde, director del intervenido Banesto y 'banquero de la monarquía'...

Yo, íntimo del príncipe Zourab Tchokotua, de Georgia, procesado en un tribunal mallorquí por presuntas estafas inmobiliarias...

Yo, incapaz de enfrentar a un novillo pero matador, en 2004, de una osa preñada perteneciente a una especie en extinción a la que mis amigos rumanos emborracharon con vodka y miel para dar en el blanco.

Yo, reunido en esta Capitanía General junto a mi fiel José Luís Rodríguez Zapatero y tantos de mis vasallos que, sabiamente, retornan poco a poco al redil de la Madre Patria tras sus locas aventuras libertarias. Yo, el rey, os ordeno, Hugo Chávez, a que te calles en nombre de los principios, la moral, la tolerancia y la decencia de las gentes de razón.

Dado en Santiago de Chile, 10 de noviembre de 2007

Foto extreta d'aquí.

USOS LINGÜÍSTICS

És ben curiós com s'esforcen els organismes oficials espanyols en utilitzar la llengua catalana. Si cliqueu aquí veureu com no serveix de gran csa l'esforç que ha fet el Ministeri del Sr. Moratinos per tal d'emprar el català al seu lloc web. Pel moment els babèlics apologetes de la discriminació per motius de llengua encara no s'han queixat doncs suposo que l'igualitarisme només és en detrimen d'una de les dues llengues oficials a la part no francesa, ni andorrana, ni italiana dels Països Catalans.

30è JOC LITERARI DE JESÚS M. TIBAU

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon al Connexions [from Tarragona] és el següent:

"Com m’agradaria trobar-te entre els relleus del teu nu."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Fotografia de Jesús M. Tibau.

UN PARELL D'EXEMPLES

De fet no estem acostumats a que els nostres polítics siguin sincers, ni siguin espontanis, ni diguin el què realment pensen... Els qui vivim a l'estat espanyol estem acostumats a una majoría de polítics generalment preocupats en primer lloc pel seu propi benestar personal i el de les seves famílies i amics. Malgrat tot de polítics professionaks n'hi ha de tot tipus... fruiu amb la portaveu del grup socialista al parlament d'Aragó... Cosa fina!

HAN MATAT EL MEU GERMÀ

Avui és un dia trist, un dia en el què les persones que estimem la llbertat i l'amistat entre els pobles estem de dol.

Madrid no és exactament la ciutat cavernària que ens presenten els mitjans de comunicació. Castella és potser la nació de l'actual estat espanyol que ha estat més desdibuixada per tal de que els poderosos hagin pogut crear aquesta artificial presó de pobles anomenada "Espanya".

Avui però és un dia trist doncs un jove castellà, Carlos, ha estat assassinat pel feixisme espanyol més pur i dur, per membres d'un partit que no ha estat il·legalitzat i que a la seva web tenen la barra d'afirmar què "el comportamiento ejemplar en todo momento de nuestros militantes"...

Avui em sento madrileny, em sento castellà... i ben allunyat dels borbons, dels feixistes, dels corruptes, avui em sento "comunero" i amb més força per posar el meu granet de sorra per fer callar aquestes boques de la mentida que ens amarguen la vida, que ens manipulen i renten el cervell amb els seus mitjans de desinformació: mireu com estan tracatnt la notícia, com si d'una "reyerta" es tractés.

I parlant de tractament informatiu... mireu com tacten a TV3 -"la seva"-qualsevol espurna de dissidència: de bretolada, mireu com -a tots els "informatius"- estan reforçant els borbons defensant-los a capa i espasa, tot desacreditant els presidents escolits democràticament a Veneçuela, Nicaragua, Bolívia...

SAPS QUE VIUS A L'ANY 2007 QUAN... (*)

Saps que vius a l'any 2007 quan...

1. Per casualitat poses el teu password al microones.

2. Fa anys que no jugues al solitari amb cartes de veritat.

3. Tens una llista de 15 números de telèfon per trucar a una família de 3 persones.

4. Envies un correu a un company que treballa a la taula del costat de la teva.

5. Has perdut el contacte amb alguns amics i familiars perquè no tenen una adreça de correu electrònic.

6. Arribes a casa després d'un dia de feina i respons al telèfon com si encara estiguéssis a l'oficina.

7. Apretes el zero del telèfon de casa per agafar línia.

8. Estàs al teu lloc de treball des de fa 4 anys però has treballat per a 5 empreses diferents.

10. Tots els anuncis de TV sobreimpressionen una adreça web a la pantalla.

11. Tens un atac de pànic si surts de casa sense el teu mòbil i tornes per agafar-lo.

12. T'aixeques pel matí i, abans de prendre't el cafè, la primera cosa que fas és anar al teu ordinador a veure si s'ha descarregat alguna cosa a l'Emule.

13. Inclines el cap per somriure :-)

14. Estàs llegint aquest text, hi estas d'acord i somrius...

15. ... pitjor encara! Ja saps a qui reenviaràs aquest correu!!!

16. Estàs massa ocupat per adonar-te que no hi ha el número '9' a aquesta llista.

17. Has comprovat de seguida si hi havia o no el 9 a la llista!

CONSELL: Quan la teva feina et tingui fart, estiguis a punt d'agafar una depressió i, a la tevea empresa res funcioni com voldries, fes això: Atura't a la primera farmàcia que veguis i compra un termòmetre rectal 'Johnson and Johnson' (només d'aquesta marca). Obre'l i llegeix les instruccions. Trobaràs aquesta frase: 'cada termòmetre rectal Johnson and Johnson ha estat provat personalment a la nostra fàbrica'. Llavors tanca els ulls i repeteix en veu alta 5 cops seguits: 'estic content de no treballar al departament de qualitat de Johnson and Johnson'!!!!

I ARA RIU! Va, vinga! Reenvia aquest missatge als teus amics, et mors de ganes, (qui sap per què) ho sé! I recorda sempre que hi ha feines pitjors que la teva...

(*) Com alguns de vosaltres ja haureu captat aquest text no l'he escrit jo, l'he rebut via e-mail però realment m'ha agradat i l'he postejat. Normalment passo de reeniar aquest tipus de missatges, de vegades ni els obro, però mireu... avui és divendres i el món es veu d'una forma diferent. Bon cap de setmana!

Fotografies extretes d'aquí, aquí i d'aquí.

ANEM A "PPEREJIL"

Amb quin d'aquests "sujetus" anireu a passar un cap de setmana a l'illot marroquí de "Perejil"?

1.- Aznar, "hablo catalán en la intimidad".

2.- Acebes, "ha sido ETA".

3.- Zaplana "me metí en politica para forrarme".

4.- Rajoy "son como hilillos de plastilina que suben".

Evidentment la tornada l'hauria de fer -el "sujetu"- en pastera però en direcció cap a les profunditats.

UN ANY DE TONDO ROTONDO... I TANT JOVENET, ELL

He de reconèixer que ni m'he n'he adonat que ja fa més d'un any que vaig començar a publicar el Connexions [From Tarragona], que amb major o menor prèdica s'ha anat fent gros, com una planta d'aquelles que cuides, regues, mimes... a cops d'invertir-hi temps i energia, però amb una cosa: la satisfacció de poder gaudir de la vostra complicitat.

De què serviria sinó publicar un blog exclusivament d'autocomplaença... durant aquest any -no us penseu- he conegut moltes coses noves... vaig començar dient bloc i ara dic blog, he participat en campanyes, m'han regalat entrades, he ajudat a una persona que viu a Salou a retrobar-se amb el seu fill que viu al Carib, he penjat un collage en una exposició... i tantes i tantes petits coses que depassen una mica el blog estricte. M'han publicat una foto a la revista Zirkolika, un article a Caldo de Cultivo, m'heu convidat a soparillus, trobades, vaig sortir a la revista Públics i al Diari de Tarragona, o qui sap... potser en algún lloc més.

I -per activa i per passiva, conscient i inconscientment- he ajudat algunes persones a obrir el seu blog, la qual cosa també està molt bé, doncs recordo lo durs que van ser els principis, amb un blogger menys desenvolupat, barallant-me amb l'html de tant en tant... I encara no en sé prou, però en se més que l'any passat...

Entre tots i totes anem fent gran la blogosfera catalana, des de la tarracosfera global...

Us deixo amb la primera capçalera i amb el meu primer post, que encara no ha rebut cap comentari...

PEDRES BLAVES & RELK

Digueu-me pesat, però m'agrada compartir amb tots vosaltres algunes de les joies que vaig trobant-me amunt i avall, dins i fora de la xarxa, i el blog de Relk n'és una. Capbusseu-vos-hi i no us oblideu de connectar els altaveus!

Aquí en teniu una mostra, llegiu, guaiteu i escolteu:

Pedres blaves

De mi han sorgit les altes pedres blaves,
el cercle silenciós de les grans pedres.
Mentre s'obre la ment i mentre s'obre
la porta més recòndita de mi,
han nascut les antigues pedres blaves:
he nascut novament en el camí.

cd: "pedres blaves"
edita: temps record
data: novembre 2006

text: jordi bilbeny
música: joan vallcorba

maira comalat: veu, coros i glockenspiel
montse majà: violoncel
joan vallcorba: piano elèctric i programacions

videoprojecció 2006
filmació: maira comalat i pol caturla
montatge: joan vallcorba


Material extret de Relk i Relk.

TARGETES DE LA DISCÒRDIA

De fet de vegades mentres pagues un producte, o un servei et planteges coses...

Normalment sempre porto a sobre un parell de targetes de crèdit, de la casa Visa i corresponent a dues caixes diferents. Les dues targetes de crèdit em retornen un petit tant per cent dels diners que desembutxaco. Una ho fa de forma directa cada mes i l'altra t'ho has de treballar tu de tant en tant, anant a la web de la caixa d'estalvis en qüestió i llavors realitzant l'ingrés dels diners.

El tema és clar: Penso que el millor és pagar en efectiu i no donar negoci ni a bancs ni a transnacionals de les targetes de crèdit, doncs aquests es queden un tant per cent de cada transacció, i això al botiguer o botiguera no crec que li plagui en excés.

Ara bé... tinc un desajust, doncs utilitzo molt sovint les targetes doncs penso què, com que el botiguer o botiguera de torn no em fa cap descompte i els amos de les targetes de crèdit si això és un petit alicient per a la meva economía. I d'altra banda no cal que pagui res fins a primer de mes...

Aquest és el meu dilema... potser millor no tenar-s'hi massa la closca, no?

Nota: No us he dit que les comissions me les retiren. Normalment les caixes ho fan però només si els ho demanes, amb una frase per l'estil funciona molt bé... "Si he de pagar comissió dóna'm de baixa la Visa doncs no m'interessa". Proveu-ho: funciona. I si no te la treuen doncs la finiquites i en demanes una de nova en un altre lloc, ja hodiuen que el client sempre te la raó, no? Jjejejeje

SHOPING, SHOPING, SHOPING

De fet cada primer de mes és un petit festival del consum -pels qui tenim la sort de treballar més o meys dignament-, un petit festival del consum al qual ens veiem obligats: factures de llum, telèfon, hipoteca, cotxes, etc.

L'altre tipus de consum, el dels shoping compulsiu, cada cop queda més arraconat a dos tipus de persones: a les que s'ho poden permetre doncs van sobrades i a les que no s'ho poden permetre massa però viuen al dia, surfejant entre diverents cases d'hipoteques express.

Sort que de tant en tant -però- tots ens igualem, i això que acabo d'escriure te molts i molts matissos: molts grisos i molts blancs.

Salut i bon pont els que pogueu fer-lo! I vigileu la VISA!

FELICITEM-LOS, FELICITEM-NOS

Avui toca, avui toca felicitar a tota la gent que està fent possible aquest blog ciutadà que tenim a Tarragona i què a cop de post, a cop de conya ha anat fent-se gran, arribant a un anyet de vida.

Potser el què més m'agrdada del Tarragona 2016 és la seva irreverència amb tot allò tant políticament correcte que ens porta a mirar cap a un altre costat quan parlem del carrer, del mobiliari urbà, dels espais públics, dels racons de Tarragona.

Dissortada Tarragona? Afortunada Tarragona? En tot cas visca Tarragona i vista Tarragona 2016 -el blog-.

Feliciteu-los, felicitem-nos!

ITALIÀ?

Us heu plantejat mai estudiar italià? Us agrada la sonoritat d'aquesta llengua germana? Doncs no deixeu de linkar aquest blog: Learn italian. Es tracta d'un espai molt i molt complert que de ben segur us captivarà.

Una oportunitat per assaborir aquest espai d'autoaprenentatge fet des de casa nostra i què cada cop atreu visitants de més indrets interessats per la llengua i cultura italianes.

EL MODEL TARRAGONÍ: LA PLANTA DE GAS A ALCANAR

El model tarragoní que pretèn compatibilitzar indústria química i indústria turística s'exporta. Justament ara que el txapapote ha empastifat el mediterrani i la platja de la Pineda -amb un considerable segon pla mediàtic, si ho comparem amb d'altres notícies-.

De fet suposo que els visitants del Tarragonès estaran agraïts de poder respirar el que respirem i que aquesta és una bona excusa per endur-se un souvenir cap a les seves terres, un souvenir dins els pulmons, clar.

Però perquè dic això... perquè un dels líders del nostre benaurat tripartit ho afirma -com ho afirmava amb contundència el nostre antic líder local Joan Miquel Nadal, que no volia ni sentir a parlar del debat turisme versus petroquímica. En aquest cas es tracata d'una planta de gas, que segons Josep Huguet (blog)és perfectament compatible amb el turisme d'Alcanar. I tant què ho és, per tant jo rumiant rumiant penso... si tant compatible és perquè no la foten sota la Sagrada Família, ara que Barcelona sembla un gruyère... Però només ho rumio doncs no desitjo tant de mal als amics de Barcelona.

Vistes aquestes declaracions de Josep Huguet ERC s'està cobrint de glòria, no se suposa que defesaven el territori? A aquest pas no m'estranya gens ni mica que les CUP creixin arreu del país. S'han pixat l'opinió de milers de persones que van manifestar-s'hi en contra, a l'estil més peperià.

Rollos a banda... sort que la Genialitat ha elegit l'Ebre com a prova pilot del pla estratègic de turisme de Catalunya, a cops de fotre-hi fàbriques de gas i merda diversa, com a Tarragona, vaja.

Fotos: Ajuntament d'Alcanar.

SALVEM LA PLATJA LLARGA

Aquest matí de dissabte -a les dotze d'avui disabte- anem cap al pal de la seu, cap al carrer Major, cap a la plaça de la Font... Anem-hi per salvar la platja llarga, per donar suport a aquesta colla de somniadors que fan avançar la societat, per sobre de polítics no gaire nets, per sobre de pim, pam poums i sobre tot sobretot per sobre del ciment que com deia el grup de música ja clàssic Esquirols ens uneix de nord a sud: "Una cosa ens uneix ara, de Salses a Guardamar, formigó, sorra i ciment, una cinta voira el mar".

Informeu-vos aquí i surfejeu.

EL PARE JONY TREU NOU DISC

Mentre busco una mica de calma i inspiració per retornar als posts de sempre... vull compartir amb vosaltres aquest darrer treball de Mn. Joan Enric Reverté, més conegut com el pare Jony, i a qui vaig veure un cop al Moll de Costa de Tarragona. El padre Jony acaba de teure al mercat nou disc, doncs aquí teniu nou vídeo, fresquet, fresquet...

Qui diu que no es pot buscar a Déu amb l'ajuda del rock dur?

DEL BRASIL A VALÈNCIA

Per un moment -mirant aquest vídeo de Carlinhos Medeiros- m'he imaginat que la música és universal, des del respecte a cada identitat, a cada accent... i m'he imaginat no que estava al Brasil sinó que estava a casa nostra, en concret al sud del país -on floreixen les bandes de música i el bon rollo a glop de cafè licor, de burret i a voltes de falles i moros i cristians.

Salut!

TERRA ENDINS

Mireu, he descobert un grup que m'encanta com sona... i ben aviat us en parlaré, però primer vull anar-lo païnt, poquet a poquet. Podeu fer-ho també a partir de relk.cat o relk.blogspot.com o del Youtube mateix... Així doncs, m'hi acompanyeu?

L'autenticitat, el ser genuï, el compromís... són tres trets que ara mateix em passen pel cap, però vull descobrir-ne més assaborint les lletres de Jordi Bilbeny.

Darrerament estic força indignat amb la situació política que estem vivint, d'aquí tants posts amb aquestes connotacions... una mica de calma m'anirà bé per retrobar totes les connexions d'aquest blog. I escoltar Relk m'hi ajudarà, sense perdre aquesta espurna de rebel.lia.

CONVIT A ENLLAÇAR, CONVIT A PENSAR

Jordi Pujol, Pasqual Maragall, els abats de Montserrat i de Poblet... han estat les primeres persones a signar un contundent escrit per garantir la continuïtat de TV3 al País Valencià.

Mentrestant l'engranatge judicial espanyol va fent via i ha multat amb 300.000 euros a ACPV.

Us convido a enllaçar amb aquesta web.

M'he de mossegar la llengua doncs la diria massa grossa i com que en aquest estat on vivim no existeix llibertat d'expressió... podríen tancar-me el blog.

Aquest tema clama al cel!

És ara que els nostrs politics, i per damunt de tot la nostra societat civil ha de demostrar que no ens aturaran.

Linkeu, amics i amigues.

QÜESTIÓ D'IMATGE?

Després d'un vídeo de la vida real, perqupe no riure una mica amb els de Polònia?

AMENACES DE MORT I INSULTS GRUIXUDETS

He de dir-vos que no formo part de cap partit polític i des d'aquesta premisa considero brillant la intervenció de Carod en aquest tall que he penjat. No vaig veure el programa televisiu de marres i quan he anat a buscar fragments al Youtube m'he trobat amb desenes de missatges desafiants des de l'amenaça de mort a l'insult contra el noste país, etc. I pel moment RTVE, que és qui ha penjat els fragments al Youtube no els ha moderat, deixant-los impunement penjats.

Aquesta és la seva democràcia.

BLOG ACTION DAY

Una nova contribució al debat sobre el diluït ecologisme que alguns partits empren com a marca electiral és aquest vídeo que he trobat sobre el partit del Saura.

BLOG DAY: CANVIAR LA VIDA, TRANSFORMAR LA SOCIETAT

L'ecologisme, avui tant en boca de tothom, va tenir uns orígens no tant mediàtics i molt barbuts. El problema és que molts cops diem ecologisme al que no ho és, ja que penso que l'ecologisme ha de dur implícita una idea de trencament amb aquesta nostra forma de governar-nos i viure que s'ha demostrat no gaire amiga del medi ambient, la sostenibilitat, etc.

Avui és el dia d'acció -el Blog Day-, i aquesta acció se centra en dedicar un post al tema del medi ambient. Doncs bé... us faré cinc cèntims de com ja fa una pila d'anys vaig interessar-me per l'ecologisme.

De petit sempre va cridar-me l'atenció la natura i les passejades pel camp acompanyat del meu avi de ben segur hi van ajudar, ni que alguns cops tornava a casa carregat de cargolins que trobàvem als fonolls dels marges d'una carretera en la que aleshores la circulació era ben minsa si ho comparem amb avui dia. Poc a poc vaig anar decsobrint el món i amb ell fixant-me no ja amb la natura més propera, amb el que avui anomenarien el territori... i paral.lelament devorant i assaborint els llibres d'aquesta temàtica que queien a les meves mans, normalment en castellà, i què encara conservo, lluny però del lloc on us estic escrivint... Eren els manuals de "Los jovenes castores", "de los amantes de la naturaleza", espectaculars llibres de fauna salvatge d'arreu del món... I així anat creixent i a l'estiu xafardejant el fons del mar a pulmó lliure (amb tub, ulleres i aletes) o anant en bicicleta pel terme, a buscar espàrrecs, d'excursió amb els amics i amigues...

I el temps anava passant i jo articulant el meu pensament, creixent, vivint, formant-me, estimant... I buscant referents en l'eclogisme més compromès: Greenpeace, Alternativa Verda, el Moviment de Defensa de la Terra i el "Manual de l'ecologista català" que va publicar Salvador Balcells, l'escriptor militant de l'Espluga de Francolí... També la revista "L'alternatiu", però també Quercus, Natura... les campanyes antinuclears, amb en Carranza com a llunyà i estimat referent... I la meva admiració per les persones que amunt i avall defensaven la terra, tant interposant-se entre un bidó radioactiu i el mar, com realitzant una acció armada contra la Fecsa. Eren èpoques en que ho volíem tot, i en les que tot era possible, quan no tocàvem de peus a terra -o potser és ara que no hi toquem!-

Aquests records -dispersos- són la meva aportació personal al blog day sobre el medi ambient. Avui que tots els polítics corruptes i totes les multinacionals diuen defensar-lo, el medi ambient. Avui que encara tot està per fer i tot és possible. Avui que ho continuem volent tot, perquè no ens han donat res, només fum... i mentre escric tot això m'ha vingut al cap unes paraules que em porten records... "Canviar la vida, transformar la societat"

L'AUTENTICITAT...

FELIÇ DIA DELS XORIÇOS

12 d'octubre, dia dels xoriços de raça...

NOU SALVAPANTALLES DE CATEGORIA

Coincidint amb tot el tema de la fira de Frankfurt, la gent del Domini.cat ha posar en marxa una iniciativa que ja he posat en pràctica i vull compartir amb tots valtrus.

Es tracta d'un estalvi de pantalla -d'un salva pantalles, vaja- molt treballat que combina tres fragments de foto d'escriptors amb la corresponent citació. Proveu-lo si us ve de gust i a veure què us sembla, s'instal.la molt ràpid des d'aquí.

El més interessant és que també sortegen diferents llibres signats per l'autor. Voleu provar sort? Si a algú li toca ho pot compartir fent-ne un post.

És molt xulo... atreviu-vos!

La foto és d'Andreu Carranza, escriptor d'Ascó que també surt al salva pantalles. Extreta de Frankfurt 2007.

CONSELL UNDERWEAR

Fa dies que us parlo de rollitos ben durs i de tant en tant paga la pena tornar al dia a dia.

Aquesta fotografia la vaig fer en una merceria tarragonina, i de fet alguns d'aquests estampats no m'acaben de fer el pes, però... i n'hi ha alguns -de calçotes- que m'agraden.

Quins fan més per mi?

Els de ratlles , els carabasses, els verds?

Digueu, digueu... I que consti que no n'hi ha d'atigrats. Ufff....

ERNESTO GUEVARA, "CHE"

40 anys de la caiguda en combat del guerriller Ernesto Guevara "Che". Vull destacar les paraules del també guerriller Ramiro Valdés, en l'homenatge que s'ha dut a terme a la ciutat cubana Santa Clara, de la que sempre guardaré entranyables records.

Avui, com fa 40 anys la humanitat ha de continuar avançant. Potser per això cal que recordem les persones que ho han fet possible, les persones que ho fan possible: les imprescindibles, que deia Brecht.

No res, si voleu investigar una miqueta us deixo un grapat de links sobre el Che.

QÜESTIÓ DE PRIORITATS

Alguna de les flamants noves regidores de l'Ajuntament de Tarragona sembla que està més interessada en saber de quins avantatges pot disposar que no pas per saber com pot treballar millor pel poble a qui es deu.

Dos punts estrella són: les dietes, els viatges i -com no- l'aparcament gratuït. Això de l'aparcament m'ha fet pensar el el car que és poder aparcar al centre de Tarragona (130 euros mensuals a la Rambla Nova), i també en l'afer que va protagonitzar fa una pila d'anys un antic regidor que va rellogar el seu aparcament gratuït, fet que no va agradar a l'equip de govern.

Potser no està tant malament doncs si tenim enllustrats i contents els nostres regidors de ben segur que treballaran millor i més a gust.

Ells viuen, nosaltres treballem, que deia l'Ovidi.

Acudit: Langer.

FIXEU-VOS EN EL DIT DEL BORBÓ

Tots

LI DIUEN DEMOCRÀCIA I NO HO ÉS

Aquest blog se solidaritza amb les persones repressaliades per motius polítcs.

La transició de Franco a la democràcia no ha existit mai, en tot cas una transició cap a un franquisme disfressat de democràcia que nega el dret a manifestar-se, expressar-se i organitzar-se a nivell polític.

LA PINÇA BIRMANA

Crec que va ser l'expresident Pujol qui va situar el centre del país justament a la barcelonina plaça de Catalunya. Potser no és un centre tel.lúric però si més no és un dels punts més transitats pels qui visiten Barcelona.

Aquest matí -a Barcelona- he participat en un senzill acte justament al bell mig de la plaça Catalunya. Era un acte organitzat per un grup de monjos budistes tibetans de la Casa del Tíbet per la pau a Birmània, o Myanmar. L'acte, presidit per una gran bandera tibetana ha estat un clam per la pau i s'ha tancat amb el cant de l'himne nacional del Tíbet i de Catalunya, dues de les moltes nacions sense estat que esquitxen la geografia mundial. Ningú -però- ha respost a la pregunta del monjo que conduia l'acte sobre si era coneixedor de l'himne nacional birmà.

De fet -i si faig memòria- més enllà de pinzellades d'exotisme de l'anomenada pinça birmana i del grup musical de nom cinematogràfic Objetivo Birmania, ben poca conec d'aquest estat asiàtic, dels seus governants i de la seva gent, del seu poble. Hauré d'investigar... Però m'hi sento proper... m'hi sento proper doncs m'indigna profundament l'actitud prepotent i censora del seu govern, la persecució religiosa del budisme birmà, i l'aixafament -igual que fan els homes de Joan Saura sovint- del dret a manifestar-se.

Però, el birmà, l'endevino un poble valent, on la religió -desvetllant consciències i no endormiscant-les- no està desconnectada del poble. I m'hi sento proper, ben apropet: com a casa nostra no existeix la llibertat, però allí és més evident. No com en aquest estat espanyol en el que es prohibeixen manifestacions, partits polítics, ràdios, diaris, webs.... i la comunitat internacional no mou un dit, deixant fer deixant passar.

I és que potser la pinça birmana no és només una postura sexual... potser la pinça birmana és una estratègia per anorrear la democràcia tot aixafant el poble, tocant els collons i els ovaris al poble... Qui lo sap!

Dedico aquest post a Zel.