"LLUNY DE NOSALTRES NO EXISTIM"

Amb en Joan hem compartit versos... i en un comentari al post Sóc feliç em diu això... en referència al poema de Joan Margarit, "La Felicitat": "Tondo Rotondo te la retorno: És un poema, per mi bellíssim -en mig del dol- de Joan Margarit, dedicat, com tot el llibre Joana, a la seva filla morta, de qui ell diu en el pròleg: Ser el seu pare ha significat estar sempre a la vora del més delicat i bondadós que pot oferir la vida."

"La Felicitat" de Joan Margarit m'ha traslladat a aquest territori que tots portem a dins i què qui sap on se situa... a mig camí entre el cor i l'ànima... a la perifèria en tot cas de la raó... on m'he hagut de resguardar del vent, de la sorra i de la nit, i des d'on he pogut esguardar l'escuma a l'horitzó de la que ens parla Joan Margarit.

Les fotografies són de Matt Peskett, de la sèrie UK Coastlines. Accediu al comentari del Joan per llegir el poema, si voleu. I no deixeu de visitar la web de Joan Margarit, de qui he manllevat unes paraules per encapçalar aquet post.

EL POUM DE TARRAGONA

Fins fa poc, per a mi, les sigles POUM eren unes sigles amb reminiscències històriques, unes sigles a les que van militar un grapat de comunistes que van ser reprimits tant pel PSUC com per Franciscu Franco...

Però a Tarragona, avui, les sigles POUM fan por, són un sinònim de terrorisme urbanísc sobre el que ningú gosa a dir la darrera paraula. El POUM tarragoní és "màgic": a nivell de polítics professionals tothom l'aprovà però ningú el va parir. Fins-i-tot el responsable d'urbanisme en la darrera legislatura, en Sendra, va afirmar en declaracions a Tarragona Ràdio que no se l'havia llegit.

Com a persona no puc estar d'acord amb un pla que no ha sorgit de la base i que només està fet per afavorir els poderosos, els de sempre. Les cases dels Mestres, per posar un exemple eren públiques... no s'hauría pogut destinar l'espai a un altre tipus d'equipaments que no El Corte Inglés?

Però per mi aquest no és el problema més punyent: El problema és que l'actual POUM preveu encimentar i edificar molts espais avui verds i a més preveu expropiar desenes de famílies que hauran de comprar una nova vivenda si tot plegat tira endavant.

Jo no m'he llegit el POUM doncs prefereixo altre tipus de lectures però trobo curiós que ni el bipartit anterior (CiU+PP) ni el bipartit actual (PSC+ERC) no en facin pública bandera, però no l'hagin tirat enrrere. Qui calla atorga, i potser això és el que ens mereixem? Ja ho diuen que cada poble te els polítics que es mereix, no?

Dedico aquest post als i les afectades pel POUM. Fotos de Tondo Rotondo.

BENESTAR

El 5 de gener van començar a allargar-se els matins i a dia d'avui queda enrrere la setmana dels barbuts, coneguda tradicionalment com la més freda de l'any... almenys en aquestes càlides latituds mediterrànies. Enguany, però, els barbuts no han pogut aturar les pujades de temperatura d'aquest càlid però sec hivern català.

I mentrestant, l'altre dia que us parlava de felicitat, vull compartir amb vosaltres una mica de calma, de felicitat... Una mica de benestar que transmeten els gats sota el sol d'hivern.

I és que aquest blog és -ja ho sabeu- un blog gatòfil.

Dedico aquest post a Brisa de Amor.

SÓC FELIÇ

Aquesta imatge amb que he ensopegat blogejant m'ha fet pensar... no ja pel seu acurat dibuix, sinó pel contingut, que ve a resumir en poquetes paraules lo quen ens venen dia si i dia també els diaris i televisions... Aquí existeix un pluralisme informatiu, si: tenim desenes, centenars de mitjans de comunicació que canten i canten sempre la mateixa cançó per a que tot continui igual, per a que ningú pugui cantar... per a que tots tastem les agres glopades de globalització no ja a la gola sinó dins del cor, dins de l'ànima.

Potser per això cada cop intento blogejar més i servir-me dels textos que m'agraden. Potser per això he engegat a pastar fang a un comercial d'una rotativa de gran tirada que volia que renovés la meva subscripció. Li ho he dit claret: No m'agrada la línia editorial del vostre diari en referència a llatinoamèrica, en concret tot el que fa referència a Veneçuela, Colòmbia, Cuba i Bolívia. A lo que l'home m'ha contestat amb un: bé potser algun article en concret... No! Com si en aquests grans diaris algún article pogués discrear massa del que opinen els propis amos de la rotativa, que són els amos, d'aquí, d'allí i de més enllà.

Avui tinc l'espurna rebel a flor de pell... potser és què sóc feliç?

Imatge extreta d'aquí.

VENDRE LA MARCA "CULTURA"

Jo sóc dels qui pensa que cultura és una concepte molt ampli i dinàmic en tots els aspectes, per això no m'acaba de fer el pes tota aquesta moguda de les capitalitats culturals, doncs penso que se n'obliden de la base, del poble per esdevenir només una excusa per a potenciar els contactes i viatges del polítics, tècnics i resta de rares avis que tenen la fortuna de poder viatjar no ja de franc sinó cobrant alguns eurets.

El muntage és brillant: piloteig per totes bandes. Els polítics dónen guardons i els "capitalerus culturals" atorgen títols. Per posar un exeple, mireu qui forma l'anomenat Bureau internacional de tota aquesta moguda, que em recorda més a aquells falsos nobles que atorgaven títols nobiliaris al millor postor. Això si... ara tot plegat amb el suport de molts polítics electes que pensen en el rèdit electoral de tot plegat. Ja veureu sinó -a Tarragona- les coses que passaran -a nivell cultural- durant la darrera legislatura municipal...

UN PAÍS MOLT LLUNYÀ

Acabo de revisar l'e-mail i no se per quin motiu he obert un d'aquest missatges merda que de tant en tant arriben... espam, sembla que és el nom més correcte. En aquest cas no es tractava ni d'allargar el penis, ni de comprar loteria irlandesa, ni d'un amic africà que necessita rescatar milions d'un compte corrent bloquejat ni de la ja recurrent viagra...

Aquest cop sota l'espam hi havia un viatge a un país mooooooooooolt llunyà... i per un moment he pensat lo xulo que seria poder marxar, ni que sigui ben apropet, sense sortir de casa: a Xàtiva, Palma, Cotlliure, Banyoles, el Delta o l'Alguer... Bé aquesta és una de les fotos del meu missatge merda, i he decidit donar-li una oportunitat abans d'anar a la paperera i compartir-la amb valtrus doncs la foto, d'un indret argentí, s'ho val.

VOCACIÓ

Diuen què la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla ja ha posat els punts sobre les is i què el desenllaç del convent dels Caputxins a Tarragona està escrit. La marxa del Pare Cardona te molt de simbòlic doncs posa fi -o potser només obre un parèntesi- al servei i la presència dels Caputxins a Tarragona, una presència que tants fruits ha donat.

Sembla -o això diuen- que el futur està lligat i que l'espai que actualment ocupa l'edifici de la fraternitat de frares Caputxins canviarà d'ús per acollir un sòciosanitari per a gent gran, una església i una comunitat religiosa.

Els amplis patis on al seu dia jugaven els joves de l'anomenat "Vallellano", de la Sala Mireia i de l'Alverna entren a la ruleta de l'especulació pura i dura i probablement d'aquí uns anys la fesonomia de l'espai canviï.

Vocació de servei o vocació de negoci? Aquesta és la qüestió.

Foto de Baden Powel.

SE'NS PIXEN A SOBRE I DIUEN QUE PLOU

Els nostres amics del PP han obert una web per tal de recollir situacions en les quals t'hagin discriminat per parlar lateva llengua. Ells volen sentit Wagner, però perquè no naltrus els fem sentir Sibelius?

I és què... se'ns pixen a sobre i diuen que plou...

UN SOL POBLE, UN SOL NOM

En Mon ha iniciat una campanya arrelada al territori i que es proposa vetllar per la genuïnitat dels noms dels nostres pobles, en concret del seu propi poble, vaja: Mont-roig del Camp.

I per què? Doncs el motiu és que l'Ajuntament de Mont-roig del Camp està començant a utilitzar la denominació "Mont-roig - Miami" com a nom del municipi.

I qui hi governa? Doncs una mega colalició de la que en formen part des d'ERC al PP, passant per un grup independent i el partit de l'alcalde MPI, coaligat al seu torn amb PSC i ICV.

Cal potenciar Miami Platja, no cal dir... però d'aquí a canviar el nom del poble sense consultar-ho... Doncs vinga, aquí va el meu recolzament a la campanya del blog La garrofa de Mont-roig.

TABACALERA: I EL POBRE POBLE?

Com va passar amb el tema de l'anomenada Cova Urbana de Tarragona, amb la Tabacalera i els refugis de la Guerra Civil es repeteix la història... Experts de tot tipus, periodistes, polítics i algunes persones amb contactes hi poden accedir en condicions preferents... per a la resta: barrat el pas.

He volgut incloure lo de la Cova Urbana doncs tinc referències de persones que l'han "utilitzat" amb fins -diguem-ne- sentimentals. Però vaja, lo de la Tabacalera no te nom i lo dels refugis tres quarts del mateix: ens posen la mel a la boca i després ens hi impedeixen circular quedant tot en una mena d'àrea privada que és del poble però on el poble no hi pot accedir.

La segona foto que he escollir per il·lustrar aquest post n'és un exemple: les jornades de portes obertes de la Tabacalera -tocant a les eleccions municipals- van demostrar la por que li tenen a que el poble pugui circular lliurement pel que és seu, ni que sigui per uns itineraris marcats; els nostres polítics només van accedir a que es pogués fer una visita als jardins.

Bé, no tot han de ser crítiques, i en tot cas vull clore aquest post congratulant-me de l'adquisició municipal de la Tabacalera i de la propera obertura dels refugis de la Guerra Civil, que el govern de Joan Miquel Nadal va enderrocar parcialment amb l'aparcament de la plaça de la Font.

Ah! I mentrestant... què en fem del Banc d'Espanya?

Fotos: Tondo Rotondo.

LI FA MAL EL CUL DE TANT SEURE?

Plànol 1 1 m. [LC] Representació sobre un pla de la disposició d’una ciutat, d’un edifici, d’un cul, etc. Us cal comprar un plànol i una guia de Tarragona. Un plànol al parc d'Eduard Saavedra per tal de contenir la part inferoposterior del tronc, sobre la qual descansa el cos quan hom seu.

-Definició lliure a partir del DIEC-

PASSAR DE LA TECLA AL CARRER

Per tercer cop s'ha dut a terme a Tarragona un acte de protesta davant de la seu del PSC del carrer Ramon i Cajal, en el qual un grapat d'activistes van lliurar un document esperonant els polítics que ens governen a posar punt i final als maltractes d'animals i en especial a les curses de braus.

Potser caldria haver-se deixat de referències estatals i contextualitzar més en les curses de braus que s'organitzen a Tarragona, en un espai ara en remodelació que permetrà fer toros si plou. Com ja us he comentat en alguns posts anteriors la plaça de braus de Tarragona és pública, propietat de la Diputació presidida Josep Poblet i és l'Ajuntament presidit per l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros el qui autoritza les curses de braus.

Vaig fer arribar una pregunta sobre el tema a en Ballesteros, que amablement me la va contestar en un vídeo tirant -això sí- pilotes fora.

Pel que fa a l'acte de protesta comentar que es du a terme de forma periòdica i que és una petita mostra de què cada cop hi ha més persones descontentes amb la política immobilista que permet torturar els toros, televisant la matança si cal.

AMB SANTIAGO FORTUNY

El meu post més breu, per dir-vos què...

Jo també sóc Santiago Fortuny.

Cartell. Campanya.

L'AUTÒPSIA DE XIRINACS

El cos de Lluís M. Xirinacs va ser trobat, sense vida, l'11 d'agost de 2007 al coll de la Tuta, als peus de la serra de Sant Amanç, prop d'Ogassa.

El resultat de l'autòpsia ha determinat que va morir de mort natural.

"Ofereixo el do més preuat que és la meva vidaper l'alliberament del meu poble per l'alliberament de tots els pobles oprimits de la terraper la natura presonera nostra"

6.7.2007. Lluís M. Xirinacs (Dietari final)

Des d'aquí -per aquest mitjà tant poc ortodox- reclamo per a Tarragona un carrer amb el nom de Xirinacs, un carrer amb el nom de qui traspuava dignitat pels quatre costats.

(Informació: Fundacó Randa. Vídeo: Relk. Foto: Tondo Rotondo)

3: atzar

Si m'ho permeteu vull transcriure uns versos, descontextualitzats:

(...) Fes que tinguem / per un moment, el miratge del destí a les nostres mans, que creguem / en la mentida d'haver caçat l'atzar / dins l'espai mínim d'una carícia toràcica.

Rosa Comes a 3: atzar.

I ho faig per compartir amb vosaltres el darrer llibre de la col·lecció "la imatge que parla". Es tracta de 3: atzar, volum que recull els poemes de Rosa Comes i les fotografies de Xavier Argente.

En el meu cas llegir poesia és com veure un reportatge d'animals... Em costa una mica entrar-hi doncs necessito trobar un moment de calma en el qual poder assaborir bé els versos, o posar-me dins del reportatge. Però quan ho he fet normalment em costa sortir-ne, i més -si com és el cas- els poemes estan escrits amb passió, editats amb saviesa i acompanyats pel moviment imperceptible del carrer més qüotidià fet imatges. En aquest cas penso que els versos són com el cor del llibre, roent, embolcallat per una pell protectora amb els blancs, grisos i negres amb que ens tenen acostumats els creadors d'aquesta col·lecció.

Independentment de si l'atzar -de creure-hi- ens fa recular o avançar... aquests versos m'han transmés la importància que te el viure, el jugar, el plantar-se davant del destí i reivindicar el nostre espai, mentre la vida passa, neixent i morint a gran velocitat.

3: atzar. De Rosa Comer i Xavier Argente. Arola Editors. 2007. 12 €. ISBN 978-84-96639-83-6

PASSIÓ

Passió, potser això és el que ens manca. Ho tenim tot, però no tenim res... potser per això no acabem de renunciar mai a tenir-ho -realment- tot, a decidir sense càrregues feixugues que ens condicionen, com a persones però també com a poble, com a poble d'un país prohibit.

Imatges del film "La tigre e la neve".

L'EMBLEMA MÉS ENSOPIT, PER A TARRAGONA

L'Ajuntament de Tarragona finalment ha escollit el nou emblema, i a mi no m'agrada gens ni mica: el trobo ensopit i alhora dissimula subtilment que són les quatre barres rojes les que conformen la bandera de la ciutat, que ara resulta que en te cinc, de barres. El PSC i ERC han estat els grups que l'han votat (+ info aquí) enterrant definitivament l'emblema que plagiava el de la població espanyola de San Sebastian de los Reyes. No insistiré sobre el tema del pagi, doncs us n'he parlat, i se n'ha parlat molt, però m'encurioseix conèixer la veritat de tot plegat, si el tema ha arribat als tribunals, si els diners s'han tornat... M'encurioseix també com pot un partit polític que es reclama independentista votar un emblema que desdibuixa les quatre barres de la ciutat, com ja va fer Franco amb els segells de correus.

Concluint, penso que donada la volada que i repercussió que ha tingut aquest tema -el de l'emblema- els polítics que ens govenen hauríen d'haver consultat el poble, el pobre poble, posant en marxa un mecanisme del que tant s'enorgulleixen alguns i tanta por els fa a d'altres: la democràcia participativa. Si fa uns anys van poder decidir quin paviment volíem a la Rambla Nova, si podem atorgar un premi al concurs de focs artificilas... perquè no decidir sobre l'emblema de la nostra ciutat?

Tenim el dret a decidir :-)

Foto del nou emblema extreta de Tinet, la xarxa ciutadana. La del segell extreta d'aquí.

PIER PAOLO PASSOLINI & MAMMA ROMA

Pier Paolo Pasolini és una de les meves assignatures pendents… conèixer-lo més a fons, veure les seves pel·lícules, llegir l’obra escrita... i de retruc –com a efecte secundari– no deixar d’estar en contacte amb la llengua i cultura italiana. Fa anys i panys vaig llegir els seus escrits corsaris i encara recordo la seva crítica als hippies buits de contingut (avui adulats pel món de la publicitat), no ha canviat res doncs l'estètica i la moda no són garantia de salut ideològica, d'integritat mental. Ahir us parlava de cinema i avui farem el mateix, malgrat la temptació em porta a parlar-vos del logo de l’Ajuntament de Tarragona o de les tortures que ha sofert un pres polític basc o de tantes i tantes causes perdudes.

Mamma Roma (1962), dirigida per Pier Paolo Pasolini ha estat una de les pel·lícules que he vist recentment. A banda de l’argument i la interpretació destacaria els ambients on està ubicada part de la trama, ambients de periferia de ciutat, ambients oberts, de no-ciutat que diria l'antropòleg Manuel Delgado. Ambients d'un temps d'un país que des del meu esguard m'agradaria haver tastat. La protagonista, Mamma Roma, és una antiga prostituta que decideix canviar de vida, canviar de vivenda (llegiu aquí l'argument).

Mamma Roma és un drama, un drama ple de vida i amb espurnes d'alegria i gens artificiós. Un a pel·lícula que passa bé i que connecta. Podeu guaitar aquí el repartiment, l'argument, etc. I aquí el diari de filmació. Els principals intèrprets són Anna Magnani (en el paper de Mamma Roma), d'Ettore Garofolo (Ettore al film), Franco Citti (Carmine), Silvana Corsini (interpretant la desconcertant Bruna) i Luisa Orioli (Biancofiore).

Aquí podeu fer una mica de boca, assaborint un petit resum de la pel·lícula. I al Youtube podeu veure -si voleu- un grapat més d'escenes.



Imatges extretes de la web del festival de cinema europeu d'Osaka.

"EL MÉTODO" I NAJWA NIMRI

De fet això d'estar amb l'ordinador espatllat te el seu altre costat... com la darrera pel·lícula que acabo de veure -mentre planxava!- "El Método", de Marcelo Piñeyro; amb Eduardo Noriega, Najwa Nimri, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Carmelo Gómez, Adriana Ozores i Natalia Verbeke. "El Método" està basada en l'obra de Jordi Galceran "El mètode Grönholm" (veure crítiques i argument).

Quan vaig encetar aquest blog basicament us parlava de cinema, i malgrat he anat abandonant aquesta pràctica avui em ve de gust parlar-vos, a propòsit d'"El Método", d'un parell de coses.

La primera és que m'ho he passat bé amb la pel·lícula i que malgrat dec ser dels pocs que encara no ha vist l'obra de teatre, he de dir-vos que el treball de Piñeyro sap retratar molt bé les diverses tipologies de persona que es disposen a afrontar un procès de selecció apunyalant si cal al rival.

La segona història és comentar-vos que m'ha agradat veure treballar a la Nawja Nimri, a qui vaig poder veure en directe aquest estiu en un concert a Tarragona mateix. El concert penso que va ser molt familiar, en un format mitjà que va permetre'm assaborir la veu en directe d'aquesta polifacètica i bella dona. Un concert suau, fresc i amb molt bon rollo, a la vora de la mar i on només hi vaig trobar a faltar una mica més de paraules entre cançó i cançó. Però ja se sap, els artistes (el Jean i la Nawja en aquest cas) són així.

Ara però hauré de posar-me a recuperar el temps perdut -i no parlo de la blogosfera-, parlo d'un bon grapat d'històries que havia de realitzar amb l'ordinador per entregar després de festes i que no he fet... Ahhhhhhhh!!!

Fotos extretes d'aquí.

DOLOR DEL MÓN

per en Joan Alzina, germà corporal i espiritual
Era com si una bala / travessés la muntanya / i a través del forat / hi passessin els omes / fent una llum petita / de tant com el dolor /i el plaer que han viscut / impregnessin llurs cossos. /Ara seguim la llum, / però el camí que deixava / s'ha confós amb el bosc, / amb els arbres / amb nosaltres mateixos, / amb la nostra esperança.

cd: "pedres blaves", edita: temps record, data: novembre 2006, text: jordi bilbeny, música: joan vallcorba, maira comalat: veu i coros, montse majà: violoncel, coqui castells: bateria, joan vallcorba: piano i programacions, pol caturla: baix elèctric, albert almansa: clarinet, manel martínez: guitarra elèctrica, videoprojecció 2006 filmació: maira comalat, montatge: joan vallcorba.

Música, imatges i text extrets del blog de Relk, guaiteu-lo i assaboriu-lo aquí.

Tornem-hi, ordinador arreglat, ordinador asclat... una nova pausa que ha contribuït de forma realment dfinitiva a que tingui unes veritables jornades nadalenqies off-line, desconnectat novament amb posts al cap que no he pogut materialitzar... Tornem-hi doncs, tornem-hi... i per a cel·lebrar-ho vull compartir amb vosaltres el treball del grup Relk, que tant m'agrada i recomanar-vos un cop d'ull i d'orella al seu blog. Gràcies a tots i totes per ser-hi!